SORPRESA DE VESPRADA

Un relat de: MariaM
És estiu i fa calor. Molta calor. Amb aquest començament no atraparé ningú. Ho sé.
Si dic que sóc a la casa del Penedès i que els de casa han anat, tot caminant sota el sol, a comprar el peix que porten de Calafell, tampoc triomfaré, però, si dic que el carter m’ha lliurat una carta certificada a nom de l’”Ulari”, això ja canvia. L’”Ulari”, és el veí que tenim més a prop de casa, a uns tres-cents metres, és l’únic. El carter l’he vist passar amb la seva Vespa atrotinada, la carta me l’ha deixada de tornada de ca l’”Ulari”, ell sembla que no hi era. Fins aquí res d’estrany; tot i que, la presència d’un carter en un poblet anant porta a porta, sí que sembla d’un altre món.
I, posats a dir, el pare tenia una botiga d’olis i sabons, i, en morir, el seu fill, l’”Ulari”, la va convertir en un Videoclub. Tampoc va triomfar. Com ara, jo, potser? Ho podria arreglar dient que l’endemà, carta i jo vam anar a veure l’”Ulari”. Ens tenim confiança; de petits érem inseparables i l’amistat, evolucionada amb els anys, ha continuat.
La tarda, que per a mi, havia estat excepcionalment tranquil·la, va acabar sent horripilant. Vaig fer el camí sense presses, fixant-me en els marges de pedra seca, que encara conservem a banda i banda del viarany que transcorre entre les dues cases. En arribar a la porta del jardí vaig fer sonar la campana, com fem sempre, amb la diferència que aquest cop no va sortir a rebre’m; tan sols el gat s’apropà a mi, no massa content, certament.
Era ja vesprada, i el jardí estava silenciós entre el boscam; arbres fruiters, baladres, i els xiprers. Aquests, amb les seves ombres allargades, darrere els quals ens hi havíem amagat tantes vegades, em van provocar una mena de basarda. La porta de l’entrada era oberta i vaig tirar endavant. No em va venir de nou l’entapissat de les parets. Sé de l’obsessió que tenia l’”Ulari” per la fotografia i pel seu pare, així que a les parets a penes si queda algun espai sense fotos del pare i la mare, del gat i d’ell mateix. Era tan gran l’obsessió que, inclús, m’havia parlat de fer construir un panteó familiar en el petit cementiri del poble. En principi li ho havien denegat i tenia un litigi obert amb l’ajuntament. No se pas com s’haurà acabat l’assumpte, des d’abans de l’hivern que ni hem parlat ni ens hem vist, encara.
De sobte, m’arribà una mena de xiuxiueig provinent del garatge i m’hi vaig adreçar amb una certa recança. De fora estant, guaitant per la finestra, veié un cap que tremolava i un coll magre estirat cap endavant. Sobretot, vaig veure un nas i uns ulls enormes que en aquells instants semblaven banyats d’una llum dement. Era el seu pare! Es balancejava endavant i endarrere de manera a penes visible però ben tangible. L’”Ulari” assegut enfront, fumava; en una mà tenia la pipa i en l’altra un cordill lligat del canell al balancí del pare. Mentre, comentava la jugada del partit de la TV sense que ningú li respongués, es clar. El pare no podia.

Comentaris

  • Gràcies... MariaM[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 11-10-2019

    Gràcies pel teu grat comentari, sobre el meu sonet "El teu tresor"... que m'ha alegrat molt, que t'haja agradat.
    Una abraçada...
    Perla de vellut

  • Gràcies...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 28-09-2019

    Gràcies MariaM, per la teua atenció de llegir-me el meu conte, que he acabat d'editar.
    Et comente, que he intentat fer un relat, un conte, el millor possible. Les situacions que havia tingut el Joan al llarg de la vida. En realitat li h posat molta imaginació i així s'ha quedat. Més bé, sembla prosa poètica, com m'indiques.
    Una abraçada.
    Perla de vellut

  • El panteó.[Ofensiu]
    MariaM | 28-09-2019

    Gràcies un cop més per la teva lectura i comentari elógios.
    També jo t'he llegit, el conte i poesies.
    Pel que fa el conte, es veu la teva condició de poeta tot i fent prosa, i els poemes m'han agradat , especialment, el de l'homenatge al teu pare.
    Una abraçada.
    MariaM

  • El panteó.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 23-09-2019 | Valoració: 10

    Vaja! una sorpresa molt digna per a son pare... que ja no podia més. La sorpresa fou el panteó, on son pare no aniria a parar.
    Molt bé desembolupat. Un plaer de lectura, Maria.
    Espere, que quan tingues temps, em llegeixes els dos últims relats que estan editats
    Gràcies.
    Una salutació...
    Perla de vellut

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: