Saps qui s'ha mort? (o L'alçada del llistó)

L'amor de la meva vida. Era el tema que enganxava per clicar, esperar uns segons i saber. Sabia perfectament que no havia de fer cap cas...o no massa cas. No obstant, aquelles revelacions simplistes d'oracles tal volta de pa sucat no eren obstacles contra l'atracció que sentia pel que una pàgina social li vaticinés, tot i el repetir-se mentalment que es tractava d'un 'passar l'estona'.

"JA L'HAS CONEGUT"

Va quedar perplexa de la resposta en un requadre emmarcat amb orles daurades. Va tancar l'ordinador encara parada.

'És un passar l'estona'. Per sobre aquell lògic i racional entendre, per sobre un seny que trobava un pèl rígid, se li apareixia aquella frase...encertada? "JA L'HAS CONEGUT".

Rigué.

'I és clar! Sóc jo mateixa!'

Però no es convencia al cent per cent.

Va haver d'agafar un foli i escriure una llista de noms d'homes candidats. Es tapava el cap amb un braç fent de volta, li feia vergonya que una mena d'absurditat guanyés?

Els rememorà, anotà, analitzà, mirà de no comparar i d'acceptar. S'atabalà, es cansà, somrigué, somicà i s'anà a preparar una infusió d'herbes de la sana bogeria.

'No permetré cap company de viatge que estigui sota un llistó que poso i ben alt'.

Amb aquell pensament limitador escapçava, podava, mutilava...s'escapçava, es podava, es mutilava.

Si ja era fosc! A primera hora de la tarda havia començat aquell entreteniment.

'Prou, Quentina! L'amor de la meva vida sóc jo mateixa. Ells són ells. No puc cosir-los i fer-ne una suma perfecta.'

Una trucada. Despenjà el telèfon vintage, sobretot decoratiu, que funcionava només quan li plaïa. La dona de quaranta-sis anys era una hipster no urbana amb múltiples tocs de ximpleta solitària.

-Saps qui s'ha mort?

Reconegué l'exsogra, qui sempre havia semblat com gaudir de comunicar decessos als més propers. La Quentina continuava formant part del grup.

-Com et trobes, Augusta?

L'anciana hi tornà, fent cantarella com de cançoneta infantil en un pati de joc:

-Saps qui s'ha mort?

Aleshores se sentí un 'cloc' potent.

...Jo, m'he mort jo...

La Quentina escoltà aquells mots que la van deixar glaçada. Acabava de fer el traspàs, l'Augusta, d'un atac cardíac fulminant. Sobre les rajoles hidràuliques de casa freda i humida que li afectava musculatura, óssos i ànima, el cos de vuitanta anys acabava la seva funció.

L'exjova va estar uns minuts sense reaccionar, fins que el tut-tut-tut de l'aparell se li feu insoportable, aquella monotonia rítmica buida. Hauria de parlar amb l'exmarit. No en tenia cap ganes. Una guspira d'emprenyament se li presentà en recordar la imatge d'ell tafanejant el seu diari personal, ocult entre llibretes en què la Quentina escrivia històries, apuntava vocabulari, copiava fragments...

-De què et serveix tanta lletra i tanta mandanga? Si un dia anirà tot al foc!

L'ofensa l'exaltà tant que l'engegà vitalíciament. A ell li anà bé: la dona hagué de fer un crèdit i pagar-li la meitat del dúplex.

I havia de trucar aquell desgraciat que vivia amb una joveneta a qui portava cap a trenta anys? Superficialitat i sexe, llistó baixíssim. No calia ser massa llest per endevinar-ho. Per què no vivien en una altra localitat?

Va sospirar. Va inspirar per agafar forces per a la trucada. Haver d'anar on vivien li era repel·lent.

-Aigua o vi, oví o boví?

Jocs de mots? Aquella veu? S'havia equivocat de número!

-Gliceri? Gli?

-Ei!

Parlava amb un home de la seva edat que escrivia descripcions poètiques d'una comarca preciosa i del riu que la travessava. Algun cop esdevenia àcid i com derrotat, però surava com una fulla a l'aigua dolça que estimava. Podia ser lànguid i patir crisis existencials, que sortosament li duraven poc si el promig de mig any era poc. S'enfortia amb els cels pigmentats que els núvols artistes li regalaven, amb els brots vegetals tendres, amb els xaragalls, amb...En Gliceri, ulls clars, llavis sensuals i ànima bucòlica. Havien coïncidit en una exposició fotogràfica de...núvols.

-Senyor núvols al cap!
-Senyora cap al núvols!

En Gliceri va aclarir-li que actualment repartia menús a domicili subcontractat per un majorista subcontractat. Calia dir ràpidament, quan trucava la gent, 'Aigua o vi, oví o boví', i és que no hi havia més opcions. Un cop feta la tria i sabut el nombre de comensals calculava el preu i els portava la comana desplaçant-se amb un patinet electrònic que arrossegava un carretó amb els aliments. Que en Gli tenia una part de 'penjat' era claríssim. Un solter a qui les dones plantaven per aquell tarannà evasiu que era una solitud important. La Quentina, a la seva llista, havia posat al costat del nom d'ell: 'no convé'. Llistons!

'Saps qui s'ha mort?'

'Sí. Uns quants dels meus jos'.

I va deixar-se anar a somiar amb aquells ulls grans, quasi negres. Volia conèixer més l'amor de la seva vida.