És perillós tafanejar

ÉS PERILLÓS TAFANEJAR


-Txisssss! Calla! No parlis ara!
Els dos marrecs suportaven estoicament el sol de justícia que com cada juliol castigava la ciutat de Barcelona.
La calor que patia la població era encara més asfixiant en aquell barri superpoblat, de carrers estrets, bruts i eternament llefiscosos per la circulació contínua de carros estirats per cavalls que portaven les viandes al mercat proper. D'aquesta llefiscositat no n'era pas aliena la gran quantitat de fems que els rossíns, bèsties innocents del mal que causaven a la salubritat pública, deixaven caure al terra un dia sí l'altre també i que els escombriaires municipals recollien un dia no i l'altre tampoc.
Les quatre i escaig de la tarda era potser la pitjor hora del dia per estar-se en aquells terrats mísers que tenien com a únic respirall de l'edifici al que pertanyien aquell estret forat del que en deien celobert. El petits rafals que cobrien els dipòsits de l'aigua des d'on s'alimentaven les aixetes dels habitatges -una per pis-, no podien fer res per refrescar ni que fos una miqueta aquell preuat i escàs element humit tan imprescindible per a la vida humana.
- Aviat sortirà, ja veuràs! Està recollint tota l'aigua que
pot per a rentar-se... la tonta buidarà el seu dipòsit i haurà de carregar-la des de la font!
El que semblava portar la paella pel mànec va xiuxiuejar amb un fil de veu la seva observació a l'orella d'un company absolutament expectant i impacient per contemplar l'espectacle que l'altre li havia promès gaudir aquella mateixa tarda.
L'hora de la migdiada. Tot aquell que podia destinava uns moments a endormiscar-se en un balancí, estirar-se al llit o, els menys afortunats, recolzar directament el seu cap sobre els braços plegats a la taula del menjador on encara hi havia els plats bruts del dinar i les pells de taronja, meló o síndria... les poques i modestes postres que, no sense cap sacrifici, encara es podien permetre els llogaters d'aquell barri obrer de la Barcelona de posguerra.
Silenci. El brogit matinal d'un mercat dinàmic i viu deixava pas a una tarda tranquil·la i quasi soporífera.
Un aparell de ràdio llunyà, amb el volum perfectament controlat, gosava escampar molt discretament la veu d'un dels cantants de moda i les notes de la seva cançó més popular.
-Quan sortirà, Pau?
-Ja no trigarà gaire... i calla, Lluís! Et vaig portar aquí
amb la promesa que només parlaries quan jo et digués que podies fer-ho!
El Lluís va callar immediatament. Mai se li hauria acudit discutir el lideratge d'en Pau malgrat que era uns mesos més gran que ell.
Es coneixien pràcticament des que van nèixer. Havien compartit jocs, patinets fets amb la fusta de caixes de xampany i coixinets de motors elèctrics escalabornats, diners, caramels, xiclets de mariners nord-americans massa borratxos per saber què donaven a la quitxalla que els assetjava... havien anat plegats des de pàrvuls sempre al mateix col·legi... els deien "els inseparables", però persones més retorçades fins i tot havíen arribat a qualificar-los de "siamesos". En Pau exercia sobre el seu amic una mena de cabdillatge tan subtil i desprovist d'afectació que ni tant sols ells n'eren conscients. En Pau sempre decidia... i al Lluís li semblava bé. I si en Pau s'equivocava, era com si s'equivoquessin tots dos alhora. Sense crítiques. Sense retrets. En Pau manava d'una forma tan absolutament natural com la del cavall guia del ramat o l'elefant més vell del grup.
El llunyà aparell de ràdio emetia ara un concurs presumptament de caire cultural patrocinat per una coneguda marca de brous condensats en pastilla. El locutor preguntava, sense obtenir resposta per part del concursant de torn: "Por cinco pesetas, dígame... ¿quién es el actual ministro de Educación y Ciencia?". Un oient adult deuria de pensar que si el concursant no sabia la resposta igual es podria trobar la policia esperant-lo davant la porta de l'emissora...
-Ara! Ara sortirà a rentar-se! -va dir en Pau a l'orella
del seu amic amb una emoció gens dissimulada. I acostant-se encara més va afegir-: En les dues setmanes que has estat al poble del teu pare, cada dijous, sense fallar-ne ni un, s'ha rentat tota nua a la galeria... Com que viu a l'últim pis... ningú la veu! Però jo la vaig descobrir des del terrat... per pura casualitat... però la vaig descobrir! -va cloure orgullosament la seva explicació-. Sobretot, no parlis, Lluís!
El silenci que demanava en Pau era simplement perquè l'anunciada dona que havia de sortir en breus instants a la galeria per tal de rentar-se no se n'adonés de la seva presència. No hi havia cap por envers als altres veïns ja que només romanien a la finca les dues germanes velles, sordes i solteres del segon pis. La resta era de vacances.
Tota l'experiència dels dos infants en veure dones nues es limitava a unes antigues fotografies, quasi esborrades tan pel pas del temps com per la poca qualitat de les mateixes, que un company de col·legi, espavilat com ell sol, els hi havia "permés" veure... després del pagament previ d'una pesseta per cap. Les dones d'aquelles instantànies eren força lletges i grasses, però la visió per primera vegada de fèmines en posicions suposadament eròtiques i quasi sense roba els hi va causar l'impacte propi d'una adolescència desprovista de cap tipus de formació sexual. El règim, amb l'aquiescència satisfeta d'un poder religiós tirà, cruel, emborratxat d'un odi irracional cap als vençuts i vergonyosament fidel i permissiu amb ell per pura conveniència material i molt lluny de la seva obligació apostòlica, no deixava espai a l'ensenyança reglada, ja molt minça de per sí, per a aquestes qüestions. El coneixement home-dona, amb tota la seva gran complexitat, quedava a la improvisació i a l'instint de cadascú sense preveure tots els perills que aquesta equivocada política, la de l'absoluta ignorància, comportava per als infants.
-Mira! Ja treu el cossi a la galeria!
