Riu d'or (capítol 1) - El lloro del Nostromo --> versió A

El Lloro del Nostromo
Vaig entrar al bar amb un somriure. Eren les tantes de la matinada i portàvem unes quantes pintes de més. En Marc aixecà el cap en un gest còmplice i jo vaig mirar amb atenció. Sí. Allà estava el nostre home amb la seva gorra marinera, la seva jaqueta tres quarts i la seva pudor d'alè que anava fent tentines entre les taules. I no anava sol. El lloro de l'home també hi era. En Marc m'indicà una taula i jo vaig obeir. El Nostromo era un taverna portuària de mala mort, on s'arreplegaven les nits fredes mariners borratxos, pirates i esclavistes retirats i algun soldat fatxenda del Governador amb ganes de gresca. Les dones, si no es dedicaven al vell ofici, no eren molt ben rebudes allí, però jo anava amb en Marc Martenebleu, Comte de Borgonya, un dels més grans terratinents del Riu del Or, i ningú discutiria amb el comte per qui es feia acompanyar.

El lloro, indiferent, repetia un cop i un altre el mateix gest amb el bec acariciant la espessa barba del seu amo.
- Segur que es menja els polls -assegurà en Marc amb malícia. Jo vaig assentir. De sobte el cambrer ens va interrompre.
- Què voleu, cavallers? -En Marc aixecà una cella davant la mala educació d'aquell home gras i malcarat. Era un escriptor d'aventures sense èxit que havia acabat dirigint aquell bordell perquè els seus escrits no els llegia ni ell, i feia pagar als clients el seu fracàs.
- Una pinta per a mi, i un got de rom per a la dama -emfatitzà en Marc amb un posat contundent- del que tens darrera el taulell -insistí el Comte. El taverner assentí amb posat garrepa.
Jo seguia, indiferent al menyspreu del taverner, observant el lloro. Jo no era una dona comú. Vestia pantalons i em dedicava a escriure i dibuixar a la meva llibreta sobre els costums dels negres, i això a la gent ja li semblava prou estrambòtic. Que a sobre fos dona només era una pega més. Em deien l'amiga del negres.
Quan el taverner va portar les begudes les deixà sobre la taula amb un cop brusc, i la pinta d'en Marc va sobreeixir sobre la taula, i aquell estúpid no és dignà ni a netejar-la. No s'hagués notat gaire entre tanta merda. La Tiana, una noia d'ètnia baulè, s'assegué a sobre les cames d'en Marc. Era alta i esprimatxada i vestia una àmplia camisa blanca que deixava entreveure uns contorns bruns molt apetitosos, i el Comte no es va estar de grapejar-la una mica abans d'acomiadar-la. Vaig fer un signe al meu company que es deixes estar de bestieses i observés el lloro. L'animal havia començat la seva cantarella habitual:
- Rom i mti, mti i rom, rom i mti, mti i rom -repetia un cop i un altre.
Vam mirar al nostre voltant per intentar endevinar què havia atret l'atenció del lloro per començar la seva cantarella. Però res havia canviat. Només el cartell que penjava sobre les grosses cadenes s'havia mogut, grinyolant, amb un cop de vent. El cartell era una pesada balda de fusta on hi havia representat el vaixell que Conrad havia immortalitzat en els seus relats i que donava nom a la taverna. Em vaig preguntar si allò era un petit record de temps millors de l'escriptor fracassat.
Baix abaixar el cap i vaig negar amb la mirada.
- Mai sabrem d'on cony a tret aquest lloro el nom d'Mti -vaig dir una mica decebuda. En Marc m'agafà la mà intentant infondre'm ànims.
- Tranquil·la. Tard o d'hora arribarem a saber on són els Mti. Estic segur que aquest bitxo n'ha sentit parlar d'ells. En Mcnam no en sap res dels Mti, no ha sortit mai de Port Elisabeth, aquest vell borratxo -feu mirant a l'amo del lloro-estic segur que es tracta de l'antic amo del lloro, i el trobarem -Vaig mirar al Comte de Borgonya amb atenció. Era un home intel·ligent, bastant atractiu, jove i ric. Hom es podia preguntar què feia, en aquell racó de món, entre malfactors i bàrbars. Tanmateix en Marc era un home inquiet i intrèpid, massa intrèpid per quedar-se al seu palauet de la Borgonya grapejant dones i somrient als seus congèneres nobles.

Quan ella li demanà que l'acompanyes a la recerca del poble Mti, ell no va dubtar. Ella necessitava un home si volia obtenir el permisos per l'expedició a l'interior del Riu d'Or per buscar als Mti, el Governador mai li hauria concedit a ella. I el Comte era l'únic home disposat a córrer aquell risc per ella. Tanmateix, ni els mapes del Cresques, ni els portolans mallorquins, ni la cartografia de Ibn Jaldum, ni tan sols els reculls sobre les selves del Sudan Occidental d'Ibn Battuta o els relats d'en Mausdi els havien ajudat gens ni mica a saber on nassos estaven els Mti. Necessitaven un guia. I allí estaven de nou, observant al lloro, l'únic d'aquest món que semblava haver sentit a parlar dels maleïts Mti.

Quan el lloro s'aixecà -bé s'aixecà l'amo del lloro-els dos vam seguir-lo amb la mirada sorpresos. L'home seguia al taverner al darrera del taulell i el lloro, evidentment també. Vaig fer un gest i en Marc assentí. Ens aixecàrem al hora i sortírem. La taverna tenia uns estables que al hora servien de jaç per les meuques i pot ser això és el que cercava en Macnan darrera el taulell però nosaltres no teníem moltes pistes així que ens hauríem d'arriscar.

