T'ho imagines?

Va venir prou content del seu viatge a Palència. Les excavacions fetes a prop de Palenzuela havien creat expectació als diaris dels últims dies. Les dades fidedignes que aportaven els arqueòlegs en relació al fòssil trobat, testimoniaven la possibilitat que Atapuerca fos ja un punt de referència històric en la recerca de l'origen de l'home. Ara, hauria de ser "l'home de Palenzuela" el vestigi més antic conegut.

Venia tan content, deia, que va començar a parlar i a mostrar-me fotografies d'ossos, restes, camps de blat, paisatges, i jo a interessar-me sobre el que deia, que no vaig notar la presència de la seva nova companya fins que vaig veure algú que anava des de la cuina fins al menjador per estirar-se al sofà d'una manera discreta, sense voler trencar l'aire antropològic creat feia una bona estona. Me la va presentar dient que la conegué una tarda molt calorosa, allà a Palenzuela, i que es van agradar des del principi. I no va dubtar en cap moment a dur-se-la a casa. Ja portaven dues setmanes junts, i fins i tot la relació era -segons paraules d'ell- d'allò més cordial. La veritat és que resultava molt agradable observar-la, veure els seus ulls grans i foscos, el seu nas tan graciós…

De cop i volta, em vaig veure abocat a una necessitat imperiosa de visitar-los cada dia, i les visites es feien cada vegada mes prolongades, i les mirades entre ella i jo, més efusives, més plenes de passió, més fortes, més què sé jo, més luxurioses. Però, en canvi, no podia parlar amb ella; tan sols era menester la seva presència per sentir-me bé, per sentir-me complagut, per sentir-me enamorat. Aquelles mirades eren el meu aliment en aquest insípid món, el meu codi de comunicació envers ella, eren la llum de l'altra banda d'un túnel, un sac immens d'aire fresc, i cada vegada més imprescindible… tant imprescindible, tant, que sorgí l'inevitable: que em vaig obsessionar per ella, que no pensava en res que no fos ella, que només tenia temps per a ella, i que ella només podia ser meva, no volia compartir-la pas amb ningú.

I l'única idea que coneixia per fer veritat el que desitjava, era endur-me-la. Però com? Perquè ella es trobava molt a gust amb ell -ho feia molt evident a totes hores- i jo em sentia incapaç de fer-li entendre el que jo sentia per ella; no trobava la manera per transmetre-li els meus sentiments, per mostrar-li la passió desmesurada que m'obligava a segrestar-la perquè fos meva i no compartir-la amb ningú. Estava tirant per terra totes les expectatives que potser algun dia els meus pares van posar en la meva educació, en la meva formació intel·lectual. Però tot, absolutament tot, m'importava una puta merda; només vivia per ella. Només pensava en ella. Només escoltava i suportava el meu millor amic de tota la meva vida per veure-la a ella. I ella només era de la meva propietat, jo disposaria de la seva vida d'ara endavant. I de la seva manera de morir, si fos menester.

Ho vaig planificar tot per no tenir ensurts d'última hora: vaig esbrinar a quines hores anava ell a la universitat, i (per tant) ella es quedava a casa sola. Vaig aconseguir una clau gràcies a la portera, amb el pretext que vivia amb ells -hi anava cada dia- i com que havia perdut la clau, que em deixés la seva per fer-ne una còpia. I per prevenció, una injecció d'anestèsia, pel que pogués passar.
Era el dia D. I tot va sortir segons el previst excepte amb la portera que, moments abans de sortir per la porta del vestíbul, va cridar:

- Hola. Molt bon dia. Seria tan amable de recollir el correu? És sobre el taulell. - Ho va dir mentre fregava el terra de genolls, i d'esquenes a nosaltres. Però es va girar un moment, encara que suficient per veure que no anava sol.

- Què li passa? - va dir, dirigint-se a ella - Què no es troba bé? -Se li atansà. -Està una mica marejada; la porto al metge- li vaig contestar, improvisant, i intentant que no s'acostés tant, per por que s'adonés que anava sedada. -El podria avisar a ell per dir-li que som al metge? Moltes gràcies i adéu…

Estava suant. Va estar a punt d'anar-se'n tot en orris, per la merda de la portera dels collons. Tafanera, hòsties… No obstant, ja al carrer, vaig respirar profundament. Però em va acollonir, per què negar-ho.