En Lluís va estar atent i va poder entreveure a través de les plantes de la jardinera que els protegia a una dona d'uns trenta anys, rossa clarament tenyida (la clenxa del seu pentinat ho demostrava) i que, malgrat la manca de maquillatge, va reconèixer com a una guapa veïna del barri que havia arribat allà feia només uns tres mesos. No sabia com es deia però sí coneixia el sobrenom que la comunitat de seguida li va atorgar i que, com sempre en aquestes coses, no tenia una autoria definida. Li deien "la teticas" i aquest àlies es devia, evidentment, als seus generosos atributs pectorals.
Durant el matí d'aquell dia, quan en Pau li explicava l'aventura que podrien viure plegats unes hores després, tot donant una i mil voltes al barri recollint papers en un gros sac per tal d'aconseguir alguns diners venent-los al drapaire, van poder veure aquella dona i també escoltar algun comentari sobre ella per part d'algunes venedores de les parades del carrer. "Aquesta no em fa el pes" deia una d'elles. "La "teticas" no es trigo limpio" deia una altra. "Cada dijous a la tarda, la "teticas" rep un home molt malcarat a casa seva". "D'on haurà vingut aquesta dona?" "Un amic meu la va veure abans d'arribar al barri en un bar del "xino"" -va explicar el Tòfol de les olives, un solter lleig i monstruosament gras que mirava les dones com si hi volgués fer-les radiografies.
Els marrecs, Pau i Lluís, van copsar clarament que aquella dona no havia fet amics precisament des de la seva arribada a aquella part de la ciutat. Però a ells tan se'ls hi en donava. El que volien era que arribés la tarda per poder veure l'espectacle que un d'ells, en Pau, ja havia presenciat dos dijous consecutius en l'absència forçada del seu company.
L'emissora de ràdio anunciava que fins a les set del vespre s'anirien succeïnt tots els "serials" habituals de dilluns a divendres que s'oferien quasi obligatòriament en connexió amb la totpoderosa Ràdio Madrid. Els nens, si no haguessin estat capficats en altres afers, haurien pogut seguir perfectament la cançó-anunci d'un aliment en pols que s'afegia a la llet i asseguraven que donava força i salut a tots els que el consumien. "Yo soy aquel negrito del África tropical que cultivando cantaba la canción..." Era una cançó
publicitària que per repetida i enganxosa se sabien de memòria.
La rossa, vestida amb una simple bata d'estiu sense mànigues i estampada amb flors de colors cridaners, s'ajupia en aquell moment per omplir el cossi de l'aigua que portava en tres grans gerres d'alumini. Els adolescents, amb prou feines van poder dominar l'emoció que els provocava veure el principi dels pits de la dona que, inclinada cap al seu davant, mostrava generosament per l'escot de la seva lleugera xambra. Era la promesa de noves visions encara més excitants.
-Ho veus? Què, t'he enganyat?
-No Pau! No! És fantàstic!
-Doncs encara queda el millor! Txisssssss!
Omplert el cossi, la rossa va marxar de la galeria amb les gerres ja buides i, ni tant sols un minut després, va tornar amb una nova bata a la mà de colors més discrets i que, amb tota seguretat, serviria per a vestir-se quan s'acabés de rentar.
Tot seguit va arribar el gran moment. La dona es va treure la bata i va quedar completament despullada excepte unes petites calces blanques. No duia sostenidors i la rotunditat dels seus pits es va manifestar amb tot el seu generós volum.
Els nens estaven absolutament bocabadats, encisats per aquell cos nu de dona autèntic, real, viu. Aquella visió no era nova per a en Pau però sí per en Lluís. Les vacances de quinze dies al poble del seu pare li havien impedit compartir l'excitant descobriment amb el seu amic. En Pau s'havia sentit molt sol aquells dies sense en Lluís. Només aquella troballa absolutament casual mentre voltava aburrit pels sis terrats del seu bloc de cases va mantenir-lo engrescat fins a la desitjada tornada del seu company d'aventures.
La rossa ja posava els peus dintre del c
ossi just quan s'adonà d'alguna cosa que li va provocar dir "Merda!" amb veu baixa però que els nois van poder escoltar perfectament. Va sortir del cossi i va desaparèixer de la galeria entrant un altre vegada al pis. Es van sentir uns moviments a la cuina que inequívocament pertanyien a l'acció d'obrir l'aixeta. Aquesta, segurament donava ja els darrers litres que encara hi devien quedar al dipòsit del terrat. Uns tres minuts després, la rossa tornava a la galeria amb una d'aquelles grans gerres amb les que havia omplert el cossi i que va deixar amb molta cura al terra. També portava una pastilla de sabó amb l'embolcall intacte.
- Mira, Lluís! Sabó d'olor!
- A casa només ens rentem amb sabó d'olor en les grans ocasions -va afegir en Lluís amb una veu quasi inaudible.
- Sí... nosaltres també... la meva mare diu que és molt car...
I ja no va poder dir res més. La rossa s'estava treien les calces.
Ara sí que els dos marrecs tenien, només a deu metres, una dona completament nua.
Els ulls dels adolescents quasi no podien ni parpellejar davant d'aquella visió tant engrescadora com gens habitual en la seva encara curta vida.
En Lluís no va poder evitar fer una petita exclamació:
-Oh! Pau... oh!
-Calla, calla, calla! Pel que més vulguis, calla!
Durant quasi deu minuts no van tornar a dir res més i van romandre completament concentrats en l'espectacle que els hi oferia, sense sospitar-ho, aquella dona jove i força atractiva.
Van assistir bocabadats als lògics cicles de "mullar-se, ensabonar-se, fregar-se, esbaldir-se, secar-se i tornar-se a vestir" que els va oferir la rossa.
Amb la retirada del cossi de la galeria i el soroll de buidar-lo a la pica de la cuina, ja tot havia acabat.
- Pau... això només... només passa els dijous? -va preguntar encara emocionat en Lluís.
- Sí. Que jo sapiga, només els dijous a aquesta hora. Ara, d'aquí una estona vindrà un home, parlaran baixet i aniran a l'habitació de la finestra amb cortinetes de quadres. L'ajustaran deixant només dos o tres dits per respirar i... s'acabat!
- I, l'home aquest... com és? La Maria de la verdura diu que és foça malcarat...
- Mai l'he vist la cara. Una vegada vaig estar a punt però... la foscor de l'habitació només em va permetre veure-li els braços quan tancava la finestra. Porta un tatuatge a sobre la mà esquerra... una mena de lletra xinesa... o japonesa... no sé pas. Sembla un paio fort... com... -va fer memòria per comparar-lo amb algú conegut- saps el Genís, el de la botiga de mobles? Docs aquest té uns braços molt semblants!
