SENSE TAULER

Al fil del dia arribo, esgarrinxat i cansat però amb la cistella plena i una bestiola al sarró, a la plana del castell enderrocat i enlloc de pau i tranquil·litat per fer un mos i una becaina, m’hi trobo un eixam de peons acampats que tramen una escaramussa no sé pas on. El foc de camp és encès prop les tendes parades i els cavalls al darrera l’alzinar ben fermats i pasturant. Dalt la torre, encara dempeus, albiro amb la ma estesa protegint-me del resol, un homenot gras i ferm amb corona relluent. -És el rei, em diu un vailet, brut de sutge, que tragina aigua en galledes de fusta que perden per tot arreu, -Va aparèixer enmig d’una cridòria i polseguera fa dos jorns amb la partida d’homes armats i la seva dama i la cort. -Aquí s’estan, diu, mentre jo m’enroco dalt d’un pedrís per guaitar l’enrenou que desvetlla l’aparició de la dama vestida de blanc. Bocabadat admiro la seva bellesa que no s’adiu amb la vellesa del regent que ara, a empentes i rodolons, baixa esbufegant per escala tallada a la roca. Ve a trobar la seva esposa amb un esquitx de gelosia que el provoca la meva presència advertida. Res a fer per un camperol de tornada que no vol trobar-se en escac per unes faldilles que no pertoquen i que veient el fosc de la situació s’encomana a la verge negra i fuig cames ajudeu.me. A la fi el rellotge em reclama que el temps s’acaba i ja mouré fitxa en una altra ocasió.
(Dedicat a les boniques paraules de llpages).