T'estime, t'estimo, t'estim

"T'estime, t'estimo, t'estim", deia una cançó de La Gossa Sorda que sonava en el meu aparell de música antiquat però fidel amb la seva funció mentre tornava a casa d'un cansat dia de l'institut.
Els companys, malament, molt malament. Em feien pensar que jo anava equivocada en coses que sabia que eren completament certes...
Els amics, al seu aire, no donaven senyals de vida des de que em vaig canviar de classe, seguint el meu cor.
L'amor... L'amor no era escàs... Era inexistent!
Em sentia sola, molt sola, però almenys em tenia a mi mateixa, a la meva música, als meus pensaments, al camp.
Perquè el camp era important per mi... I tant que ho era! Encara que només ens trobéssim els caps de setmana, les hores que passàvem junts els arbres, la terra i jo eren tan intensos que s'havien convertit en els meus millors amics. Ells m'escoltaven, m'entenien, i sabia que si haguéssin pogut, m'haurien contestat.
Però era dilluns, i encara em quedaven quatre durs dies per veure'ns.
Així que vaig seguir els meus passos. Els carrers, barda amunt, se'm feien més i més llargs, infinits... I de fet, m'agradava que fos així, perquè no tenia ganes d'arribar a casa, amb els pares, i les seves preguntes, els seus comentaris, els seus acudits sense gràcia. Però finalment vaig arribar, i vaig decidir pujar per les escales i no per l'ascensor, tot i que vivia en un cinquè pis. Quan em vaig trobar amb la familiar porta de casa, amb un buit interior, vaig obrir-la. Hi havia llenties per dinar, i els pares m'esperaven movent la cua esperant alguna notícia relacionada amb la meva estada a classe. No tenia ganes de parlar, i vaig fer-li's una mirada assassina que supòs que varen entendre, perquè no em digueren res més durant tot el dinar.
Acabat el plat em vaig tancar a l'habitació. Era fosca, i més quan el cel estava cobert. No volia fer res. Ni llegir, ni fer deures, ni escoltar música... Simplement volia estar allí tancada, ajaguda dalt el llit, amb els ulls tancats, evitant creuar-me amb cap pensament...

...Però no fou així. Com sempre em passa, vaig començar a pensar en l'amor, aquell gran desconegut per a mi. Vaig imaginar-me amb un home de veritat, no com aquells pesats de classe que només parlaven per parlar. Un home, encara que tengués la mateixa edat que jo -setze anys-. Un home amb qui pogués parlar de veritat, i que entengués quan volia estar sola, i quan el necessitava. I evidentment, que jo també fos capaç de percebre allò d'ell mateix. Un home al que jo estimés més que a mi mateixa, cosa que no seria difícil d'aconseguir, i que també m'estimés a mi. Un home que em protegís, i que jo pogués protegir. Un home que no fes mala cara quan li expliqués les meves inquietuts mediambientals i socials perquè pensés igual que jo. Un home que, si estàvem junts, m'acaronés el cabell, com als gossos.

Vaig notar una mà passejant-se pel meu cap, i els meus ulls s'obriren.
Allí hi era ell, el Marc, el meu germà bessó, companys de pensaments i de somnis.
És curiós, però l'estimava més que a mi mateixa.