Retrat d'un autoretrat

Aquella noia, em pertorbava. En aquells ulls immensos, que semblaven a punt de plorar, hi podia veure, ben endins, la tristesa que sentia. Els ulls blaus, que amarats de tristesa semblaven que en qualsevol moment haguessin d'explotar de sentiments, miraven el terra del tren. Miraven el terra, on hi veia tots els seus pensaments, els seus problemes, les seves emocions. Portava un paper tot rebregat a la mà, semblaven uns apunts per un examen. Devia tenir-ne un, però pel que semblava, tenia altres coses més importants en que pensar. Potser els seus pares no la comprenien, potser se sentia inútil i idiota, potser pensava que era lletja. O potser, tot a la vegada? Em vaig recordar de mi, que feia uns cinc o sis anys, pensava en tot allò. Si, aquella noia, tot just estava començant a deixar de ser adolescent, per començar a ser una dona de veritat. Estava començant a deixar enrere preocupacions banals que no la duien enlloc. Me la vaig imaginar preocupada perquè a casa seva hi havia problemes, o perquè els estudis no li anaven massa bé. Però, degut a la maduresa que li veia als ulls, a la cara, a la seva postura, no me la vaig imaginar preocupada, perquè un noi no li fes cas, o perquè se li havia estripat la samarreta que s'havia de posar l'endemà a la nit. I vaig veure també, que com jo, quan estava passant aquella etapa de fer-me gran, no estava massa segura del que li passava. Es devia sentir més madura, però encara no se sentia adulta, i encara menys responsable de tota la seva vida. Era conscient que tot se li escapava de les mans, però, com tornar a tenir-ho tot segur? Com començar a tenir el control d'ella mateixa, i del seus sentiments? No sabia qui era, ni que feia, ni que volia fer de la seva vida. Desitjava marxar lluny, ben lluny, als divuit anys, per pensar, i viure pel seu compte durant un temps, viure les seves experiències i viure per ella, no viure per els altres. Estava fent el batxillerat pels seus pares, per no decepcionar-los, per intentar ser com la seva germana, la llesta, la ordenada, la bona filla. Encara que els seus pares li repetien sempre que no li estaven demanant que fós com la seva germana, a ella si que li hagués agradat ser-ho. Tan maca, tan llesta, tan ordenada, tan estable... Li tenia enveja.
Aquella noia, que seguia mirant el terra, la vaig veure com el reflexe del que havia estat jo. El seu temps, se li escolava per una finestra amb vistes a enlloc, no hi veia mes enllà. Estava estudiant, però per el seu parer, estava perdent el temps. Més endavant, ja veuria que tot el que estava sacrificant, seria el triomf de la seva vida.
Aquella noia, em pertorbava. M'havia fet recordar tot el que havia estat. Aquella noia, era un retrat viu del que jo era.

Allà hi ha una dona que no para de mirar-me, serà que foto cara de son. O, hehehe, potser no li sembla bé que vagi morada, o que porti la samarreta arrugada!!! Porto la samarreta arrugada? Mare meva, jo amb aquestes pintes! I a sobre, hahahahaha, emporrada. Em sembla que he de baixar ara. Si, Hospital General, he de baixar. Quasi no m'aguanto! Hahahaha. Opla! Un salt i a fora, hahahaha. Encara arribaré tard a classe... Hahaha.

Però quan la noia es va llevar, em vaig endur una decepció. Aquella noia no estava trista, ni estava madurant, tenia els ulls brillants per els efectes del porro que s'havia fumat! Estava intentant tapar els sentiments, oblidar-se'n durant una estona per després tornar a sentir-se igual. Encara que, per ser sincera, jo també ho havia fet, això de tapar el que sentia. Mai havia fumat per fer-ho, però em mentia, em deia jo era feliç, que no tenia cap problema, pensava "ja els arreglaràs" encara tenia vida per endavant. Fins que un dia vaig explotar i sense saber com, vaig començar a plorar enmig d'una classe, i no vaig poder parar fins la nit, després d'haver parlat amb la meva mare. Va ser la primera vegada en la meva vida, que em sincerava amb mi mateixa. I des de llavors, que ho he fet sempre. Em vaig sentir tant bé!

Aquella noia tenia molt temps per endavant, vaig desitjar que li anés tot bé, que aconseguís fer el que desitjava, i a Rubí, em vaig aixecar i vaig baixar.