- Doncs... sí que deu ser fort. Al Genís el vaig veure una vegada aixecar tot sol una calaixera com la que té la teva mare...
- Sí, ja ho sé. Doncs aquest tio... per l'estil!
- Una lletra xinesa... com en les pel·lícules de Fu-Mantxú!
De sobte van escoltar uns cops de picador a la porta del carrer i a la dona dient en veu alta "Ja és aquí!". El sorolls d'obrir la porta del pis i estirar la corda que obria la del carrer es van fer més que evidents.
-Ara ja podriem marxar... ja no passa res més.
-Esperem una mica... igual podem veure-li la cara!
-No ho crec... però sí, podem esperar una estona. Els
de la pilota de futbol no baixen al carrer fins que a la Catedral toquen les cinc... Avui guanyarem! Ja has tornat i amb tu de porter no ens en marcaran ni un!
En Lluís era, amb diferència, el millor porter dels partits de futbol que s'organitzaven al barri. Els del carrer del costat contra els del seu. Les porteries eren les portes de fusta del mercat, tancades per les tardes, que s'havien marcat amb guix a una alçada de més o menys metre vuitanta -el màxim que va poder el Pere de la merceria, el noi més alt de la colla-. Les porteries no estaven una davant de l'altra sino... "una més carrer amunt que l'altre". Les dues portes del mercat que els nens utilitzaven estaven en el mateix mur i a uns quinze o vint metres de distància entre elles. I encara tenien sort! Els nanos de l'altra banda del mercat només disposaven d'una porta i l'altra porteria l'havien de fer amb pedres a terra. Si una pilota alta era o no gol... quedava al criteri dels que jugaven i, com és natural, sempre hi havia discussions.
Els pensaments futbolístics de carrer es van interrompre bruscament al sentir la veu de l'home que venia a visitar la rossa oxigenada, recentment rentada i perfumada.
-Hola! -la seva veu era de baríton, ben timbrada i amb
evidents aires de seguretat-. Hem de parlar... i força, Regina -va afegir inmediatament.
"Així que es diu Regina" van pensar al mateix temps "els inseparables". Tot mirant-se es van entendre sense paraules. Regina! Van seguir escoltant amb tota l'atenció de que eren capaços malgrat que en cap moment podien veure els interlocutors. Ara va ser ella la que va replicar:
-Què passa, Albert? De què hem de parlar? Em fas por
quan parles amb aquest to...
Ell la va interrompre dràsticament i aixecant un punt més el seu volum de veu va preguntar:
- On vas anar aquest dimarts passat? On, Regina?
Va seguir un silenci que als marrecs els va semblar gairebé etern malgrat que no va durar ni mig minut quan ella va poder replicar:
-On? -era clar i evident que dubtava-. On? -i de sobte, atropelladament, va poder dir-: Ah, sí! Al matí vaig anar al mercat com quasi cada dia i a la tarda... a la tarda vaig visitar la meva amiga Isa... sí, la meva estimada Isa!
El silenci es va tornar a fer l'amo i senyor d'aquella conversa que Pau i Lluís escoltaven amb una emoció gens disimulada en les mirades que ambdós es dirigien a cada moment.
La següent pregunta de l'Albert era ja poc menys que un tro:
- I qui hi havia a casa de l'Isa? Regina... qui hi havia a casa de la Isa? M'ho diràs, Regina? Amb qui et vas veure a casa de la Isa el passat dimarts, Regina? Amb qui?
Malgrat no veure les cares dels interlocutors, els dos amics sentien en la seva pròpia pell la tensió d'un moment quasi dramàtic. Mig minut més de silenci fins que la veu insegura i tremolosa de la rossa va poder dir:
- Qui? Un amic... un vell amic... el Sebastià... ja el coneixes, no?
La música del serial radiofònic que arribava des de lluny semblava acompanyar la conversa com una mena de banda de so escrita especialment per aquell moment i situació.
- No Regina... no era en Sebastià amb qui et vas veure a casa de l'Isa... oi que no? Amb qui et vas veure, Regina?
Llavors, ella es va posar a plorar.
L'home la va deixar explaiar-se a discreció fins que la rossa va poder dir:
-No és el que et penses... vaig veure el Johnny però
per deixar-ho tot tancat definitivament per sempre més!
-Ah, sí? I la vostra conversa va durar quasi sis hores
llargues justament per això, per deixar-ho tot tancat ... de-fi-ni-ti-va-ment?
L'èmfasi sobre cada síl·laba accentuava l'atmosfera enrarida que cada minut que passava es feia més present entre la parella.
L'altre parella, la dels marrecs tafaners, seguia la conversa amb un interès que per a ell hagués volgut qualsevol dels professors de la seva escola.
L'Albert va seguir:
- No, Regina, no... no solament no vas tancar la teva relació amb el Johnny per sempre sinó que varen fer plans per al futur... -i, ja quasi cridant, va afegir-: Pel vostre futur! Un futur sense l'Albert... sense el banau de l'Albert...
Un futur en el que jo no hi entro... Per què, Regina, per què... després de tot el que t'he donat... per què, Regina?
El to de l'home semblava apaigavar-se abandonant aquella força inicial que tan amenaçadora semblava. Ara era la veu d'un mascle traït per la persona que més s'estimava i barrejava decepció, despit i amargor a parts iguals.
La rossa, en un ple exercici de la més agosarada intuició femenina, ho va aprofitar intentant un lleuger contra-atac.
- Sí! Sis hores de por... sis hores de dir-li que ell ja no és res per a mi... sis hores de treure-li les seves mans de sobre meu... sis hores de fer-li veure que tot s'acabat entre ell i jo...
L'Albert va rugir...
-Calla! Calla Regina! Calla! No menteixis més! Sé que
tens un bitllet al teu nom per demà al vespre a l'estació d'autocars de l'Arc de Triomf en direcció a Figueres. On anireu després? A París? Berlín? Amsterdam potser... el Johnny trafica amb diamants, no? Suïssa? Itàlia? Ja no recordes com et va deixar fa dos anys? Ja no recordes que si no t'arribo a recollir en aquell bar de merda, sense un duro, borratxa i sense esperances, ara series en un llit de qualsevol hospital públic en situació crítica? Què té aquest home per dominar-te d'aquesta manera? Què no he sabut fer jo? Què vols? No sé què fer, Regina...
