Sempre ens quedarà el futbol

SEMPRE ENS QUEDARÀ EL FUTBOL!




-- Doncs no el vull veure… ni tan sols escoltar-lo, d'acord?
-- Però… per què això? Què t'agafa ara?
-- Mira… tinc un mal presentiment… No puc fer-hi més. Aquests brètols
ens clavaran una bona pallissa! És l'única manera que tenen de salvar decorosament la seva nefasta temporada… Ens estan esperant amb les urpes ben esmolades!
-- No home, no ! De cap de les maneres! Si estan sota mínims! Raona una mica…
-- Ni raona ni res! No el vull veure ni tampoc escoltar-lo! Si és el que vols, ves tu al bar! Jo no! I no penso ni posar la ràdio!... al menys fins que el partit estigui a punt d'acabar, allà sobre tres quarts de nou. Llavors m'assabentaré del resultat … de fet, i ja que penso posar com sempre "RAC1", pel to dels locutors ja sabré si hem guanyat o perdut… si hem guanyat, seguiré escoltant i si hem perdut… apagaré l'aparell immediatament! Això és el què penso fer! I no em faràs canviar!
Els dos amics havien arribat a un punt en la seva conversa en el que ja no era possible cap marxa enrera. El més gran, un home d'uns 60 anys però que destil·lava una rauxa que el feia aparentar ser més jove, no acceptava cap canvi en la seva ferma intenció. S'havia decidit de
forma irrevocable i el seu amic, força més jove, sabia de la firmesa del seu tarannà.
-- Bé, bé, no hi vagis al bar… no discutirem… però el què no faré serà deixar-te sol aquest vespre. I la meva decisió és tan irrevocable com la teva! Ep! Això sí! Avui manes tu, però en la propera ocasió seré jo qui decideixi. D'acord?
-- No home, no. No ho puc permetre… la meva dèria no ha de fer-te perdre el veure un partit que portes més de quinze dies esperant… què dic quinze dies? Tu sempre estàs esperant-lo! Ja des que comença la pre-temporada, el teu pensament està concentrat en els dos partits que com a mínim hem de jugar contra els "merengues"…
El jove quasi no el va deixar acabar:
-- Tu em deixaries? Tu aniries al bar a veure tranquil·lament el partit sabent que a mi em consumeixen els nervis, sol, aquí?
Passant-se una mà pel mentó sense notar que, malgrat haver-se afaitat només tres hores abans, ja començava a fer-se present una vegada més el pèl de la seva tancada barba, al cap d'uns segons carregats de tensió va dir:
-- No, no et deixaria. És cert. Saps que no ho faria.
-- Som amics -va contestar immediatament el jove--. Som amics i aquesta paraula, tan lleugerament emprada avui en dia, vol dir, entre moltes altres coses, "compartir", compartir penes i alegries… el futbol, el Barça, els escacs… i el què faci falta, no?
-- Tornes a tenir raó, amic.
-- Que no se'n parli més doncs! Em quedo. Però, per què ho sàpigues… te'n penediràs tota la teva vida! Guanyarem! Ja ho veuràs! El Madrid es quedarà amb les ganes de vèncer-nos… aquesta temporada ni tan sols ens podrà empatar un partit!
