SEGUEIX

És un dimarts de novembre, i com cada vespre des de fa molts anys, torna a casa per aquella carretera que separa el lloc de feina de la seva llar. Només són 20 quilòmetres que gairebé coneix pam a pam.
Els últims raigs de sol han anat desapareixent, deixant pas a la fosca.
Una boirina ocasional fa acte de presència; molt típica de la zona.
Els cotxes que venen en direcció contrària l'enlluernen, ell segueix les corbes de la carretera, guiant-se per la línea blanca reflectant de la seva dreta, defugint el contacte amb els llums del altres vehicles.
De cop s'estranya d'haver fet una corba a l'esquerra quan sempre l'havia fet a la dreta, o només li ha semblat? Està confós; queda enlluernat per uns instants, però l'esglai fuig quan recupera la visió de la carretera.
La boirina ha desaparegut, i la carretera torna molt més còmoda; a la radio sona aquella cançó que sempre ha estimat tant.
Tot això el fa sentir plàcid i seré, i nota aquell somriure tranquil, que no és físic, sinó interior, que sentim tots quan estem satisfets i feliços.
Ja no té pressa, li agrada la sensació i només vol fruir-la, sense pensar en les presses que sempre l'atabalen. Voldria que la carretera no acabés mai.
Durant aquest temps el cotxe de bombers ja ha arribat al lloc indicat i es disposa a tallar el cotxe per la meitat, per poder treure el cos mort del conductor que ha envaït el sentit contrari a la primera corba a la dreta.