sense titol

Assegut al terra de la vella sala tocava... I feia sonar una bella, una preciosa melodia que mai ningú no coneixeria. Les mans adolorides i cansades d'un home de món lliscaven suaus per les cordes d'una guitarra: de la SEVA guitarra; companya d'alegries i penes, somriures i llàgrimes, il.lusions i desenganys: la millor amiga que mai no havia tingut, que restava sempre al seu costat i que amb els ritmes que sortien de la seva caixa el feien, durant uns instants l'home més feliç del món.
Així, cada dia; quan el sol rogent es ponia en l'horitzó ell caminava solitari per la platja entonant una antiga cançó.
La seva mirada llunyana continua fresca a la meva ment, la mirada dun home que feia temps havia pedut l'esperança en forma d'unes paraules que mai ningú no voldria carregar, pero com sempre li tocava a ell fer-ho.. jo tenia només 10 anys, pero magradava; magradava sentir-lo tocar amb desfermada passió, i la seva veu cantant lletres inventades, fruit de vespres avorrits a la platja estimada i quan s'aturava de cantar em mirava... i somreia. Aquelles paraules... el nom d'una malaltia que mai no aconsegueix recordar... El té escrit a la paret, penjat a un vell paper juntament amb la seva edat, algunes lletres de cançons, partitures... i la malaltia que amb el temps s'apoderaria d'ell. Aquell paper, potser ridícul per a alguns era més que útil, doncs tenia por de llevar-se un matí sense recordar res del que sempre havia recordat... Perquè sé tot aixó? Doncs... encara que sembli mesquí, no es així; m'agradava entrar a la vella sala de cinema en runes de la qual havia fet la seva llar quan ell no hi era. I m'agradava perqué de veritat s'hi respirava humiltat. Admirava aquell lloc, admirava aquell home. L'admirava molt més que casa meva; gran, neta, i sempre plena de visites hipòcrites rient de coses sense gracia prenent el te i fent veure com si els interessés com tocava jo el violí. El violí... no m'interessava ni a mi, doncs jo només necessitava una vella casa en runes i una guitarra tocada pels anys per ser feliç, pero sabia que per molt que fos el mínim que es pot d000manar jo mai no ho tindria.
Bé, el cas és que només llegir el vell paper a la paret per primer cop ho vaig entendre tot: alzheimer. Aquell home sabia que un bon dia oblidaria tot...
El que jo no sabia aleshores és que ell havia fet el seu petit jurament a un diari, un diari... ridícul, no? doncs no perquè per ell era la cosa més important del món i va ser capaç de molt per ella0; havia jurat que abans oblidaria el seu nom que els acords de la guitarra que li havia permés somiar durant tants anys, que compraria abans les cordes que li proporcionaven sons meravellosos que el seu propi menjar i que abans de vestir-se mantindria intacte la seva companya de vida.
Passaren deu anys fins que la policia el trobà vivint allà. Un home de 82 anys! Ells ho consideraven inhumà, més jo sabia que en el fons ell era feliç i no volia que se'n anés! Ell m'havia inspirat tota la vida! Jo ja havia complert 20 anys, havia deixat aquella vida de burgesia amb la familia i m'havia independitzat. Ara disposava d'una guitarra, un pis petit a l'Eixample i amics; molt més que suficient per poder llevar-me cada matí amb un somriure, i no volia, no podia suportar el fet que aquell home que havia estat present durant tants anys a la meva vida... tot i no haver pogut parlar mai amb ell.. Jo l'estimava com s'estima a un pare i l´admirava com s'admira un mestre. Tot i així no hi vaig poder fer res. Després d'uns dies a una llar d'acollida l'home va ser traslladat a una residència. No podia suportar el fet que el tinguéssin allà tancat, perqué jo sabia que no li seria permés fer el que més s'estimava: tocar. Però... qué es pot esperar d'una residencia d'avis que no cobra res? Doncs el que realment no s'esperava és que tocar la guitarra es considerés "una activitat sorollosa que intervé a la vida de la comunitat i en la comoditat dels residents".
Així que un any fòra més que suficient per incitar-lo a marxar d'una presó sense barrots que no estava disposat a suportar, pel seu bé i per la seva dignitat com a persona que es considera autosuficient.
No va ser gaire difícil escapar del lloc sense cridar l'atenció. ''Atenció'' és precisament el que allà més calia. Un cop al carrer va visitar per últim cop el seu cinema abandonat. No gaire temps, perque sabia que era el primer lloc on se'l buscaria. Jo feia temps que seguia les seves activitats i preguntava com estava a la recepció, ja que no tenia prou valor per parlar-hi cara a cara. De seguida vaig saber que havia fugit i que el seu estat d'alzheimer era molt més greu del que ell s'imaginava. Així doncs, allà el vaig trobar, a la vella sala de cinema, l'antiga llar que s'havia estimat tant. Assegut al vell matalàs que portava allà tants anys tocava aquella preciosa melodia que em portà tants records de les postes de sol a la platja de la meva infancia, em vaig armar de valor, m'hi vaig acostar i li vaig peguntar: m'agradaria.. saber.. com es diu? Ell va aixecar la mirada i la va fondre als meus ulls d'una forma increiblement penetrant, jo mai havia vist aquells ulls blau clar tant de prop. I ell, mentre marcava els acords que m'havien conduït on soc ara em va dir amb veu abatuda: que... com... em dic? No... jo no... no ho recordo. Un somriure es va escapar dels seus llavis i amb el seu ultim alè de vida les mans tornaren a lliscar suaus per les cordes de la guitarra i digué: No ho recordo.. més sé que he complert el meu jurament.
Més tard, un vell diari mig amagat sota el coixí em va fer entendre.