-- No sé, no sé… I és que tinc un pressentiment…
-- El mateix que tens cada vegada que hem d'enfrontar-nos al Madrid! Sempre igual! -i fent una petita pausa en la que semblava forçar la memoria sobre alguna cosa que volia exposar-li al seu amic, a la fi digué--: El que passa és que tens sequeles dels anys 50, 60 i 70. Ja sé que vas patir molt, molt, ho sé. Aquella insultant superioritat "merengue" aconseguida per qualsevol mitjà, la majoria de les vegades saltant-se qualsevol llei, esportiva o no, amb el vist i plau de la resta de clubs, directius, autoritats… Solament el Barça plantava cara a tanta injustícia, a tanta malvolença destinada a fer d'aquell club que presidia el franquista de pro Santiago Bernabéu, enemic compulsiu de Catalunya i de tot el que a ella feia referència, "la" potencia esportiva per antonomàsia de l'estat espanyol… Vas patir molt, és cert… però allò ja és història, amic! T'en recordes de la meva frase preferida en castellà quan parlo d' aquest tema? -i sense esperar resposta del seu ara atent amic, seguí--: "La historia se escribe así… bueno, así, la del Real Madrí!" Abans, en "los gloriosos años", tots ho sabem, aquella gent vestida de blanc guanyava quasi per "Decreto Ley"… o sense el quasi! Els àrbitres ens poden perjudicar, és clar que sí, és evident que encara ho poden fer i amb l'anuència dels seus caps directius, però ja no tan descaradament com en aquells temps… ara ja no hi han els Ortiz de Mendívil de torn capaços d'allargar un partit fins que marqui el Madrid en fora de joc… i pitar la fi abans de ni poder treure de centre. Ara ja no s'atreveixen a xiular-nos penals en contra com aquell del Guruceta, tres metres fora de l'àrea. Ara s'ho miraran molt els centrals blancs abans de lesionar-nos greument al nostre davanter centre després de endollar-los dos gols com va fer aquell "carnisser" anomenat De Felipe amb el llavors emergent i gran promesa del futbol, Bustillo i al que li va destrossar la carrera per sempre. Mira, tampoc hi ha gent com l‘uruguaià Santamaría per trencar-li la cama per tres llocs a tot un cavaller de l'esport com l'hongarès Koccis… curiosament també després de marcar-li dos gols als blancs en un torneig Carranza. Tampoc hi és l'"angelet" del Hierro, el "santet" Benito o els "amics de tothom" com els Sanchis, Rocha, Maceda, etc. Home, sí és veritat que encara queden els "serrells" d'aquells "fins estil·listes" com són ara els Salgado, Roberto Carlos, Raúl Bravo, Pavón, etc., però ara han d'anar més en compte ja que, fins i tot els poden expulsar! Per no parlar de l'afer Maradona… ja sé que el Goicoechea era del Bilbao… però, mira tu, jo sempre he cregut que era un "tapat" del Madrid! L'agraïment es va demostrar fent-lo seleccionador de les categories inferiors… Un home que va estar a punt de trencar la carrera del més gran futbolista--vicis privats apart-dels darrers vint anys i segurament un del més brillants de la història. I, a més a més, ja no poden pispar-nos un jugador d'una manera tan descarada com ho van fer amb el Di Stéfano…
-- Ep! -la veu del veterà "culer" va sonar com un tro--. Xato… t'oblides d'en Figo?
-- No, és clar que no m'oblido! Com ho podria fer? Però allò del portuguès va ser amb la seva total i absoluta col·laboració. Ell va acceptar que el Florentino pagués la clàusula de rescissió. Ell ho va permetre. Volia més calers i el Gaspart, en una més de les seves estúpides actuacions, no va voler passar per l'aro… cosa que va haver de fer cinc minuts després amb un Rivaldo que, a partir de llavors mai va ser el d'abans. La incompetència de molts dels dirigents que ha tingut el Barça en la seva centenària història quasi és directament proporcional als pals a les rodes que ens ha posat els aparells futbolístics i polítics espanyols al llarg i ample d'aquests cent anys d'existència. Allò del Figo va ser, ni més ni menys, que una traïció personal del jugador que, després de sentir-se molt estimat per l'afició i juntament amb el seu impresentable manager, li van fer un xantatge en el més pur estil mafiós a un llondro que es presentava a unes noves eleccions després de la dimissió del fins llavors president del Barça, aquell al que li deien "l'amo de les cantonades de Barcelona". Per part del Madrid, o més exactament del propi Florentino que també volia guanyar les seves eleccions a la presidencia del club blanc, va ser una més d'aquelles brutes maniobres que han prodigat sempre amb generositat els "merengues", però no un robatori… van pagar 10.000 milions, recorda-ho.
-- Bé, bé… però s'el van emportar!
-- Sí, clar. Els hi va posar en safata d'argent el molt…
-- Tornes a tenir raó, amic meu. Tens raó. Però mira, no puc esborrar aquest pressentiment del meu cap…
-- Repeteixo: el mateix que tens en cada partit… sobretot en els que juguem contra ells! "Culer antic"! Desperta! Aquest any som molt millors! Aníma't!
