Tan senzill, tan lluny

Sovint tanco els ulls i no hi veig més clar que el poeta que sotja la nit amb l'esperit caminaire d'un estàtic viatger. Imaginació que mou prou per no anar enlloc més que al punt d'on hem sortit. Descobrir que sempre hem estat al mateix lloc on mai vam voler arribar. Soletat, fera dòcil de la tortura més cruel, companyia ingrata que només ens abandona en el moment últim, descobrint la nostra falsa solitud massa tard. Massa tard. Mai és massa tard quan l'aviat encara no existeix, no és, no viu. Tard o d'hora sortirem del bosc de sentiments amb l'heura social que ens arrapa a la paret, simple mur, de la nostra incertesa, de la turbació produïda en saber que la llum que passa entre el follatge dels nostres pensaments només era un mirall d'aquelles idees que un dia vam voler imaginar en comptes de viure. Tan senzill com obrir els ulls. Tan lluny com mai poder imagirnar el que veurem. Benvinguts a la vida.