SORPRESA DE VESPRADA

És estiu i fa calor. Molta calor. Amb aquest començament no atraparé ningú. Ho sé.
Si dic que sóc a la casa del Penedès i que els de casa han anat, tot caminant sota el sol, a comprar el peix que porten de Calafell, tampoc triomfaré, però, si dic que el carter m’ha lliurat una carta certificada a nom de l’”Ulari”, això ja canvia. L’”Ulari”, és el veí que tenim més a prop de casa, a uns tres-cents metres, és l’únic. El carter l’he vist passar amb la seva Vespa atrotinada, la carta me l’ha deixada de tornada de ca l’”Ulari”, ell sembla que no hi era. Fins aquí res d’estrany; tot i que, la presència d’un carter en un poblet anant porta a porta, sí que sembla d’un altre món.
I, posats a dir, el pare tenia una botiga d’olis i sabons, i, en morir, el seu fill, l’”Ulari”, la va convertir en un Videoclub. Tampoc va triomfar. Com ara, jo, potser? Ho podria arreglar dient que l’endemà, carta i jo vam anar a veure l’”Ulari”. Ens tenim confiança; de petits érem inseparables i l’amistat, evolucionada amb els anys, ha continuat.
La tarda, que per a mi, havia estat excepcionalment tranquil·la, va acabar sent horripilant. Vaig fer el camí sense presses, fixant-me en els marges de pedra seca, que encara conservem a banda i banda del viarany que transcorre entre les dues cases. En arribar a la porta del jardí vaig fer sonar la campana, com fem sempre, amb la diferència que aquest cop no va sortir a rebre’m; tan sols el gat s’apropà a mi, no massa content, certament.
Era ja vesprada, i el jardí estava silenciós entre el boscam; arbres fruiters, baladres, i els xiprers. Aquests, amb les seves ombres allargades, darrere els quals ens hi havíem amagat tantes vegades, em van provocar una mena de basarda. La porta de l’entrada era oberta i vaig tirar endavant. No em va venir de nou l’entapissat de les parets. Sé de l’obsessió que tenia l’”Ulari” per la fotografia i pel seu pare, així que a les parets a penes si queda algun espai sense fotos del pare i la mare, del gat i d’ell mateix. Era tan gran l’obsessió que, inclús, m’havia parlat de fer construir un panteó familiar en el petit cementiri del poble. En principi li ho havien denegat i tenia un litigi obert amb l’ajuntament. No se pas com s’haurà acabat l’assumpte, des d’abans de l’hivern que ni hem parlat ni ens hem vist, encara.
De sobte, m’arribà una mena de xiuxiueig provinent del garatge i m’hi vaig adreçar amb una certa recança. De fora estant, guaitant per la finestra, veié un cap que tremolava i un coll magre estirat cap endavant. Sobretot, vaig veure un nas i uns ulls enormes que en aquells instants semblaven banyats d’una llum dement. Era el seu pare! Es balancejava endavant i endarrere de manera a penes visible però ben tangible. L’”Ulari” assegut enfront, fumava; en una mà tenia la pipa i en l’altra un cordill lligat del canell al balancí del pare. Mentre, comentava la jugada del partit de la TV sense que ningú li respongués, es clar. El pare no podia.