Silenci

Visc amb l´ànima nua
com la vas conèixer
i et va enamorar.

De nit recordo aquells dies
i dic el teu nom en veu baixa
i imagino que tornes
o m´escrius, potser,
aquesta nit, demà,
o em retorna la teva veu
per ventura d´un miracle.

Deia que tinc l´ànima més nua
per l´esperança d´abraçar-te
i perquè el silenci de l´espera
és, aquesta nit, vent de mestral
i la remor del batec del mar.

I aquesta nit,
del cotxe estant,
amb la ràdio apagada
i els vidres entel·lats,
recorro de memòria
el teu cos tan bell
i això em fa feliç
i em sento afortunat
pels dies i pels besos
i la sort d´haver-te estimat
com tu volies,
desvergonyidament,
fins nuar-me l´esperit,
fins alliberar-me l´ànima,
fins deixar-me sol
escrivint aquest poema,
en l´hivern de la nostra platja,
lluny de tu,
de la teva pell, la teva veu,
dels teus ulls foscos
i la teva bellesa ferotge.

Quan les orenetes tornin
i refacin els nius
dels terrats de les cases,
quan el sol i l´aire
dibuixin cristalls de colors
cada tarda, al mar,
tornarà el teu amor
per deixar-me sense nits?

És gelada aquesta brisa.
Un gos borda.
És el gos d´un prat de la vora.
He obert la ràdio.
Només el mestral se sent.
Manca poca estona
abans no claregi
i a l´horitzo, un far,
com una metàfora,
em retorna la teva imatge
en aquesta nit de febrer,
tancat al cotxe,
sense un destí fixat,
escrivin-te aquestes ratlles.