Roderic

El Roderic es considerava a si mateix un galàctic. Tot i no haver jugat mai amb la reialesa ni haver sortit sol cap de les nits, sí que havia viatjat per estrelles llunyanes amb l'ajuda de certa substància de legalitat dubtosa molt de moda a la seva adolescència. En un d'aquests viatges va conèixer a la que primer seria la seva dona, més tard la seva exdona i, finalment, esdevindria la mare del seu fill, en aquest precís ordre. I precisament va ser a través d'aquest fill com es va introduir en el món de la pastilla no medicinal. Al principi només es tractava de juanoles, que feia servir per donar un gust mentolat als marlboros, però de seguida va passar als àcids procedents de la motxilla del col·le del seu nano. Aquest, al seu temps, les pispava de la bossa de sa mare, que des que es va divorciar per segon cop gràcies al seu embaràs impossible (el seu segon marit era estèril), era addicta als tranquil·litzants, als somnífers, als calmants, als relaxants musculars, als antiinflamatoris i a tota cosa que l'ajudés a conviure amb la seva hipocondria. Quan el nen va deixar de traficar al col·le, a causa de la seva expulsió, i la seva mare va ingressar en un centre de desintoxicació, al Roderic no li va quedar més remei que fer-se a la mar. Una mar d'asfalt i pudor de pneumàtic cremat on la gent hi anava a pescar bacallà, o això va entendre ell quan li van dir que hauria d'anar a provar sort a les portes de les discos valencianes de moda. Eren uns anys bojos, que recordaven el Berlín dels trenta o els feliços anys vint dels Estats Units d'Amèrica, i que feien presagiar la greu crisi que patiria el món pocs anys després, com sempre ha passat que després de la tempesta ve la calma, o era a l'inrevés? Doncs bé, era en aquesta Mediterrània llevantina que no va pescar cap peix, sinó una tia de Madrid que anava cega d'èxtasi ballant al ritme dels cent cinquanta decibels que desprenia l'estèreo del seu Ibiza Cupra de color blau estrident. Arran d'aquella coneixença, va començar a experimentar sensacions que mai abans havia imaginat i que no descriuré aquí perquè vosaltres tampoc mai podreu arribar a comprendre. De fet, ni el Roderic mateix comprenia que estava fent una tarda de dilluns conduint a tota velocitat un Hyundai Coupé groc canari de peatge en peatge (jo n'he comptat quatre) de València fins a Barcelona. Aquell vespre va haver d'anar d'urgències al Clínic per un fort mal de cap, que per més supermans, popeyes, sonics, snoopys o altres superherois en forma de píndola que prengués no aconseguia alleugerir. Una paràlisi parcial a la cama dreta és tot el que va aconseguir d'aquell treball de recerca "personal", a més d'un cotxe que va haver d'adaptar a la seva nouvinguda minusvalia i al temut canvi de mil·lenni. Justament llavors, anunciat o no, després de molts anys vagant per galàxies desconegudes, va tenir lloc el seu retorn a la Terra. Va ser sobretot una qüestió de velocitat, ja que amb una cama tocada no podia moure's com abans. Poc a poc, i gràcies als efectes de la vicodina, va anar superant el dolor, i gràcies a l'efecte d'un bastó va superar la manca de mobilitat. Sorprenentment, no va sucumbir a l'addicció que produeix aquesta droga, la primera que prenia prescrita per un metge, però sí que va "enganxar-se" al bastó i a tot el que es podia fer amb aquesta gran eina: el jodo, el ball de bastons, menar el bestiar o anar a caçar bolets. No va tenir gaire sort en l'art oriental de manejar el jo, en el qual rebia més que no pas altra cosa, així com tampoc va tenir temps de triomfar en la dansa (els seus companys no volien ballar amb ell des que un dia va confondre un pas del ball amb un moviment del jodo i va estabornir un bastoner d'un cop als picarols). Resignat a haver de marxar al camp a buscar-se la vida, es va proveir de queviures per passar un parell de nits, els va embolicar amb un mocador i en va fer un farcell. Amb això i un gos que el seguia de feia uns dies es va endinsar per un caminoi estret i feréstec. Era dissabte, i allà l'únic bestiar que va trobar per menar van ser dos sonats amb robes de colors llampants que consultaven un mapa i un gps mirant de trobar el camí que puja al Taga. Els va dir que necessitarien com a mínim dos dies per a l'ascensió, mentida recurrent entre els senderistes veterans per enganyar els novençans o fotre's d'ells. A més, els va indicar la direcció contrària i es va quedar del tot satisfet. Finalment va decidir allunyar-se una mica d'aquella zona, massa freqüentada per al seu gust, i va anar a raure al coll de la Tuta, on va coincidir amb un petit home vell que jeia esbufegant sota un pi roig. Va estar-se amb ell uns instants, els últims, i tot just abans de morir, el petit home vell li va confiar on hi havia els millors rossinyols de l'univers. El Roderic, infinitament trist pel que acabava de viure, va dirigir-se cap a l'indret que aquell petit home vell li havia dit en secret i, efectivament, va trobar rossinyols a cabassos, esperant ser collits per algú. Va passar uns minuts en silenci, reflexionant sobre la humanitat i el poc que tenia en comú amb ella. Va arribar a la conclusió que, des d'aquell moment, la Terra no li podria oferir res millor que aquells rossinyols, i que el que li venia de gust era tornar a ser un galàctic com cal. No va haver de remenar gaire per trobar un reig bord (Amanita muscaria), com tampoc va perdre massa temps a fotre-li queixalada.