El viatge a casa va ser molt reconfortant. A l'autobús, ella es trobava un pèl nerviosa, i mirava a tot arreu, a la gent, s'espantava pels sorolls del carrer. A casa, jo li vaig parlar molt baixet, molt baixet, i li feia pessigolles per sota el pit, i li tocava el coll… i es va adormir. Poc després va sonar el telèfon:
- Hola, sóc jo. On és ella? Perquè, ja heu acabat del metge, oi?
- Si, però no tornarà.
- Com?
- Que no tornarà. Es queda amb mi i punt. Aquí tindrà una nova vida, i un nou company. I tu l'oblidaràs aviat, sempre has tingut facilitat per a conquistar-les …

I vaig penjar.

Però tot això va ser un miratge. Les dues setmanes següents em van semblar dos anys de traspàs. Res del que havia vist amb ell: esquerpa, poruga, atacs d'histèria amb moltíssima freqüència… Era realment fastigós. Va tirar per terra les meves il·lusions, els meus anhels d'haver trobat per fi quelcom amb qui compartir dies, alegries… què sé jo, qualsevol cosa a compartir amb qui estimes. Jo no aguantava més aquella situació. Tot es trobava desordenat, una flaire àcida envaïa l'apartament, ella no feia més que xisclar de manera que m'obligava a estar per ella, i jo li pegava, l'escridassava, i ella aleshores tenia aquelles tremolors tan estranyes, tan fora de si, que semblaven de mentida.

Ell va tornar a trucar:
- Vull saber on és i com es troba.
- És amb mi i està bé.
- Vull que torni.
- Això és impossible. Ho saps.
- Però la trobo a faltar…
- Et refaràs aviat. Adéu.

I vaig penjar. I de sobte, em va venir una idea al cap: matar-la per menjar-me-la. No hi havia ni una altra ni millor solució. És veritat, em vaig equivocar. Però, què podia fer? Tornar-la amb ell? Impossible. No anava amb mi. No em veia en la situació d'haver d'empassar-me el meu orgull. Estava decidit. Era l'únic camí que coneixia per no deixar cap rastre. Fins i tot els ossos, un cop esmicolats, no serien pas un problema.

Si pel que fos encara jo bressolava algun dubte envers ella, es va dissipar el matí següent, precedit per una nit… boja. Crits, sorolls, plors que no em van deixar dormir. Buscant-la ja de dia, la vaig trobar sota el meu llit, arraconada al costat d'algun menjar mossegat. Enfollit, la vaig agafar pel coll i em va mossegar. Es va defensar com va poder, però jo era mes fort, i encara que continuava mossegant-me, la vaig treure de sota el llit fins a la cuina. La vaig colpejar una vegada, i una altra, i una altra, i una altra… Vaig perdre'n el compte i el seu cap també. El vaig destrossar. Tampoc pensava menjar aquell resultat de pasta amorfa de cervell, sang i ossos; per això, no em va preocupar gens que s'esclafés, per tal que callés i deixés anar la meva mà d'una puta vegada. La vaig penjar d'un peu perquè es dessagnés de mica en mica, i entretant, vaig anar al bany per curar-me la ferida. Era fonda i em feia mal, però no prou per deixar per un altre moment l'escorxament esperat, i per gaudir d'aquella carn com es mereixia.

Una hora més tard, amb un tall biseccional superficial des de la part superior del coll fins a la conjunció de les extremitats inferiors, vaig obrir la seva pell com una camisa, per trobar-me amb l'obstacle dels peus i tallar de manera neta a l'alçada dels turmells, i treure la pell sencera per la part de les natges i l'esquena. Mai se sap, amb la seva pell, pots fer la pantalla d'una làmpada…
Tota l'anatomia muscular a la vista, vaig esmolar una altra vegada el ganivet per tallar les extremitats superiors (dos trossos), les extremitats inferiors (dos trossos més) i el que quedava de cap (directament a les escombraries). El tronc era mes complicat: era menester aprofitar el fetge, separant (òbviament) el fel amb molta cura. Fou el primer que vaig fer, per passar mes tard als budells. Treure'ls, tallar-los pel mig amb unes tisores i posar-los en aigua acidulada, almenys, 24 hores. Vaig netejar bé els ronyons, vaig retallar el cor, i vaig deixar-hi els pulmons ben enganxats, un a cada costat del costellam, previ tall que vaig fer amb força sobre l'estèrnum.

Tot, aleshores, es trobava sobre el marbre de la cuina disposat a ser cuinat amb xocolata, com ingredient principal: llard de porc, oli, civada (o arròs), un bon vas de vi negre, vi ranci i brou, alls, ametlles torrades, uns claus d'olor i coriandre.

A part d'això, em va dir ma mare, que el temps de cocció era aproximadament d'una hora i mitja a dues hores. Com ja és sabut -o així ho espero-, la llebre de camp té la carn més dura…