Terra erma

I. 2009, França

Julien, jove periodista d'un diari local de M***, població del Sud de França, avança per un carrer empedrat del poblet. Te cara de preocupació, com també denota el seu front frunzit i sembla cavil·lar qüestions serioses. Duu penjat el seu portàtil i una llibreta -mai es pot preveure quan fallarà la tecnologia- i a una mà encara te el mòbil. La raó per la que esta capficat sense fixar-se en el preciós poble per el que camina, esplendorós en un matí d'hivern amb el sol fent de lluminós mantell de l'arquitectura rural, es l'última trucada rebuda. La seva usual feina de cobertura d'esdeveniments superflus i anodins que impliquen a més superflus i avorrits alcaldes i ciutadans s'ha vist en perill per la citada comunicació. En aquesta, una veu amb cert punt aflautat i ridícul, que s'identificava com a treballador de l' Autorité du Sureté Nucléaire reclamava la seva presencia a cert edifici que sempre l'hi havia passat desapercebut a fi de comunicar-l'hi cert esdeveniment poc usual. Pagava la pena la visita. Així, Julien descartava possibles noticies: problemes de contaminació de residus; negligència d'alguna de les centrals nuclears de la província... Qualsevol de les possibilitats superaven per molt les noticies que normalment l'hi arribaven. "Qui sap? -pensava- Potser una catàstrofe!!" Evidentment Julien no desitjava cap mal a ningú però: no era legítim tenir aspiracions professionals? Un metge no treballa sense malalts. Un periodista de poble necessita una mica de teca per sobresortir. D'aquesta forma s'apropava al carreró cèntric on es situava aquell edifici blanc immaculat, que contrastava amb la resta de casetes excepte les més modernes. Ja a la porta, una porta immensa de vidre amb ASN gravat al cristall, es va disposar a entrar. Les portes, automàtiques, s'obriren per deixar entrar la figura del jove i aquest es va trobar davant d'un rebedor ocupat per una noia rossa certament maca. En Julien, somrient, va preguntar per l'informant, un tal monsieur Dupont. La noia el va mirar un moment, l'hi va dir que esperés i va prémer un botó del telèfon tot posant-se'l a l'orella. Va intercanviar unes paraules breus i va anunciar que havia de pujar al primer pis, que el senyor Dupont l'esperava ja. El jove periodista va haver de pujar unes escales i, abans d'adonar-se, va xocar amb un homenet baixet i amb ulleres, vestit amb certa deixadesa, amb barba mal cuidada, que l'hi oferia una mà. Julien va disculpar-se i l'hi va donar la seva -l'home, tot i el xoc, no havia abaixat la mà- Desprès d'aquestes cordialitats el senyor Dupont, amb la seva veu de nen, el va conduir a una sala. Aquesta era plena d'aparells i ordinadors i un grup de quatre persones s'abraonaven al voltant d'una pantalla mentre parlaven en veu baixa. Quan Julien i Dupont van entrar, tancant aquest últim la porta, els quatre parells d'ulls van dirigir-se als nous vinguts fugaçment i tornaren a la pantalla i a la animada conversa. Julien no entenia absolutament res. El senyor Dupont, que va tenir l'iniciativa de trucar a la premsa l'hi deia que havien tingut durant tot el dia lectures estranyes. "Lectures de que?" va dir l'innocent Julien. "Doncs...lectures evidentment, de radioactivitat." "Oh!!" es l'únic que se l'hi va ocórrer al periodista que tot el que sabia d'energia nuclear era equivalent al que sabia de hebreu o pintura expressionista. Després d'un silenci en que monsieur Dupont esperava preguntes Julien es va atrevir a fer el seu paper "Llavors...Quin es el problema?" Dupont se'l va mirar amb cara estúpida i l'hi digué "No estem del tot segurs però mai havia passat res semblant." En Julien, agafant confiança, va proferir "Potser algun accident? Alguna catàstrofe a una de les centrals?" Dupont va negar amb el cap tot dient "No, impossible, em contactat amb diverses oficines de l'ASN a altres províncies i la situació a les centrals franceses es d'absoluta normalitat...." "Llavors que hi ha d'estrany?"-va interrompre Julien- Dupont va reaccionar amb un deix de superioritat "Hi ha molt d'estrany, senyor. Mai, recalco, mai em rebut aquest tipus de lectures que son d'una elevadíssima magnitud i estem tractant de contactar amb altres companys d'Europa per determinar l'origen, la font radiant, si es que n'hi ha..." "Però, si l'entenc -va dir Julien- això no concerneix el poble de M*** ni, segons diu, a França" "No m'entén -respongué Dupont, que començava a cansar-se i penedir-se d'haver trucat a aquell imbecil- Es clar que afecta a França!! L'hi estic dient que son lectures alarmants, mai vistes. Sap el que vol dir això?" Dupont va esperar l'efecte de les seves paraules contemplant al jove, però Julien somreia amb aire indiferent. Finalment el científic va continuar "Això vol dir, monsieur Julien, que vostè i jo estem ara mateix exposats a radioactivitat a uns nivells infinitament més alts que els usuals i, no només això, sinó tot el poble de M***, tota França i probablement tota Europa..." L'expressió del jove va esborrar el somriure i va repetir "radioactivitat?" Dupont va pensar amb malicia "En efecte, veig que t'han ensenyat a la Facultat de Periodisme a lletrejar!!" però va dir "Si senyor, a uns nivells inaudits... No l'hagués trucat si les autoritats centrals haguessin actuat... Això ha començat aquest mateix matí i encara no em rebut cap ordre... Ni s'ha informat a la població, per tant, he cregut que la premsa, en el seu paper difusor..." "Ja l'entenc" -digué Julien- "Per fi!!" Va dir Dupont, creient que realment ho havia pensat. Julien va treure el portàtil, i va trucar amb el mòbil a la redacció del diari mentre Dupont admirava l'actuació d'aquell difusor. Després de que el jove periodista intercanviés unes paraules per telèfon es va quedar pensant, deixant al seu interlocutor en espera i finalment digué "Senyor Dupont, miri... Encara no acabo d'entendre perquè m'ha cridat així que parli directament amb el director..." Dient això l'hi va donar el mòbil al petit homenet que esperava trobar a algú més intel·ligent a l'altra banda de l'aparell. Per sort, el director del Diari Ecos de Província era un home amb experiència i no un llicenciat com el nostre Julien i va entendre a la perfecció la preocupació del senyor Dupont. "Es intolerable!! Milers de vides en perills i ells callant!! Això es una bomba!! Vull dir...informativa!!"

