Cercador
Contes de fades sense cap ni peus
Un relat de: Aliena Laorden Duran- Compartir:
No odieu els contes de fades quotidians? Amb els seus finals tan cursis i embafats? Que si el príncep es casa amb la princesa, que si viuen feliços i mengen anissos... Sempre el mateix, però i si...
•La Blancaneus no mengés la poma?
Els set nans s’havien anat a treballar, quan la Blancaneus va rebre una visita estranya; una velleta amb un sac ple de raïm (sí en aquest cas és raïm):
-Hola reina, voldries un gra de raïm?- preguntà la velleta
-No gràcies, no m’agrada el raïm- digué la Blancaneus
-Mira reina, menjaràs un gra, vulguis o no vulguis!- digué la velleta, enfurismada
-No sé com la van educar a vostè, però a mi em van dir que no acceptés coses de desconeguts- digué ben decidida la Blancaneus
I la velleta se’n va anar, i es va convertir en la madrastra malvada.
-El meu pla no ha funcionat- es queixà- Però i si...
I es convertí en el príncep blau. I canvià el raïm per pomes enverinades. I anà cap a casa de la Blancaneus.
-Hola- digué la Blancaneus- El puc ajudar, senyor?
-Que no em coneixes?- preguntà el príncep —madrastra—
-Doncs no- digué- Hauria?
-Jo sóc el príncep- digué- I estic regalant cistelles de pomes a tothom del poble. En vols un?
-Saps, príncep?- digué Blancaneus- Ningú intenta regalar-me dos cistells de fruita el mateix dia: O molta casualitat, o ets la meva madrastra.
El príncep —madrastra— esbufegà, se’n anà. I ningú la va tornar a veure pel poble.
Llavors arribaren els nans:
-Blancaneus, ha passat alguna cosa mentre estàvem fora?- preguntà un d’ells.
-No, res de res...- digué Blancaneus
Que us ha semblat? El conte de Blancaneus trastocat. I heu pensat, que passaria si...
•La Caputxeta portés gavardina lila i no fes cas al llop?
La Caputxeta Lila vivia amb la seva mare a prop del bosc. Un bon dia la seva mare li demanà que portés un cistell de menjar a l'àvia.
I la Caputxeta Lila ho va fer, anà fins a casa de l’àvia. I es trobà amb el llop.
-Una gavardina lila?- li preguntà el llop- És perillós anar per aquests indrets vestida de color lila i amb un cistell de menjar. Atrau a molts animals. És millor que vagis per aquell camí.
-Tant me fa- digué la Caputxeta- jo puc portar la roba que vulgui i el lila és el meu color preferit. Ara si us plau, deixa de donar-me consells que se’m fa tard.
I arribà a casa de l’àvia, i hi havia el llop (que estava disfressat d’àvia).
-Àvia, quins ulls més grans que tens- li digué la Caputxeta
-Ja, ja ho sé- digué el llop
-Àvia, quin nas més gran que tens- li digué la Caputxeta
-Ja, ja- li digué el llop
-Àvia, quines dents més grans que tens- li digué la Caputxeta
-Mira noia si has vingut a criticar ja te’n pots anar, eh? Fora!
I la Caputxeta Lila sortí corrents, pel bosc fins arribar a casa seva. Arribà a casa plorant i esgotada:
-Que t’ha passat?- li preguntà la mare
-L’àvia m’ha fet fora de casa seva! I m’he quedat el cistell!-digué la Caputxeta, encara mig plorant
-Però què dius, l’àvia és aquí!
-Què?!-digué molt excitada la Caputxeta- No! Era a casa seva!
-Oh, deus haver vist el llop disfressat- li digué l’àvia- som molt amics, però a vegades és una mica pesat. I mira et tinc un regal!
-Què és?-digué Caputxeta
-Una nova gavardina!-digué l’àvia- I és vermella!
-Però jo sóc la Caputxeta Lila!- cridà la nena
-Bé doncs ara seràs la Caputxeta Vermella!-digué l’àvia
I tots van riure molt i van fer un berenar d’allò més bo.
Què us sembla? Però després va venir la història real i el llop es va menjar a l’àvia i la Caputxeta. Però penseu: La Caputxeta Vermella era molt i molt ximple! Li diuen: i va i fa cas a un llop. I després diu . A veure noia, si no s’assembla a la teva àvia, no és la teva àvia! Però bé, què hi farem!
I també hi ha una altre història que seria molt divertit donar-li la volta:
La Ventafocs! Heu pensat que passaria si...
•Si marxés el príncep en lloc de la Ventafocs?
Comencem per l’escena del ball, on la Ventafocs està ballant amb el príncep. Toquen les dotze.
-Oh, no! Me n’he d’anar!- digué el príncep
-Espera!- digué la Ventafocs
-He de tornar a casa!- digué
I se’n va anar corrents. I li caigué una cullera de fusta.
L’endemà la Ventafocs va preguntar a tots els habitants del poble si la cullera era seva.
-No- digué el fuster
-No és meva- digué el cuiner
-- es preguntà a si mateixa la Ventafocs.
Estava cansada de buscar, i anà a menjar alguna cosa a la pizzeria del poble. I portà la cullera a la mà i el pizzer la veié:
-La meva cullera! On l’has trobada?- preguntà
-És teva? Tu ets el príncep?
-Bé, sóc un príncep encantat. A partir de les 8 de la nit sóc un príncep i a partir de les dotze... Sóc un pizzer.
La Ventafocs provà una pizza i digué:
-Està molt bona!
I des de llavors, la Ventafocs anava sempre a la pizzeria i menjava unes pizzes boníssimes!