-- Ho intentaré… així, no baixes al bar?
-- No! En absolut! Tot sigui per la nostra amistat… però, ja veuràs, ja! Em quedo aquí, a patir en silenci, amb tu. Mira, jugarem unes partides d'escacs, pendrem una copeta i esperarem amb paciència que siguin tres quarts de nou del vespre perquè "RAC1" ens digui amb pèls i senyals què hem fet allà, al "Bernabéu" . T'agrada aquest pla… diguem-ne alternatiu?
-- D'acord -i dient això, ja estava col·locant les peces d'escacs al tauler.
El seu company, ja sense dir res i donant principi a tot el ritual dels escacs anava preparant el rellotge conta-jugades. Hi ho va fer com sempre. Normalment jugaven partides anomenades ràpides en les que cada jugador disposa de cinc minuts. Si abans que qualsevol dongui el mat al rival o que hagi un abandonament cau la bandera del seu rellotge, la partida s'acaba amb la victòria del què encara té una mica de temps… És la llei de les partides ràpides! Sempre feien allò que se'n diu un "set"; és a dir, aquell jugador que arriba a sis partides guanyades portant-ne dues d'avantatge, guanya el "match". Si es produeix un sis a sis, es juga una partida de desempat. Per donar-li una mica d'emoció a la improvisada competició sempre s'hi jugaven un petit premi: una convidada al bar del costat, pagar el diari preferit de l'altre durant una setmana, etc.
-- Què ens juguem avui? -va preguntar el jove.
-- Avui és un dia especial… què et sembla una ampolla de bon whisky ? -i davant la sorpresa del seu amic va afegir-- : Dic això perquè si guanya el Barça i guanyo jo… doble satisfacció! Si perd el Barça i perdo jo… suposo que em convidaràs a unes copetes per espavilar l'ànim. Si perd el Barça i jo guanyo… mira, també em consolaré amb unes copes i si guanya el Barça i perdo jo… pagaré l'ampolla amb molt de gust i satisfacció! Com ho veus?
No massa convençut, el més jove va dir:
-- D'acord, d'acord… què esperem?
La primera partida la va guanyar el més veterà. L'altre encara estava un xic absent pensant, amb tota seguretat, en el gran partit de futbol que s'estava perdent per f
er-li costat a un amic molt estimat però que ja començava a estar una mica carregat de "punyetes"… serà per l'edat? es va preguntar íntimament.
Però la segona, la tercera i la quarta ja van ser figues d'un altre paner. Potser gràcies a una motivació extra degut al frustrament de no poder veure el partit, va masacrar escaquística i pràcticament el seu amic, millor dit, les seves peces.
Certament, en un parell d'anys el seu nivell havia millorat força. Però el seu veterà amic encara era tot un gat vell i moltes vegades trobava jugades inversemblants que el sorprenien i li feien perdre la partida. Aquella tarda, però, la situació estava redreçada. Tres a un! I en dues de les partides fins i tot li havia fet el mat! On deuria tenir el cap el seu amic ? Doncs en el mateix lloc que el tenia ell: en el Barça! Però havia sabut controlat millor les emocions i per això estaven tres a un al seu favor.
La cinquena partida va ser tot un reguitzell d'atacs violents i defenses arrauxades, descontrolades, cercant els dos jugadors una victòria el més ràpida posible. I com passa moltes vegades en aquests casos, va quedar un final igualat i difícil de jugar. El rellotge va manar i la bandera del jugador més veterà va determinar la seva derrota.
El "match" es posava complicat per a ell. Contrariat per com estava jugant enfront del seu jove amic va intentar jugar la sisena partida de forma menys agresiva, més reposada i arriscant el mínim posible. Va tornar a fracassar. Cinc a un! El cap li començava a donar voltes i sabia que el seu sostre ja estava ultrapassat. Perdria el match. I no li sabia greu perdre amb el seu amic. Com a bon esportista, el què li sabia greu era com estava jugant. De sobte, abans de començar la setena partida, una sèrie de pensaments que no tenien res a veure ni amb els escacs ni amb el futbol el van envair. Va demanar un dels dos temps de descans a que tot jugador tenia dret en un reglament pactat entre ells des de sempre.
