Sóc incompatible amb l'amor.

He enderrocat els meus ideals, les meves aspiracions, els meus anhels, el que fins ara havia pensat que era el que sempre havia volgut. He descobert que no m'agrada ser feliç, o almenys no del tot; que disfrut amb les baralles que fan un canvi radical en la meva monotonia més constant, que m'he cansat de tants "t'estim" i tanta indecisió, que no vull ser dominant, vull que em dominin, vull que em guiin, que em diguin on anar, què fer, com. Vull que em sorprenguin, que em facin riure quan m'està a punt de caure la primera llàgrima, que no vull besar, vull que em besin, no vull que em demanin opinió, vull acció inmediata, sense reflexió, improvitzant.
És de l'única manera en què fas les coses tal i com les vols, com et dicta el cor. És quan més t'equivoques, quan més fiques la pota, però ja ho diuen que dels errors sorgeixen les millors històries, i us puc ben jurar, per experiència propia, que és cert.
Sé que potser sona a caprici, però no són res més que maneres de ser diferents a la seva, aquella que sempre havia tengut tan idealitzada. Sempre vull el que no puc tenir, el que sé que em farà mal, el que sé que a la llarga no serà bo per mi, m'agrada equivocar-me, estampar-me contra una paret i aixecar-me, una vegada i una altre fins aprendre dels meus errors, m'agrada plorar. Molta gent creu que les llàgrimes careixen de sentit, que són fruit de la feblesa, però jo pens que et fan més forta, treuen tota la ràbia que tens dintre i venen acompanyades de la necessitat de treure el valor suficient per dir basta, i aturar en sec.
En definitiva... Crec que sóc incompatible amb l'amor.