Veient l'ensorrament de l'Albert, "la teticas" va fer-se més forta en les seves argumentacions.
- Vull diners, luxe, viure bé... no en un barri pestil·lent i ple d'obrers i immigrants fastigossos! Tinc trenta-un anys, Albert... aviat ja no seré una dona admirada pels homes... aviat ja no tindré un cos que faci goig... em queda poc temps i no em puc permetre perdre ni un dia més! Què em pots donar tu? La vida avorrida d'un camioner que ni tan sols s'atreveix a transportar mercaderies... "fora de programa" que li donin beneficis importants? Això és tot el que em pots oferir, Albert? Doncs ho sento però... no en tinc prou! No vull envellir comptant cada nit els diners que encara em queden fins a finals de mes...
Els adolescents seguien la conversa sense moure un múscul darrera la jardinera protectora i còmplice.
Ell va reaccionar i el to de la seva veu va tornar a ser la d'un home ferm i decidit, segur del que deia.
- No en tens prou... Què vols? Que torni als meus temps de delinqüència? Que torni a traficar amb drogues? Que torni a entrar i sortir de la presó de forma habitual fins que la llibertat estigui cada dia més lluny? M'he reformat, Regina. I Déu sap que m'ha costat molt. No vull engegar-ho tot a rodar... n
i per tu... no vull...
Havien anat recorrent gairebé tot el pis mentre tenien aquella especie de conversa plena de retrets mutus i ara arribaven a la galeria on, poc menys d'una hora abans, s'havia rentat la Regina. Els dos nens podien ara veure per fi la cara d'aquell home. Allargassada, rude, tosca, de barba tancada i aspecte quasi ferotge. La cara d'un home que havia viscut moltes circumstàncies negatives durant la seva existència. Trenta-cinc, trenta-sis... qui podia endevinar l'edat d'aquell home enfurismat? Al moure les mans mentre parlava, en Pau i en Lluís van poder veure aquell misteriós tatuatge d'un ideograma xinès... o japonès.
De sobte, una ràbia salvatge el va envaïr. Va agafar la rossa per les espatlles i la va sacsejar amb força mentre li deia:
-No! No em portaràs a la perdició! No! Ara sóc un
home de bé... no tinc cap deute amb la societat... ja vaig pagar amb escreix el que vaig fer... Dotze anys de la meva vida per matar una dona que em va traïr...
I el sacseig era cada vegada més ferm. La dona va voler escapolir-se però l'únic que va aconseguir fou que ell l'agafés amb més força i que la seva mà esquerra anés instintivament al coll d'ella.
- No em matis, Albert! -va dir la rossa amb veu afònica per la pressió dels dits d'ell-. No em matis com vas fer amb la Raquel... si us plau... no em matis!
- Sí... la vaig matar... també em va enganyar com ho has fet tu... em va robar... em va humiliar... i tu també ho has fet fotent-me les banyes amb el Johnny... ell, que també va ser l'amant de la Raquel... Sempre el Johnny pel mig... I ara que tot estava enterrat... tu... tu i la teva traïció... desgraciada!
En Pau i en Lluís tremolaven com unes fulles d'arbre bressades per un fort vent davant aquella situació inesperada.
La dona perdia forces i era evident que li faltava l'aire per respirar degut a la pressió de la mà esquerra de l'home mentre amb la dreta subjectava els dos braços d'ella. Fruit d'aquesta pressió, el tatuatge semblava adquirir formes inversemblants...
Ell, ja completament fora de sí, anava fent-li retrets cada vegada més enfurismats i augmentant inconscientment la força dels seus dits al coll de la dona.
Desesperadament, la rossa va etzibar un cop de genoll als testicles del seu agressor però l'única cosa que va aconseguir va ser enutjar-lo més. Ja era incapaç de raonar. Premia cada cop més fort la seva mà sobre el coll de la dona mentre la seguia insultant salvatgement.
Absolutament espantats, els dos nens veien la terrorífica escena sense ni tan sols moure una pestanya. El cor els hi bategava de forma anormal, tenien les mans fredes i els hi bullia el cap. Aquella situació era massa dramática per a dos adolescents de treze anys mal comptats.
De sobte, la dona va quedar inmòvil en els braços de l'home.
- L'ha matat, Pau! -va poder balbucejar quasi plorant i amb veu tremolenca en Luís.
- No! No! Si us plau, no! -els plors d'en Pau no desmereixien els del seu amic.
L'home també se'n va adonar de que ella estava absolutament immòvil. La va contemplar amb incredulitat. El ulls, absolutament oberts i gairebé fora de les òrbites a causa de l'asfixia, li van dir la veritat.
L'havia matat.
Poc a poc la va anar deixant al terra mentre musitava coses inconnexes i sense sentit.
Semblava paralitzat. No reaccionava. En aquell moment, la seva experiència en el món de l'hampa no servia per a res. Pel cap li va passar la imatge de la dona que havia matat anys abans. La Raquel... La despreciable Raquel... I ara... la Regina... es repetia la història... sempre li passava el mateix... era un home marcat per la desgràcia... l'odi... la traició. No era capaç de tornar a ser ell mateix contemplant aquells ulls exageradament oberts per la por i l'asfíxia... per la mort.
En Lluís va sentir com del seu estómac li pujaven unes imparables ganes de vomitar. No va poguer evitar-ho. Bona part del dinar que encara no havia paït del tot va sortir de la seva boca barrejat amb els àcids més pudents i agres.
Tampoc va poder evitar el soroll dels seus tragits.
En Pau va intentar tapar amb un mocador la boca del seu amic però l'única cosa que va aconseguir va ser embrutar-se amb aquella fètida expulsió de sucs gàstrics barrejats amb restes d'aliments no digerits encara.
L'home va abandonar el seu estat quasi letàrgic i va mirar sorprès en la direcció d'on sortien aquells estranys sorolls. Just en aquell moment, en Pau i en Lluís s'aixecaven per tal de marxar d'allà el més aviat possible. Però aquest, a causa dels vòmits, quasi no podia ni bellugar-se. Doblegat sobre ell mateix seguia escampant tot el que poc abans era dins el seu estómac.
