Somni

I vaig saber que no hi havia volta enrere. Que tot el meu esforç i dedicació havien quedat reduïts, per fi, a cendres. I d'aquestes cendres, en un cop de ràbia, en vaig fer sortir meravelles de paper.
Meravelles de paper que volen ara per l'habitació que em conté, donant voltes per sobre del meu cap. Són les estrelles que em guien pel cel immens de la meva consciència afamada de paraules.
En aquest cel hi ha un camí del qual m'agrada desviar-me. Un camí pla, llis i racional. Com m'agradava allunyar-me'n! Com m'agrada caure pel precipici que porta als pensaments més irracionals, il·lògics, bojos, estrafolaris, extravagants, fantàstics pensaments!
I tot caient pel precipici, hi veig les despulles de la realitat, vestigis de tot allò que la gent ha rebutjat des de els principis dels temps.
I quan arribo suaument al fons del precipici, just quan els peus toquen terra, un so estrident m'inunda les orelles i els més ulls s'obren a la avorrida realitat. Esclata a sonar l' atronador despertador, i em fa posar altre vegada els peus al camí llis, pla i racional.