Sentiments a la tassa

Vaig cap a la taula, l’Oriol m’espera al mateix lloc de sempre, visió privilegiada a recer de la vidriera, és l’hora del cafè. Està assegut, impacient mirant el rellotge, a qui espera a part de a mi?

Miro cap a la porta i una noia senzilla i bonica el saluda amb la mà. L’Oriol somriu i s’aixeca ràpidament per fer-li dos petons. Em miro la noia amb recel, envejosa de la seva pell, els seus cabells, el seu cos perfecte, de l’atenció que li mostra l’Oriol, completament absorbit pel seu somriure.
Avui, amb l’Ona com a intrusa, me’n adono de com em costarà compartir-lo, deixar de ser la seva confident quan te un mal dia, quan està trist, enrabiat, compartir llibres, música, pensaments...Escolto la seva conversa, tenen moltes ganes de coneixes, no hi ha silencis, encadenen experiències l’un i l’altra amb una naixent complicitat.

L’Oriol entre somriures i mirades va allargant la seva mà per la taula fins que el seu dit ha notat a l’Ona, que tímidament ha iniciat la resposta. Aquest cop està enamorat, puc notar els seus nervis quan m’agafa de la nansa i m’apropa als seus llavis. I ella també ho està, se’l mira embadalida resseguint-li els cabells, els ulls, la boca...

Miro per la finestra mentre xerren i xerren, demanen dos tallats més i un cambrer se m’emporta de la taula. Aquesta tarda serà llarga per una vella tassa com jo, cafè, tallat... Un darrere l’altra mentre veig com l’Oriol s’allunya per moments. Sento l’Ona, li diu que demà el portarà a fer cafè al seu racó preferit...Ningú o notarà però seré la tassa més trista del món.

A fora, un noi crida algú pel carrer: - Manel! Com va? Feia dies que no et veia... un cafè?. Em serveixen a la seva taula, a veure que s’expliquen aquests dos!