Els va veure. Va saber que aquells dos l'havien observat durant la discussió i posterior assasinat de la Regina. Segur que ho havien vist tot. Es va preguntar què podia fer.
Vàries opcions li van passar amb molta velocitat pel cap.
Va sorgir un cop més l'home d'acció que estava en el seu interior i que potser havia estat adormit durant molts anys. També era l'instint de supervivència de tot delinquent després de cometre una malifeta. Va córrer fins la a porta del pis i des d'allà a la del terrat. Estava tancada. Tenia clau la Regina? No ho sabia. Era només un full de fusta vella i molt debilitat pel anys passats a la intempèrie. Amb un sol cop de peu en va tenir prou per obrir un forat pel qual va poder passar amb poc esforç. Els intrusos no hi eren. Va inspeccionar amb molta atenció el petit terrat veient perfectament les restes de la vomitada d'en Lluís. Dels nois, ni rastre. Va acostar-se a la jardinera des d'on l'havien observat i comprovà que la visió de la galeria del pis de la Regina era perfecta. Ella estava en la posició quasi grotesca que al deixar-la a terra va adoptar el seu cos sense vida. La ferum de les deixalles gàstriques d'en Lluís que eren al costat de la jardinera li va provocar un escarafall de fàstic.
Una idea li va venir al cap. Va saltar al terrat del costat. La porta corresponent estava oberta. Va entrar i per l'ull de l'escala encara va poder veure els dos marrecs fugint cap al carrer. No podia ja fer res. Escaparia. Havia de marxar. Però... i el cadàver de la Regina? Va posar el seu cervell a ple rendiment per tal de trobar-ne una solució que fos, si més no, realitzable mentre tornava al pis. El que fos ho havia de fer ràpid. Els fugitius ja devien estar explicant-li tot el succeït als seus pares o, potser pitjor encara, als municipals de la petita caserna que hi havia en el propi mercat. Havia de fer alguna cosa... La Regina només portava tres mesos al barri i solament era coneguda de vista. Sempre, per consell d'ell, comprava en botigues allunyades. D'aquesta manera ningú podia saber res de la seva intimitat si no era on vivia i, a tot estirar, a qui rebia a casa seva. Gairebé cada setmana passaven dos o tres dies fora... fins aquest termini de temps ningú o quasi ningú la trobaria en falta... No, ningú... era època de vacances! Llavors, ell tindria més temps per fugir. Els marrecs! Això sí que el preocupava, els comdemnats marrecs!
Es va decidir. Va agafar el cos de la Regina i el va embolicar amb tres llençols. Tenia el camió a la cantonada. A aquella hora no hi havia cap moviment en l'estret carrer i si s'espavilava podria estar fora en tres minuts. El pes del cadàver no era un problema per a ell. Va mirar el pis per última vegada. No hi havia senyals de violència. Si els marrecs explicaven tot el que havien vist aquella tarda costaria un preciós temps per a ell que la policia donés credibilitat a la història. Carregat amb el lúgubre farcell va arribar al carrer. Ni una ànima. La ràdio llunyana anunciava ara el "serial" "Lo que nunca muere" i un rictus que volia semblar um somriure va aparèixer en els seus llavis.
-Patètic! -va murmurar.
Dos minuts després, deixada la seva fúnebre càrrega a la caixa del camió, arrancava suaument el vehicle en una direcció que, en aquell moment, ni ell mateix tenia decidida.

_______________________________________________

- Marxa Pau! Fuig! -deia Luís entre vomitada i vomitada.
- Ets boig? No et penso deixar sol, borinot!
En Pau va poder veure com l'home deposava la dona morta a terra i mirava fixament cap a on eren ells. Li va sobrevenir el calfred més terrorífic de la seva vida. Havien de marxar d'allà de seguida.
-Ànim, Lluís! Anem-nos-en ràpid! Fes un esforç!
Encara doblegat sobre ell mateix, va poder saltar junt amb en Pau el petit mur divisori dels dos terrats contigus. El seu amic l'agafava per la mà esquerra i el guiava cap a la porta del terrat de la casa del costat. Tos dos van sentir com aquell assassí pujava les escales i també el cop que etzibava a la porta per tal d'obrir-se pas. Ells ja començaven a baixar a tota velocitat les escales dels quatre pisos de l'edifici. No van mirar enrera. Només fugien.
En arribar al carrer, Pau va estirar encara més la mà del seu amic i el va conduir cap al mercat municipal que només era a uns trenta metres d'ells.
Van tenir sort: una de les portes que feien servir de porteria per als seus particulars partits de futbol era oberta. El mercat només funcionava les tardes dels dissabtes però cada dia hi treballava una brigada de neteja que, la veritat sigui dita, no es prenia massa seriosament la seva feina.
Un cop a l'interior, es van endinsar per entremig de les parades de fruites i verdures fins que trobaren un forat sota un taulell que feia molta olor de patates. Allà hi havia uns sacs que encara feien més pudor que la parada en si i amb ells es van tapar de cap a peus.
Durant uns deu minuts només s'escoltaren mutuament llurs agitades respiracions. No deien res. El cervell els hi donava voltes i més voltes en una mena de mareig angoixant, pesat, asfixiant.
Per fi, en Pau va poder dir:
-No ens podem callar el que hem vist. Hem
d'explicar-ho... Hem de den
unciar-ho...
-Sí? A qui? A la Guàrdia Urbana? Als "grisos"? Ens
creuran? A qui, Pau? A qui creus que serà millor...
En Pau el va tallar. Com si reflexionés en veu si més no audible va contestar:
-Si no triguem gaire a denunciar-ho ens creuran...
sobretot perquè encara trobaran la dona morta a la galeria. Ell -no gosaba dir el nom- haurà fugit... ho haurà deixat tot... sí... haurà fugit... segur...
-I a qui li diem?
-El meu pare arriba a casa a les set... I el teu, Lluís?
-Si el "metro" va normal, a un quart de vuit.
-Bé! Primer li direm al meu pare i després al teu. Que
ells decideixin el què hem de fer, no et sembla?
Va assentir. Sí, estava d'acord. Sempre estava d'acord amb el seu amic Pau.
Els esdeveniments es van desenvolupar a molta velocitat. Els dos pares van creure que el millor era denunciar-ho a la Policía Nacional, vulgarment anomenada "els grisos" pel color del seu uniforme i, segons alguns, també per la mediocritat del seu servei al ciutadà... sempre i quan no fos la repressió política. Llavors sí que eren particularment diligents i eficaços!