-- És curiós -va dir.
-- El què és curiós? Que t'hagi guanyat tres partides practicant tu la teva defensa preferida? Aquella en la que abans eres quasi invencible? La sòlida "Caro-Kann" també té escletxes per on atacar-la, amic!
-- No, no. No pensava en els escacs precisament. El meu cap, i suposo que veient el lamentable joc que t'estic oferint, ha anat a pensar que el món és igual de patètic. I el món no és un joc! Les blanques, tu, arrasaven a les negres… Què passa ara al món? La raça blanca, i durant molts anys, ha dominat la situació. Ha espoliat béns, terres, tresors (naturals i manufacturats), i fins i tot vides. Tu has llegit les "actuacions", per dir-ho amb un mot suau, dels conqueridors espanyols a Mèxic, Perú, Xile, etc., plenes de traïcions, robatoris, matances, esclavatge… I encara que t'hagi posat l'exemple dels espanyols, això també inclou, en una o altra època, portuguesos, anglesos, holandesos, francesos… sempre imposant la seva potència militar per aconseguir or, plata, pedres precioses, espècies, esclaus… Amic, la raça blanca ha dominat més de deu segles de la història universal… i crec que, tot just ara, els "altres" contraataquen… ens pot agradar o no però… estarien en el seu dret… no ho penses així? -però no el va deixar dir res; va seguir amb aquell improvisat discurs--. Occident robant l'Orient! Fa molt poc, una mica més d'un any, la potència militar i econòmica número u del món ha llançat tot el seu poder bèl·lic sobre uns països deixats de la mà de Déu i en els que la fam està a l'ordre del dia com també ho està la misèria, les malalties… i ells, els poderosos, els hi porten més desgràcies, més fam, més morts… No van directament al governant corrupte, dictador i assassí, no! Arrasen el poble… en nom de Déu, de la pau i de la llibertat… És dolorós… deplorable! I no diuen en cap moment perquè els han portat la guerra a la seva terra: el seu pecat és que tenen petroli! Un dels tresors naturals dels què parlàvem abans. Ara, diuen que acabada la guerra però amb el país més ple de violència que mai, el poble no ha vist millorar cap de les seves mancances més imprescindibles.
Per fi, el jove va poder intervenir:
-- I això… què té a veure amb nosaltres?
-- Res, amic, res en absolut al menys que tinguem una mica de sentiment solidari dintre dels nostres cors. Això és en el què pensava quan jugavem les partides anteriors. Segurament és el que ha contribuït a les meves desfetes… Ep! És broma! Has jugat molt bé, amic! Felicitats! Però, insisteixo, jo estava una mica distret. Veus la portada d'aquell diari que està sobre el televisor? Parla del drama d'un barri de la nostra ciutat. Habitatges, records, objectes íntims, també alguna vida… perduts per sempre! Centenars d'éssers humans que han vist caure a plom el seu món de cada dia. Tot en nom d'un progrés que només beneficia als poderosos… Un túnel per a un tren que farà arribar més puntualment a més gent a les seves feines… unes feines que engreixaran encara més els comptes corrents dels capitalistes…
-- Mira que n'ets de negatiu a vegades, eh?
-- Ah, sí! Negatiu, eh? Doncs bé, noiet gamarús, si tant bé havia de fer aquest nou túnel… ha començat precisament al contrari ! Ai, ai, tu ets molt jove encara, massa per comprendre el que et dic. Massa jove per entendre que tot està enfocat, pensat i fet perquè la fortuna dels poderosos creixi i creixi… sense pensar en cap moment en les necessitats de la gent que no és tant privilegiada com ells. Mira, algun banc poderós ha donat diners per fer pous d'aigua en algun país d'África? No. Cap. De quan en quan donen uns quans calerets ("calderilla" per a ells) i, evidentment, compren obres d'art i immobles per atresorar més i més capital. L'ajudar a uns pobres desgraciats que no tenen ni aigua per beure queda per a una colla d'ignorants idealistes que, per joventut o ànima tendra encara creuen en la solidaritat humana. Sabies que tots els representants al més alt nivell, no pas els militants de base, que quedi molt clar, de les anomenades "ONG" s'embutxaquen bona part de les subvencions i aportacions que reben? Sabies que alguns bancs han cobrat interessos per la "feina" de desar calers aportats per gent de bona voluntat per a desgràcies i desastres mundials?