Quan arribàrem a la porta mal apedaçada, en Marc s'apropà per veure entre les escletxes i en veure que jo també hi anava em féu un gest, aturant-me.
- No és espectacle per una dama -jo vaig fer un somriure sorneguer, coses més sòrdides que una bona cardada havia vist, però vaig permetre al meu company fer de cavaller. De sobte em féu un signe perquè m'apropés. Vaig posar l'ull en una escletxa, encuriosida. L'estable estava fosc i gaire bé no es distingia res més que el cercle d'una petit llum de querosé. Tanmateix la imatge era esgarrifosa, un nen, de potser una dotzena d'anys es recargolava de dolor mentre el taverner i l'amo del lloro li donaven puntades de peu.
- Vinga, porc Mti, negre fastigós, parla d'un cop, vull guanyar-me ja la botella de rom -deia en Macnan. I el seu lloro repetia, Mti, rom, rom Mti. Però el nen es limitava a cobrir-se el cap amb les mans, encongit, mentre rebia més puntades de peu.
- Mira galifardeu, si no em dius on estan els arbres que ploren, et rebentaré com a una cuca del Congo -cridà el taverner enfurismat. I agafà una pala de ferro de l'estable. En Marc --deixant-se portat per una ràbia indescriptible -féu allò que fan tan bé els homes de tant en tant i agafant embranzida feu caure la porta i caigué en mig de l'estable. El taverner restà un instant sorprès, mentre el lloro cridava com un boig:
- El Comte i la seva meuca, el comte i la seva meuca -però després d'un primer moment de desconcert, el taverner reaccionà i aixecà la pala sobre el cap d'en Marc que encara rodolava pel terra. No hi havia gaire temps per pensar. Vaig portar la mà a l'esquena i amb un moviment ràpid vaig saltar fins on era l'escriptor fracassat i li vaig posar el canó de la meva arma a la seva templa.
- La teva meuca sembla més intel·ligent que tu -exclamà el vell. En Marc s'incorporà molt enfadat.
- Si. Em costa comprendre a la gent que insulta a les dones i pega als nens -respongué ell. El taverner s'encongí d'espatlles. No semblava massa preocupat per l'arma que li apuntava el cap.
- Doncs llavors no sé que fa pas en aquest racó d'Àfrica senyor Comte -replicà amb menyspreu. Jo, impacient vaig encanonar-lo amb força i el vaig obligar a prestar-me atenció.
- Com has dit jo només soc una meuca, i no tinc els miraments que té el Comte -el taverner va estar temptat de somriure però la meva mirada gèlida, li feu canviar d'opinió-d'on has tret el nen? -vaig preguntar.
- L'he comprat -va respondre.
- Un nen mti has comprat? Aquest no es ven a cap mercat de Port Elisabeth- Vaig insistir. El taverner es volia resistir, però el meu dit va acariciar el gatell i l'home va començar a suar profusament.
- El vaig comprar a un traficant de cautxú que venia de l'interior. L'home me'l va vendre perquè el nen coneixia els llocs on es pot obtenir cauxu. Però aquesta bèstia no em contesta.
- ¿Se t'ha acudit pensar que el noi no t'entén? -va intervenir en Marc. El taverner va fer un gest indiferent.
- Aquests porcs negres no entenen res, però bé deu saber on és casa seva ¿No? -Vaig mirar al vell amb fàstic. En Macnan lentament s'havia retirat vers la porta tancada. Vaig fer un gest peremptori i en Marc el va detenir.
- Jo només volia una botella de rom -feia el mariner borratxo- no he fet res de dolent -en Marc es va apartar d'ell per evitar la pudor, però el retingué amb mà ferma.
- Vull el nen -vaig dir al taverner. L'home em va mirar com si estigués boja.
- M'ha costat tots els meus estalvis per tornar a casa! -Vaig prémer el canó amb més insistència.
- Te'l compro.
- No tens prou diners.
- Pagaré jo - va fer en Marc. El vell vençut va assentir. En Marc va començar a deslligar al nano, que encara estava arraulit al terra sense atrevir-se a aixecar el cap.
- I el lloro -vaig dir. En Macnan va fer un gest contrariat però no va gosar discutir.
- Es un lloro molt llest, val una bona paga.
- Que el teu amic taverner et doni la botella de rom. Ben bé te la mereixes, a veure si el fetge se't parteix en dos -Va respondre en marc visiblement enfadat. El Comte era un home de principis, i no podia tolerar aquella mena de comportaments.
Un cop deslligat el nen va agafar el lloro i es van posar darrera meu, i sense deixar d'apuntar-lo vam sortir de l'estable.
- I els meus diners? - cridava el taverner enfurismat.
- Passa a cobrar per la propietat del Comte, vell! -vaig replicar.
Uns instants després respiràvem alleujats a l'altre costat del port.
- No hauries de ser tant impulsiu Marc, aquell mala bèstia ens podria haver mort.
- I tu no hauries de ser tan poc femenina. Des de quan amagues armes al darrera dels teus pantalons? -vaig fer un mig somriure.
- I tu no hauries de ser tant ingenu, creus que una dona pot anar per Port Elisabeth i llocs pitjors sense un arma? -vaig replicar.
- Bé.
Com a mínim ara ja em aconseguit alguna cosa. No? -vaig assentir mirant al nen que tenia arraulit a les meves cames.
Si. Ja teníem alguna cosa. Un guia, i un lloro que em deia meuca!