El primer que va manar el comissari amb qui van tractar va ser anar ell personalment i quatre agents més al pis de la víctima. Els marrecs i els seus respectius pares van quedar momentàniament retinguts a comissaria.
Tres hores i mitja després tornava l'expedició policial tal i com havia marxat: no existien evidències clares de que en aquell pis s'hagués comès un assassinat. No obstant, van obrir la denúncia corresponent, signada pels majors d'edat després de demanar la paraula d'honor als seus fills, i van prometre que seguirien el cas vigilant el barri i, segons les pròpies paraules del comissari, "por los caminos reglamentarios de la policía en estos casos y similares". També es van comprometre a doblar la dotació d'agents, de "grisos", al barri durant un temps prudencial i avisar al veïnat que si detectava alguna cosa estranya en aquell pis o a l'entorn del barri ho comuniqués immediatament a la policia.
Tant els dos pares com després les mares van quedar força decebuts per aquesta actuació de "la fuerza pública".
I és que s'obrien molts interrogants però el més important era: què passarà si l'home torna al barri i intenta atacar els nens?
- No los dejen salir a la calle por unos días. Que se queden en casa y siempre con un adulto a su lado -va ser el consell del policia.
En plenes vacances! Dos nens de tretze anys mal comptats tot el dia a casa! I sempre amb un adult al costat! Els pares treballaven i les mares bé que tenien coses a fer fora del seu habitatge... Tot plegat, un desastre!
Però una magnífica idea va ser la que va tenir el pare d'en Lluís: tornaria a enviar al seu fill al poble dels seus avis, ara amb la companyia del seu íntim amic, en Pau, fins al final de les vacances escolars o... fins que la policia els reclamés com a testimonis si esbrinaven que sí hi havia hagut un assassinat o, d'una o altra manera, per la feliç conclusió del cas. I així ho van fer i, com a mínim, els infants van tenir una atenció "especial" per part dels dos números de la Guardia Civil del petit poble gironí.


Tres setmanes després de l'assasinat presenciat per en Pau i en Lluís van detenir l'Albert en un poblet de Córdoba. Segons la policia, degut a un treball magnífic d'investigació policíac seguint les pistes trobades al pis de la víctima. Segons uns veíns del mateix poble, per pura casualitat quan l'home, que va arribar amb el seu camió, es va emborratxar en l'únic bar que allà hi havia i, tot surant entre vapors etílics, va confessar el seu crim a un client d'aquell establiment el qual va anar de seguida a informar al comandant (un trist caporal) de la Guardia Civil local. Al matí següent, i "hábilmente interrogado" (és a dir, a força de cops que no deixessin marques), va indicar on havia enterrat el cos de la seva amant, la rossa Regina. Només hi mancava una acció de pur tràmit: que en Pau i en Lluís identifiquessin el "camioner assassí" (que aquest va ser el nom que li va donar la popular revista El caso, una publicació setmanal especialitzada en tot tipus de truculències, assassinats, etc. de gran venda i tirada nacional).
El "generós" jutge que portava el cas va eximir les criatures d'identificar la víctima... però sí va fer que, a través d'un vidre especial que només era transparent per una banda i mirall per l'altra, testifiquessin que l'Albert era l'Albert: "el camionero asesino".
Li van caure vint anys que, segons els advocats, per bona conducta i treball a la presó podien quedar entre un mínim de deu o un màxim de quinze.


-I així va ser, amic! Oh! Ja no tinc conyac a la copa!
-Cap problema. Ara en demano més.
Feia una mitja hora que els dos homes havien entrat en aquell modest bar i, demanant conyac per a un -el més vell- i cervesa per a l'altre, conversaven de forma tranquil·la. Només de tant en tant, el que bevia conyac feia algun ràpid gest amb les mans per tal de reforçar les seves explicacions. L'altre parlava molt poc. Només preguntava.
Va arribar més conyac i una segona cervesa. El personatge que els hi portà les begudes semblava fer-ho quasi tot en aquell tuguri de mala mort: servia, feia els entrepans, cobrava les consumicions... però a jutjar pel seu brut davantal i les no menys brutes ungles de les botifarres que eren els seus dits es feia evident que la neteja no estava entre les seves prioritats. Amb un petit senyal de la seva mà dreta, l'home més jove va indicar-li que podia deixar l'ampolla de conyac amb ells. De la forma que ho va fer, el cambrer semblava dubtar que els clients poguessin pagar-la.
Després d'un generós glop, el vell va semblar recuperar la loquacitat.
-I tothom, fins i tot els diaris, van estar d'acord que la
clau per descobrir l'assassinat van ser els dos nanos. Si ells no haguessin dit res als seus pares, el crim podria haver estat ignorat vagi a saber per quant temps. Era temps de vacances i el no veure a la rossa pel barri i no detectar cap moviment en el seu pis podria haver estat considerat com una absència temporal. Si els marrecs no haguessin parlat, la borratxera del camioner en aquell bar de Córdoba potser hauria passat desapercebuda ja que ni la ràdio, ni els diaris, ni El caso!, escolti bé!, ni El caso! s'hauria fet ressó de cap assassinat d'una dona rossa a Barcelona al barri del Raval... evidentment perquè aquest assassinat no "existia"... oi que m'entén?
El seu interlocutor va assentir.
- Sí, és clar. En temps de vacances tot funciona diferent... inclosa la vida quotidiana de qualsevol barri!
- Efectivament! Veig que m'he explicat força bé!
Després de la mitja hora i escaig de conversa i creient que ja hi havia la confiança necessaria, el vell es va atrevir a preguntar:
- Li fa mal la mà? -i alhora assenyalava la blanca bena
que embolicava amb tota cura la mà esquerra del seu interlocutor.
- No, ja no. Segurament demà ja em deixaran la ferida
de la cremada a l'aire. Però bé, m'agradaria que em parlés sobre què se'n va fer dels dos marrecs. Ara ja deuen tenir uns vint-i-vuit anys... Vostè m'ha dit que coneix tot el que ha anat passant al barri durant els darrers quaranta anys...
- Sí! I tant! No pateixi! -va exclamar ràpidament el vell-.
Els nanos... els marrecs... Pobre Lluís!