El dia següent Ecos de Província titulava a tota pàgina "Radioactivitat!!" i a sota "Que ens amaguen?" fent gala de la lírica pròpia de tals publicacions. I en efecte, encertaven, "Que ens amaguen?" L'activat a les oficines de la ASN on treballava el senyor Dupont era astoradora. Es revisaven informes i mesures de becquerels, alhora es mantenia una permanent comunicació amb la resta d'Europa de la que arribaven informes preocupants: els nivells de radioactivitats havien pujat de forma sobtada indicant quelcom excepcional. Alemanya, Regne Unit, Suècia, Itàlia... Com a França les autoritat no van reaccionar, no es feren declaracions ja que: Que declarar? "Estem sofrint una alarmant pujada de les emissions radioactives, encara no s'ha determinat l'origen, amagui-se'n a trenta metres sota terra tapats per capes i capes de plom i formigó. Resin si son creients."

Dupont tornava a casa seva, una trista figura petita en la nit de M***, il·luminada per la llum dels fanals, amb l'abric a la mà tot i el fred. Va mirar-se la peça de roba i va dir-se amb cert sarcasme "Que més dona el fred? De fet m'estan perforant electrons i positrons... Un abric no hi farà gaire." I va llançar la peça de cuir al terra, per sorpresa d'uns vianants que se'l miraren tot rient i apuntant-se un d'ells el dit al cap, insinuant la probable, sota el seu sapientíssim parer, necessitat de tractament mental del científic. Deduïm que Dupont no va dormir per les ulleres que duia en arribar a l'oficina el matí següent. Les mesures continuaven essent igual de preocupants però el fet començava a tenir repercussions internacionals. Mentre treia un cafè de la màquina es va veure interromput per una veu familiar al seu darrere que deia "Monsieur Dupont.." Ell es va girar per encarar a qui l'inquiria veient al seu davant al flamant periodista local Julien. "Ah...es vostè...que vol ara, estem ocupats, ja te per omplir el seu diari durant dècades..." La resposta poc amistosa de Dupont van fer canviar l'aspecte exultant del periodista que li respongué "Senyor Dupont... Agraeixo la seva informació de veritat i que confiés en mi per a donar a conèixer a França tant extraordinari fenomen..." El senyor Dupont, desprès d'una nit d'insomni en la que només veia xifres exorbitants acabades amb el símbol Bq va prorrompre, agafant al jove per la camisa "Que m'importen les seves tonteries!! Mes l'hi convindria anar-se'n a un búnquer!! Deixi'm!!" Front aquesta agressivitat, que semblava ser impossible per aquell homenet petit i d'aspecte patètic, Julien va recular i Dupont l'hi va donar l'esquena per a recollir el cafè de la màquina, esperant que el periodista hagués marxat. Mentre mirava el fluït negre al got de plàstic una veu va dir "Monsieur Dupont...Jo només venia per oferir-l'hi una entrevista al diari nacional -va remarcar aquestes paraules amb orgull- La Patrie" Dupont, més calmat, va encarar de nou al jove i l'hi digué "Busquis a un altre..." Julien no va desistir "Senyor, vostè mateix em digué que calia difondre això, qui millor que vostè..." En aquest punt les paraules del periodista van veure's tallades per un dels companys de treball de Dupont que, sortint de la sala plena d'ordinadors i aparells va cridar "Em trobat l'origen!! Em trobat l'origen!! La font radiant es al Nord d'Espanya...probablement Nord-Est" Dupont va llençar el cafè al terra i va córrer cap a la sala deixant parat a Julien que, lentament, es va reunir amb els científics que parlaven en el seu idioma. El jove contemplava al grup com parlava i discutia, Dupont, en veure'l encara allà va cridar "Vostè, vol el Pulitzer?" Julien va somriure "I tant!!" El científic va dir-li "Doncs v
inguí de viatge a Catalunya"