Somriures robats

He deduït, espere que encertadament, que aquest poema que apareix a la pàgina d'inici respon al RPV de la fotografia de la dona asseguda en una voravia mig d'esquenes a l'objectiu i, per tant, a l'ull que la mira. És molt bonica la descripció, la interpretació de l'estat emocional que n'has fet. També molt madura l'antítesi de "saber i no voler saber, de comprendre i no voler comprendre" tan pròpia de l'escisió entre la part mental i l'emocional a què condueixen els enamoraments no corresposts, no convertits en actes. També el to de la lamentació, que és el d'un jo que es fa càrrec dels seus sentiments sense culpar ningú.
El desamor sol semblar etern, més encara si allò retornat és "el glaç del dolor i dels silencis", i d'ací l'encert de l'adjectiu que has triat per fer tan bella anàfora. Però traslladat aquest estat a la realitat, no és més que un trànsit. Tard o d'hora se'n va al fons per deixar emergir altres figures, altres persones on projectar l'amor que potser sí que retornen calidesa i paraules.
Un petó.