-Pobre Lluís? Per què "pobre Lluís"? Què va passar?
-Miri, si li sembla bé començaré pel principi. Així podrà
comprendre tot el cas perfectament. Què m'ha dit que escriurà: un llibre o un article?
- Un llibre. Estic escrivint un llibre sobre casos especialment dramàtics, estranys o curiosos que hagin passat en qualsevol època a la nostra ciutat. Recorda el cas de les suposades aranyes que vivien en els crepats monyos de les noies dels anys 60? Recorda el crim del carrer Cadena? Recorda le llegenda de la botiga de llenceria en la que desapareixien les clientes a l'entrar a l'emprovador? Doncs sobre tot això i molt més encara tractarà el meu llibre.
El vell va dir que sí amb el cap y agafant aire, després d'un altre bon glop de conyac i de tornar a omplir amb generositat la seva copa, es va disposar a explicar la història que l'altre li demanava. Conyac, conversa i les dues mil peles que, en acabar, aquell individu havia promès donar-li eren prou estímuls per deixar anar la seva llengua amb la màxima loquacitat.
- Quan l'assassí va estar detingut i els marrecs l'identificaren, la normalitat va tornar al barri. Es va parlar del cas mentre va durar el juici de l'Albert però, un cop comdemnat i empresonat, l'afer es va oblidar... és evident que parlo de forma general, al nivell de la gent del carrer. Les dues famílies directament afectades pel cas i els dos protagonistes infantils no crec ho hagin oblidat mai, és clar!
-Va esboçar un projecte de somriure-. No es pot oblidar de cap de les maneres una cosa així. -I adoptant el posat més seriós de que era capaç, va prosseguir-: El més perjudicat va ser en Lluís. Va quedar traumatitzat, tenia malsons contínuament i, si no anava acompanyat del seu amic Pau, tot li feia por, especialment la foscor. No podia dormir sense un llum al costat del seu llit; no podia pujar qualsevol escala si no estava il·luminada; tampoc suportava quedar-se sol a casa... El què l'he dit, traumatitzat, va quedar traumatitzat durant molts anys. Pau, el seu company d'aventures, mai el va deixar. Si tenia un minut era per estar al costat del Lluís. Llavors, aquest es tranquilitzava de forma notable i era capaç de ser un noi "normal". Als catorze anys van entrar plegats a treballar en la mateixa empresa d'intal·lacions elèctriques com a aprenents i, com no!, junts van aprendre l'ofici. La "mili" els hi va arribar lògicament alhora... però amb destins diferents per culpa de la inicial del seu cognom. En Pau va anar al destí més temut a l'època: l'Àfrica. I sort que va ser ell a qui li va tocar Sidi-Ifni! En Pau sempre va ser un
xicot de molt caràcter i va saber resistir perfectament aquells divuit mesos d'infern en la que l'economia d'un soldat ras, treballador a la vida civil, no es podia permetre cap permís per anar a casa. Però va resistir. En tornar va remprendre el seu ofici d'electricista i el va saber ampliar al màxim nivell de perit industrial. En Lluís va fer la "mili" a Barcelona després dels tres mesos d'instrucció al campament (una autèntica "checa" segons els que hi anaven) de Talarn, al llindar del Pirineu de Lleida. Ho va passar molt malament per la seva acostumada manca de caràcter agreujada pel trastorn psicològic que arrossegava des de ja sabem quan.
L'escriptor escoltava atentament el discurs del bevedor de conyac i cada minut que passava li feia augmentar el seu interès. La brillantor dels seus expressius ulls així ho demostrava.
Un nou traguinyol de conyac li va donar noves forces al quasi ancià per a seguir amb el seu monòleg.
-Després dels tres mesos a Talarn, la cosa va anar
molt millor. Allà va aprendre a conduir els vells camions americans de l'exèrcit amb l'avantatge que el carnet també li serviria per a la futura vida civil. El van destinar a Capitania General en qualitat d'un dels cinc soldats encarregats del manteniment elèctric de l'edifici militar i a les ordres d'un brigada que no en tenia ni idea i que, crits apart, estava completament a les seves mans. Els cinc companys s'ho van saber muntar força bé: donat que la inútil brigada depenia d'ells, l'extorsionaven contínuament sense pietat demanant-li permisos a dojo que, com no, eren concedits quasi sense dir ni piu no fos cas que els soldats li fessin el "llit" i pogués caure-li un bon "paquet" ara que era a tres anys d'una daurada jubilació en la que pensava dedicar-se a fer menys feina encara de la que feia en aquells moments. -Va riure-. L'arrel quadrada de res de res! Bé, quan en Lluís va acabar la "mili", en Pau ja portava dos mesos llicenciat. Els permisos no realitzats per manca de diners li van comptar, sumats, al final. Tot un detall, no? Junts un altre cop van seguir treballant a la mateixa empresa fins que, quasi també al mateix temps, tos dos van trobar nòvia. Inevitablement, aquest fet els va separar durant els caps de setmana malgrat que, en alguna ocasió, sortien les dues parelles plegades. Però les noies no es tenien cap simpatia entre elles i, a poc a poc, dies feiners apart, es van anant distanciant ara sí quasi de forma definitiva. En Lluís es va casar el primer i, com era natural, va convidar a en Pau i la seva parella. En Pau va anar tot sol al casament del seu antic "siamès". La seva nòvia es va negar. Va ser el toc de gràcia a l'existència d'una amistat de més de vint-i-cinc anys i que era l'enveja fins i tot dels germans del barri i dels companys de feina.
L'imprescindible glop de conyac va provocar una petita pausa en el seu relat. Empassat el fort licor va prosseguir:
- Queda ja poc per explicar... al menys del que sé jo. La dona d'en Lluís no va parar fins que el va fer canviar de feina. Degut a que tenia el cobdiciat (i car!) carnet de conduir, l'oferta d'una important empresa de transports per carretera el va seduir. A partir d'aquell moment els dos "inseparables" van deixar de ser-ho per sempre més. En Pau també volia convidar al seu casament a en Lluís encara que hi anés, sol com ell ja havia fet en el seu dia, però... L'infortunat Lluís va morir en un hospital de Terol després de patir un greu accident de carretera, Només tenia vint-i-sis anys. En Pau ho va sentir molt. Havia de casar-se dos mesos després i va posposar la cerimònia quasi un any més.
