Supervivència

No sé on sóc ni què cony hi faig aquí però l'instint de supervivència em demana a crits que foti el camp. I com més aviat, millor. Tot i l'absoluta ignorància de la meva posició començo a planejar la possible fuga però d'un cop brusc m'entaforen no sé a on, amb d'altres que, com jo, no diuen ni mu. Desesperat pel silenci i la foscor que impera en aquest lloc pregunto als altres si algú en sap res de tot plegat. Ningú obre la boca. Enxubat i mort de por començo a suar com el porc que intueix la mort imminent. Per no caure en la follia, em dedico a buscar alternatives i reso perque es produeixi un miracle. Un vaivé frenètic i constant, que suposo prové de l'exterior, m'accelera el pols. M'estic marejant. Vomitaré.
Em desperto sobresaltat. Dec haver perdut la consciència. Miro al meu voltant i m'adono que ara només en quedem tres. Angoixat per l'absència dels altres aixeco el cap demanant el miracle, de moment inexistent. Una llum molt dèbil ens arriba d'un sostre que sembla no tenir fi i un alè d'aire ens porta un mínim d'esperança als que encara som aquí. Potser ara és el moment de fugir. De sobte, una presència obscura i brutal m'oprimeix la testa i en un no res em trobo en un altre forat. Atordit per l'imprevist quedo paralitzat. Aquest indret és molt humit i insuportablement més pudorós que l'anterior. De cop una forta cremor em puja dels peus fins al cap que em bull com una olla a pressió. La cremor és infernal. Vull morir.
De tan en tan em treuen del forat i per uns instants em sento reviure, però ràpidament torno al maleït infern del qual no crec que en surti mai. Gairebé no puc ni respirar. Una boira molt espessa m'impedeix veure res i la calor m'ofega cada vegada més. Em treuen del forat humit i fastigós. D'una revolada crec
veure un esquitx de llum que em reflexa petit i patètic en un objecte metàl·lic. De lluny i apagant-se lentament em sembla sentir una veu que diu:
- Vols dir que no fumes massa?