Saber moure's

Un relat de: Vicent Terol
—Li recordem que demà tindrà lloc la prova final.

L’avís telefònic era un simple tràmit. Innecessari. Els polítics que estàvem allotjats aquells dies en les luxoses instal•lacions oficials no teníem en ment una altra cosa que no fóra el dia de la selecció. Havíem estat escollits a partir de la nostra carrera ascendent, de l’eficàcia demostrada en la gestió, de l’ambició, de l’agressivitat. L’edifici estava situat als afores d’una ciutat del nord, ocult entre un frondós bosc de pins i carrasques, lluny de les urbanitzacions. Al seu voltant, un ampli dispositiu, amb radars, controls i equip armat, garantia la seguretat i la privacitat.

Vaig eixir de l’habitació després d’ajustar-me el nuc de la corbata. A la cafeteria, vaig desdejunar amb els altres candidats a ministre. Tots somrèiem i mostràvem una aparent cordialitat. Vam estar conversant sobre futbol i altres temes intranscendents, aliens al motiu que ens reunia a la taula. En acabar, em vaig alçar abans que ningú i, movent el braç amb el puny tancat, em vaig acomiadar parlant amb energia:

—Molta sort demà!

Tots van assentir i em van desitjar sort també, fent servir fórmules semblants. A la cara d’alguns d’aquells imbècils es va dibuixar un rostre amable de manera sobtada.

Desconeixíem en què anava a consistir el darrer examen. Les huit persones finalistes havíem superat els tests, els combats dialèctics i les missions de guerra de realitat virtual. Se’ns havia informat de manera ambigua que, en cas d’empat, la determinació seria el que decantaria l’elecció.

Al llarg del dia, vaig repassar alguns manuals d’autoajuda del partit i vaig fer exercici al gimnàs. Per la nit, em vaig prendre un ansiolític i em vaig gitar. Malgrat això, vaig dormir de manera intranquil•la, amb malsons on fracassava en la prova final, en què els candidats havíem d’enfrontar-nos físicament en una mena de ring. Queia derrotat a terra i, com en un combat de boxa, proclamaven ministre el meu contrincant alçant-li el braç. Era un dels que m’havia somrigut al desdejuni.



L’examen era individual. Dos hòmens alts i fornits, amb vestits impecables, em van acompanyar per un llarg passadís encatifat de roig i amb il•luminació groguenca. Al final, hi havia una porta negra metàl•lica. Ells es van quedar fora i jo vaig entrar a un recinte la foscor del qual em va impedir veure res en un primer instant. Després, vaig ser conscient que l’estança era de grans dimensions, sense cap tipus de decoració. Les parets mostraven uns relleus amb quadres, en una seqüència on s’alternaven línies horitzontals i verticals. Aleshores, vaig veure la pistola. Era damunt una petita taula, davant meu. Al costat, hi havia un paper amb un missatge: «Si hi ha una pistola, s’ha d’utilitzar. Agafe-la». La vaig agafar sense vacil•lar. De sobte, vaig sentir un soroll sec. Una porta lateral del fons, que no havia vist, es va obrir, enmig d’uns crits aguts. Una ombra menuda va entrar amb velocitat i, de seguida, es va aturar. La porta es va tornar a tancar. Vaig parpellejar i ho vaig entendre tot. Havia de disparar, havia de matar el xiquet d’uns nou anys que se m’apropava a poc a poc. Em vaig quedar paralitzat durant unes dècimes de segon. L’infant plorava, cridava, suplicava, caminava cap a mi com un borratxo, s’agenollava. Vaig apuntar l’arma amb les dues mans i, amb un sol tret, li vaig rebentar el cap. El seu cos, en l’aire, semblava el d’un nino de drap rebregat. Va caure a terra mort, amb un terrabastall i en una postura absurda. A continuació, es va imposar un silenci absolut, únicament trencat per la meua respiració, que anava desaccelerant-se a poc a poc. Llavors vaig ser conscient de la calentor que desprenia la pistola. La vaig mirar, girant la mà en diferents posicions. Després, la vaig deixar, tal com me l’havia trobada, a la taula petita i vaig sospirar.

El dia següent, a un despatx de l’edifici, un col•laborador del president em va informar que havia estat jo la persona seleccionada.

—Enhorabona, senyor... ministre —em va allargar una mà que vaig encaixar amb força, satisfet, triomfal, poderós.



Fa tres anys que sóc membre del Govern. La meua popularitat no ha fet més que créixer. Totes les enquestes m’assenyalen com el ministre més valorat. La vida és èxit, si t’hi saps moure. En pocs dies, comença la primera fase per a l’elecció del nou president.

Comentaris

  • Ostres![Ofensiu]
    aurora giménez padilla | 31-07-2019 | Valoració: 10

    Quina tensió. I quin final!
    Una metàfora d'allò en què ens podem arribar a convertir per aconseguir el poder.
    M'agrada l'efecte que causa al lector.
    Sempre tan genial, Vicent.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Terol

Vicent Terol

104 Relats

323 Comentaris

65179 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Tinc un llibre amb 113 microrelats, editat per "El Toll". Es diu Capsa de bombons.

Fusió de fotografia i microrelat a microfragments.

Escrits variats i altres coses a L'aixeta.


Per contactar: surfinpop@gmail.com