De pacífic jugador d'escacs s'havia convertit, tan sols en uns minuts, en un ferotge crític de la societat contemporània. Però ell seguia:
-- A l'Edat Mitjana, qualsevol cabdill o rei que tingués un mínim de dignitat es posava al front de les seves tropes i era el primer a lluitar i jugar-se la vida. Ara també! Ara són els primers en posar els seus tresors en lloc segur. Els primers a inaugurar camps de golf, ports esportius, campionats nàutics, grans edificis i hospitals als que mai podrà accedir el poble… malgrat que han estat pagats amb els seus impostos… Els primers en anar a illes de somni o estacions d'esquí de super luxe a «descansar» de les seves feixugues tasques de representació. Els primers a instal·lar-se en grans mansions -costejades pels seus súbdits (quina paraula més obsoleta!)- quan molta gent del país que governen, gent a la que ells tenen l'obligació moral i professional de protegir, no té ni un mal sostre en el què aixoplugar-se. Ni aquells als que, un túnel mal fet, mal projectat, els hi ensorra la casa a la que tants sacrificis els hi va costar accedir. Quina hipocresia! No tinc raó?
-- Home, reconec que sí en tens ni que sigui una mica…
-- Una mica? -gairebé cridà--: Una mica dius? Creus que els polítics poden parlar de pau quan un dels primers negocis dels països desenvolupats és el vendre armes? Creus que és just que les institucions religioses diguin que treballen pels més necessitats quan reben en els seus palaus els més ferotges dictadors i més corruptes mafiosos mundials ? Creus que és just que cert personatge sigui el president d'un país i alhora també el propietari de la majoria dels mitjans de comunicació que controla amb benefici propi? Creus que és just que una vídua cobri sobre els 400 € al mes quan els parlamentaris s'enbutxaquen, amb tots el viatges pagats i dietes vàries apart, més de 3.000? Creus que és just… ho deixo, saps? Podria seguir durant molts i molts minuts, hores quasi, exposant-te tantes i tantes injustícies que ara mateix hi ha al món…
El jove, al comprovar que el seu amic s'aturava en l'exposició dels temes mundials que considerava més vergonyosos i depriments de la societat, va veure la seva oportunitat d'intervenció:
-- Ja sé que tot està força fotut però…
No va poder dir res més. La veu del seu amic va tronar de nou:
-- Però? Però res de res! -intervingué l'altre amb una renovada energia--. Observa, jovenet, observa al país que es considera ell mateix com el màxim fanal-guia del món: provoca guerres absolutament innecessàries en contra de l'opinió de quasi tot el món llevat d'un parell de polítics llagoters amb ganes de guanyar punts davant de qui els pot garantir una jubilació del tot còmoda i plena d'afalacs hipòcrites, i llança als quatre vents que aquesta guerra la fa per deslliurareal món d'un dictador sense escrúpols, la qual cosa és l'única veritat de tot plegat, però quan durant molt anys, molts, ha estat mirant cap a un altre lloc no volent veure que en el seu propi continent s'han produït les més grans masacres i inquinitats a càrrec d'altres dictadors tant o més ferotges i sanguinaris que el que ara mereix la seva… "atenció" justiciera. I quan ja té el què volia ("drets de cuixa" sobre el petroli d'aquell país, l'experimentació de noves armes en carns alienes, etc.), poc a poc va deixant aquella mísera terra encara més fotuda i farcida de la violència més ferotge entre altres cabdills que aspiren a substituir l'anterior…
El jove va aprofitar un segon de dubte del seu amic per intervenir en aquella sincera però potser massa arrauxada exposició de temes d'abast mundial.