Però, com es diu vulgarment, "la vida segueix", no s'atura mai. En Pau es va casar i va viure de rellogat uns dos anys aquí, en el seu barri de sempre; aquest en el que som ara.
Un nou traguet de licor i una repetició de pregunta:
-No li fa mal la cremada de la mà?
-No. Gens. Segueixi, si us plau. M'acaba de dir que en
Pau va viure després de casar-se quasi tres anys en aquest barri. Què li va fer canviar? Per què va marxar?
-Home! Està més que clar! Era un home amb un ofici força qualificat i guanyava un bon sou. A més a més, els dissabtes i diumenges feia feines d'electricitat i lampisteria per tot el barri de forma particular i sense tenir que passar per cap tipus de legalitat fiscal... ja m'entén, IVA, Seguretat Social, impostos... En només dos anys va poder deixar l'habitació rellogada i va donar l'entrada d'un pis que, segons els que l'han vist, és magnífic i ara té el que ell (i molts de nosaltres!) sempre havia envejat: aigua corrent sense restriccions i una cambra de bany per poder dutxar-se a l'acabar la feina... o quan li doni la gana! Miri, ell ho ha aconseguit!
La pausa va estar evidentment amanida amb el ja clàssic traguet de conyac.
Impacient, l'home més jove va preguntar:
- I on va anar a viure? Vostè ho sap? On viu ara? -i adonat-se que la seva impaciència podria despertar estranyesa a l'altre, va afegir-: Si tinc aquesta dada podré visitar-lo i demanar que m'expliqui la més exacta versió dels fets en primera persona... -va advertir que s'havia tornat a equivocar i que el seu interlocutor se sentiria ofés creient que la seva llarga dissertació sobre aquell cas no era considerada gaire fiable per part del seu generós i atent oient. Va saber matisar a temps les seves darreres paraules-. Vull dir que, si puc parlar personalment amb ell podré comparar una visió interessada, la d'ell, amb una absolutament neutral i sense cap interés de distorsionar la realitat, el que veritablement va passar, i que és la seva. Espero que m'hagi sabut explicar... com vostè comprendrà, jo, com a escriptor, haig de valorar qualsevol opinió que em pugui arribar i tinc l'obligació d'escoltar-les totes.
Com sempre, un bon traguet de conyac va fer miracles.
-Cap problema, si us plau! Ho entenc perfectament...
però li garanteixo que la versió que li he donat dels fets és la més equànime que mai podrà trobar. Com s'acostuma a dir ara, aquesta és la veritat pura i dura!
Van seguir uns segons de silenci. L'ancià es va posar a la copa les darreres gotes de l'ampolla de conyac. L'escriptor li va preguntar ràpidament:
-En vol una altra?
-Sí és clar... i tant! Però el que no em begui aquí m'ho
emportaré... no sempre es troba una persona tan generosa com vosté, sap? Per cert... les dues mil pessetes...
- Aquí les té -i dient això va treure la seva cartera i li va donar els diners acordats al temps que amb signes li deia al cambrer que portés una nova ampolla de conyac i el compte. Tenint ja els diners ben segurs, l'ancià va preguntar amb una sol·licitud extrema:
- Què m'havia preguntat vosté? -i sense deixar que l'altre tigués temps de dir-li res va recordar miraculosament la pregunta-: Ah, sí! Que si sé on viu ara en Pau, no?
L'escriptor va assentir amb el cap.
- Sí, ho sé... no tinc l'adreça exacta però... -va estossegar una mica- crec que amb dues mil pessetes més podré obtenir-la d'una veïna dels seus pares.
La penetrant mirada del seu interlocutor quasi el va espantar. "Aquest té molta "mili"", va pensar. "No em donará ni un duro més." Però s'equivocava.
-Mil! - va dir l'escriptor.
-Fet! Vaig a fer una trucada des del telèfon públic
d'aquest bar... té cinc pessetes per a la fitxa?
Les tenia, és clar. L'ancià va comprar la fitxa telefònica al cambrer i va fer la trucada. Tres minuts després tornava a asseure's al seu lloc. Portava un tovalló de paper i en ell es podia veure un text escrit a llapis. Li va donar el tovalló i va dir:
- Aquí té. Sant Andreu... és una adreça de Sant Andreu. Coneix on és Sant Andreu? Ah! També hi ha el seu telèfon per si vol demanar-li abans l'entrevista... Això... demà li donaré les mil peles a la dona que m'ha informat...
Un cop més, els ulls freds i escrutadors d'aquell home li van provocar un angoixant calfred. Prement-li una mà amb fermesa i posant en ella un bitllet de mil pessetes al mateix temps que agafava el tovalló de paper i se'l posava a la butxaca de la jaqueta, li va dir amb veu suau però quasi de registres metàlics:
-Amic... més val que tot el que està escrit aquí i tot el
que m'has explicat sigui cert perquè, si m'has enganyat, no dubtis que et trobaré. Queda clar?
Mai havia passat tanta por. Aquell qui deu minuts abans era solament un amable personatge que escoltava atentament tot el que ell li deia s'havia convertit en un perill latent.
Amb un ràpid "Sí, sí! Pot estar tranquil!" i un no menys apressat "Adéu! Que vagi bé... senyor! Sempre a la seva disposició!" va agafar l'ampolla de conyac, la va amagar sota la seva gastada gavardina i va sortir del bar sense mirar enrera.
L'escriptor va pagar tot el que havien consumit a l'estrafolari cambrer que, sense disimular-ho gens, va respirar aliviat a l'agafar els diners. Després, també va sortir al carrer.
Respirant a fons l'aire fresc de finals de novembre i, tot caminant en la direcció contrària a la que havia agafat el seu company de conversa d'aquella tarda, el seu rostre va mostrar un satisfet somriure. De sobte va recordar la seva mà ferida i embolicada. El somriure encara es va fer més patent. Tot arramantgant-se el braç esquerra i cercant el principi de la bena va començar a desembolicar la seva mà.
Al cloure aquesta operació, va llençar l'embenament a la primera claveguera que va trobar. Es va mirar la mà a la llum de l'aparador d'una botiga de queviures.
L'ideograma xinès que equivalia a les paraules "venjança eterna" tatuat en tinta negra destacava perfectament en l'anvers de la seva mà esquerra.


Joan Español i Montardit (maig de 2007)