Sucre

Hi han tres taules a la terrassa. En una d'elles hi seu una noia de posem uns trenta anys, que llegeix el diari. Utilitza el respatller de la cadira; seu bé posant l'esquena recte i subjectant el diari sense recolzar els colzes a la taula. Ha de fer força, però ella mateixa ja és forta d'espatlles i llom(deu llegir el diari així tot ls díes des de fa molts anys, d'aquí aquesta fibrositat)
El cas és que mentre llegeix el diari, molt lentament ascendeix la mirada, dels anuncis de sota, cap als títols dels articles, però pacientment, amb la mirada fixe, no està llegint perquè no traça horitzontals amb la vista. Més amunt encara, la cervical es plega més i més i l'angle de visió ja es desfassa de la llegibilitat del diari, ja és zenital la seva mirada. Però continúa torçan't-se i un so agut i dèbil emana de les seves cordes vocals, potser demanant auxili, i tant tensat ara l'organ de la parla, que cedeix i rebenta amb un espetec mut per les persones que 'envolten. S'esquinça com s'esquinça la pell del coll i deixa la gola penjant i la llengua moventse com la cua escapçada d'un llangardaix. Ja peta l'ahorta i es desencaixa l'atlas, es desfibrilen els músculs, es trenquen els cartílags i el cap cau a terra.
El crani rodola com una pedra peluda i tova, acompanyat d'un sò molt desagradable. S'atura perquè topa amb el tormell d'una dona de posem uns cinquanta anys que ha demanat un menta-poniol. La senyora, observa la calavera guarnida de pell i sense immutar-se, la recull per la cua. No es sorprèn, l'agafa per radera el cap com si fós un jugador de basquet que aguanta la pilota tant sols amb la força dels seus dits llargs, i tot seguit, dóna dos copets en alguna part entre la cella i l'orella, com si un ou d'estrúç es tractés, que s'esquerda com a tal. Amb molt de compte de que la sang i la baba no penetrin a l'interior del crani, amb un moviment estilitzós(no era la primera vegada) separa netament les dues parts.
El crani està buit pel que sembla, i potser més net del compte, les parets d'on hi havia d'haver el cervell estàn impolutes, ni tan sols hi ha restes algun tipus de mocositat o segregació d'alguna glàndula. Està tant net que sembla que hi hagin passat paper de vidre i després ho haguessin barnissat. La dona deixa la part de dalt a damunt del cendrer, (a damunt perquè aquest cendrer no té prou capacitat per mitj crani humà) i agafa la part del crani que té el nas i sobjectant-lo amb el dit petit erecte, deixa caure amb control el polsim blanc que romanía al cul de crani. No el deixa caure tot, està de règim i el sucre no l'ajuda.