-- Si tens
raó, amic meu! Tens raó ! Però no ens podem amargar la vida pensant sempre en aquestes qüestions tan negatives que té el món on ens ha tocat viure… I lamentablement encara en podria afegir unes quantes a les que tu ja has exposat! Mira, una que em treu de polleguera i que quan hi penso gairebé em provoca depressió és el fet de que tothom sap perfectament qui són els que guanyen veritables fortunes de milers de milions blanquejant els diners dels narcotraficants… i ningú fa res! Cap autoritat s'enfronta amb aquesta xacra! I després creen departaments policials especials en contra el narcotràfic que el màxim que aconsegueixen és detenir quatre "camells" desgraciats que prou feina tenen venent droga… per financiar la que ells mateixos consumeixen… Si en alguna ocasió atrapen -o diuen atrapar- un "capo" important… aquest o es passa una temporadeta en una presó que més aviat sembla un palau reial o bé, els seus molt ben pagats advocats el treuen immediatament, amb fiances o amb qualsevol truc legal, de les mans de la "justícia" amb el consentiment de jutges i polítics… Quina hipocresía!
-- Sortosament m'entens, amic! Veus com tu també penses que aquest món i tot el què l'envolta és una autèntica porqueria embolicada d'interessos mesquins de la més baixa condició!
Ho veus, home?
El jove ja estava llançat:
-- I els polítics? Aquells que en els 70 deien que eren la nostra garantia d'un futur millor quan s'enderroqués la dictadura? Mira´ls ara! Tots ben col·locadets en els llocs més importants de la política, de les entitats financeres, de les empreses del país, etc. I pensar que el meu pare va creure en ells i en més d'una ocasió es va jugar el físic per aquelles idees que ara, ja amb la panxa plena, no conreen en absolut… Ell, el meu pare, sempre diu que se sent estafat, traït, absolutament decebut… On és aquell esperit ciutadà dels darrers 70… on és? Aquelles ganes de capgirar la societat cap a una millora en la convivència, la justícia, la pau, el treball… on són? On han anat a parar tots aquests nobles sentiments, totes aquestes admirables idees ? Jo t'ho diré on són ! En el fons més profund del sac dels diners… mentre no s'esgoti el que hi ha dalt de la bossa… no tornaran a sortir els sentiments, les idees i les bones intencions… És així, amic… és així i no podem fer res per canviar-ho… res!
-- Certament, aquest món no hi ha per on agafar-lo!
En aquest precís punt de la seva arravatalada conversa els dos amics semblaven estar al límit de la més sincera indignació.
Els escacs ja no existien. En el futbol ja ni hi pensaven. Eren uns ciutadans exasperats pels problemes del món. Implicats fins el coll en el rebuig d'una part de la seva pròpia societat.
A la fi, el jove, i quasi per casualitat, va fixar la seva mirada en el rellotge de pared que presidia aquella cambra. No va poder amagar una forta exclamació de sorpresa:
-- Ep! Són quasi tres quarts de nou! El partit està a punt d'acabar!
Iva pràcticament abalançar-se sobre l'aparell de ràdio intentant, amb força matusseria pels nervis que l'envaïen, engegar-lo. Quan per fi ho va aconseguir, el primer que van poder escoltar va ser els crits del públic present al camp de futbol i que arribaven perfectament a través dels micròfons de "RAC1". Al cap d'un parell de segons ja va aparèixer la veu del locutor dient:
-- Èxtasi blaugrana al "Bernabéu"! Èxtasi total! L'afecció blaugrana està vivint un dels moments més dolços de la seva centenària història! Un zero a cinc per a la posteritat!