Ha sigut un conte molt diferent al de la Ventafocs, oi què sí? Bé, espero que us hagin agradat. I, perquè no proveu a donar-li la volta als contes? És molt fàcil! Només us cal una mica d’imaginació i creativitat.
•La Blancaneus no mengés la poma?
Els set nans s’havien anat a treballar, quan la Blancaneus va rebre una visita estranya; una velleta amb un sac ple de raïm (sí en aquest cas és raïm):
-Hola reina, voldries un gra de raïm?- preguntà la velleta
-No gràcies, no m’agrada el raïm- digué la Blancaneus
-Mira reina, menjaràs un gra, vulguis o no vulguis!- digué la velleta, enfurismada
-No sé com la van educar a vostè, però a mi em van dir que no acceptés coses de desconeguts- digué ben decidida la Blancaneus
I la velleta se’n va anar, i es va convertir en la madrastra malvada.
-El meu pla no ha funcionat- es queixà- Però i si...
I es convertí en el príncep blau. I canvià el raïm per pomes enverinades. I anà cap a casa de la Blancaneus.
-Hola- digué la Blancaneus- El puc ajudar, senyor?
-Que no em coneixes?- preguntà el príncep —madrastra—
-Doncs no- digué- Hauria?
-Jo sóc el príncep- digué- I estic regalant cistelles de pomes a tothom del poble. En vols un?
-Saps, príncep?- digué Blancaneus- Ningú intenta regalar-me dos cistells de fruita el mateix dia: O molta casualitat, o ets la meva madrastra.
El príncep —madrastra— esbufegà, se’n anà. I ningú la va tornar a veure pel poble.
Llavors arribaren els nans:
-Blancaneus, ha passat alguna cosa mentre estàvem fora?- preguntà un d’ells.
-No, res de res...- digué Blancaneus
Que us ha semblat? El conte de Blancaneus trastocat. I heu pensat, que passaria si...
•La Caputxeta portés gavardina lila i no fes cas al llop?
La Caputxeta Lila vivia amb la seva mare a prop del bosc. Un bon dia la seva mare li demanà que portés un cistell de menjar a l'àvia.
I la Caputxeta Lila ho va fer, anà fins a casa de l’àvia. I es trobà amb el llop.
-Una gavardina lila?- li preguntà el llop- És perillós anar per aquests indrets vestida de color lila i amb un cistell de menjar. Atrau a molts animals. És millor que vagis per aquell camí.
-Tant me fa- digué la Caputxeta- jo puc portar la roba que vulgui i el lila és el meu color preferit. Ara si us plau, deixa de donar-me consells que se’m fa tard.
I arribà a casa de l’àvia, i hi havia el llop (que estava disfressat d’àvia).
-Àvia, quins ulls més grans que tens- li digué la Caputxeta
-Ja, ja ho sé- digué el llop
-Àvia, quin nas més gran que tens- li digué la Caputxeta
-Ja, ja- li digué el llop
-Àvia, quines dents més grans que tens- li digué la Caputxeta
-Mira noia si has vingut a criticar ja te’n pots anar, eh? Fora!
I la Caputxeta Lila sortí corrents, pel bosc fins arribar a casa seva. Arribà a casa plorant i esgotada:
-Que t’ha passat?- li preguntà la mare
-L’àvia m’ha fet fora de casa seva! I m’he quedat el cistell!-digué la Caputxeta, encara mig plorant
-Però què dius, l’àvia és aquí!
-Què?!-digué molt excitada la Caputxeta- No! Era a casa seva!
-Oh, deus haver vist el llop disfressat- li digué l’àvia- som molt amics, però a vegades és una mica pesat. I mira et tinc un regal!
-Què és?-digué Caputxeta
-Una nova gavardina!-digué l’àvia- I és vermella!
-Però jo sóc la Caputxeta Lila!- cridà la nena
-Bé doncs ara seràs la Caputxeta Vermella!-digué l’àvia
I tots van riure molt i van fer un berenar d’allò més bo.
Què us sembla? Però després va venir la història real i el llop es va menjar a l’àvia i la Caputxeta. Però penseu: La Caputxeta Vermella era molt i molt ximple! Li diuen: i va i fa cas a un llop. I després diu . A veure noia, si no s’assembla a la teva àvia, no és la teva àvia! Però bé, què hi farem!
I també hi ha una altre història que seria molt divertit donar-li la volta:
La Ventafocs! Heu pensat que passaria si...
•Si marxés el príncep en lloc de la Ventafocs?
Comencem per l’escena del ball, on la Ventafocs està ballant amb el príncep. Toquen les dotze.
-Oh, no! Me n’he d’anar!- digué el príncep
-Espera!- digué la Ventafocs
-He de tornar a casa!- digué
I se’n va anar corrents. I li caigué una cullera de fusta.
L’endemà la Ventafocs va preguntar a tots els habitants del poble si la cullera era seva.
-No- digué el fuster
-No és meva- digué el cuiner
-- es preguntà a si mateixa la Ventafocs.
Estava cansada de buscar, i anà a menjar alguna cosa a la pizzeria del poble. I portà la cullera a la mà i el pizzer la veié:
-La meva cullera! On l’has trobada?- preguntà
-És teva? Tu ets el príncep?
-Bé, sóc un príncep encantat. A partir de les 8 de la nit sóc un príncep i a partir de les dotze... Sóc un pizzer.
La Ventafocs provà una pizza i digué:
-Està molt bona!
I des de llavors, la Ventafocs anava sempre a la pizzeria i menjava unes pizzes boníssimes!
Ha sigut un conte molt diferent al de la Ventafocs, oi què sí? Bé, espero que us hagin agradat. I, perquè no proveu a donar-li la volta als contes? És molt fàcil! Només us cal una mica d’imaginació i creativitat.