Els dos amics semblaven no poder reaccionar davant d'aquelles paraules del locutor. No donaven crèdit al que estaven escoltant. Una emoció indescriptible i que solament seria capaç d'entendre un "culer" els inundava tot el seu cos. El locutor, també fortament emocionat, seguia parlant:
-- "Hat trick" de Samuel Eto'o! Golàs de Ronaldinho de falta directa! La seva asignatura penden aquesta temporada! I ha hagut d'aprovar-la precisamemnt aquí, al "Bernabéu", al cap i casal del madridisme! I el cinquè… tota una demostració de força, potència, rauxa, cor "culer", ràbia professional, ganes de demostrar-li al món que no solament és el millor central de la història del futbol, sinó que també és un jugador que pot i marca la diferència en un camp de futbol… Puyol! Puyol! Li treu, neta i clara, una pilota que anava a xutar a porta buida l'ídol local, Raúl Gonzalez Blanco, arranca des de la seva pròpia àrea; com diu el Serrat, es "pixa" consecutivament a tres "merengues": Zidane, que li entra "a matar", a Beckham i al brasiler provocador i fatxenda, Roberto Carlos; corre encara uns quinze metres, encara a Casillas, el dribla majestuosament i entra caminant a la porteria! Un gol molt superior a tots els que el Barça hagi pogut marcar aquí, "en el Benabeu" al llarg de tota la història! Superior també al de Maradona i que va acabar amb el defensa Juan José estampat al pal! Superior als de Rivaldo, Suárez, Kubala, Eulogio Martínez, Koccis, i als de tots els grans jugadors que ha tingut el Barça i han pogut marcar un gol aquí! Meravellós! No es pot explicar… i bé que sento dir això ja que sóc a la ràdio… s'ha de veure! S'ha d'enregistrar en VHS o DVD i guardar la cinta o en el disc en un marc! Ha estat una obra mestra del futbol! Una obra d'art! La consagració als altars futbolístics d'un defensa que més que jugador és un superdotat de la natura tant en el seu físic privilegiat com en el seu cor "culer"! Puyol! Puyol! Puyol! --i el locutor va haver de respirar ja que la veu se li entrebancava en la pròpia gola--. Els barcelonistes estem de festa!
Els dos amics estaven obnubilats… Es miraven sense poder dir ni una paraula. Zero a cinc! Semblava una cosa increïble! Inversemblant! Màgica! Llargament esperada! Per fi! Per fi havia arribat un zero a cinc al "Santiago Bernabéu"! La història havia canviat!
Per fi, el jove va poder dir quasi amb gens dissimulades llàgrimes als ulls:
-- Ja t'ho deia jo! Ja t'ho deia jo! Guanyarem! I hem guanyat! Incrèdul! Home de poca fe! Ens hem perdut el millor partit que mai podrem veure! Ah! Però jo el compro o, si és necessari, el robo! Aquest partit ha de ser meu!
L'altre es va deixar caure al sofà i sense voler li va donar un cop al tauler d'escacs i al rellotge que va fer que tot anés per terra. El vidre d' una de les esferes va quedar esmicolat i les peces es van repartir per tota la catifa.
-- Sóc feliç, amic meu! Sóc feliç! -va poder dir al cap d'uns moments--. Fem una copeta… i anem a Canaletes! Tinc ganes de cridar, de ballar, de saltar…! Barça, Barça, Barça! -la seva emoció era incontrolable--. Vens? Vens amb mi?
-- I és clar que vinc! La pregunta és una ofensa! Si no fossis tan amic meu m'emprenyaria amb tu! Vinga aquesta copeta! Anem a Canaletes! A la plaça de Sant Jaume! A on faci falta! A la fi del món!
Les copes ja estaven servides i van desaparèixer com per art de màgia coll avall camí de l'estòmac dels dos amics.
Cap d'ells, també quasi per art de màgia, recordaven ni un d'aquells conceptes que durant més d'una hora els havia angoixat tant. Ja no existien ni polítics corruptes i acomodats, ni desgràcies meteorològiques, ni bancs fent negocis bruts, ni vídues amb pensions miserables, ni barris esfondrats, ni traficants de drogues al carrer…
Totes aquestes qüestions ja quedaven pel dimarts… o pel dimecres… o per la setmana vinent!
El Barça li havia clavat un zero a cinc memorable al Madrid… a l'"Estadio Santiago Bernabéu", un camp de futbol dedicat a la memoria d'aquell senyor que va dir en certa ocasió que li encantava Catalunya… malgrat que hi hagués catalans! Era, certament, un resultat per a la història mundial del futbol.
Sembla mentida el què pot fer el futbol.
Sembla mentida el què pot fer el futbol per a la felicitat o tristesa de la gent.
Sembla mentida! Sembla mentida!
Per tant, quan tot sembli esfondrar-se… sempre ens quedarà el futbol!


























Joan Español i Montardit
Avda. del Parc, 34, 1er. 2ª
08940 Cornellà de Llobregat
Barcelona
Telèfon: 93 375 42 47
E-Mail: joanesp6 mixmail.com