Respons, Abilitat?

Una nena anomenada Litat sempre havia rigut molt quan de petita el seu pare s'amagava rere la cortina i li feia, de cop:

-Tat! Taaat!

I la Litat esperava que ho repetís, aquella criatura riallera com ella sola.
El seu nom era llarg i com de senyora entrada en anys: Abilitat. No li agradava gota. Sort que amb el 'tat', 'tat, tat' el pare va acabar dient 'tat, Litat' i així li va quedar. L'"abi" petava qui sabia on. Potser si passava de l'ortografia i es tornava 'avi'...sí! A més, ja posat, es sumaria una 'o' amb accent tancat i volaria feliç fins adossar-se, per ordre de cap destí, a formar part d'un nou tipus d'instrument musical: l' "avioloncel", tot i que la síl·laba "cel" estava baixa de moral i va acabar sent un "aviolonterra", que sonava greu, però pausat, i que va enamorar una generació de Renova Pera, gent obertíssima als canvis (deien i redeien).

Total 1: que fora la responsabilitat d'aquell inici de nom, el pes de no dur-lo, ajudava a poder escriure sense gastar tanta tinta, com un veí ecoeconomista va comentar.
Però oh oh, total 2: el total 1 tenia un pòsit, implicava una obligació, es volgués o no. I va aparèixer en el format professora rígida amb roba interior de cèlibe, cosa que ja ho deia tot (i més). Aquella dona en la mitja cinquantena havia esbrinat el nom sencer de la nena i així l'anomenava, allargassant-lo expressament com si intentés fer un orgasme que desconeixia del tot (i més). L'ecoeconomista, que vivia al costat de l'escola, a tocar tocar, porta per porta, i les parets eren més fines que el paper de fumar, i resulta resulta que una fina coincidència va fer que l'aula on era la Litat fos just la contígua al despatxet d'ell on elaborava, via màquina d'escriure i després fotocòpies, la revista gratuïta 'L'ecoecocomcom', que va inspirar una pseudorumba i també el fer d'embarbussament en jocs d'expressió ràpida i còmica per la clientela del sector geriàtric.

La recta i severa feia preguntes -de dos cursos més- a posta a la nena, que trigava en contestar.

-Respons, Abilitat!?

L'irritava que la nena ho fes, i prou sàviament. Que quants rius tenia el país? Uns quants. Que quins eren els estats de l'aigua? Els de les emocions. Que com es repartien vint litres de vi entre quatre persones? Amb alegria.

I així la protobruixa amargada encara s'enfuria més. Castigava amb còpies infinites i sense-hores-del-pati, per abusar de la imaginació a conveniència.

L'ecoeconomista en va tenir prou. Va fer caure la paret colpejant-la amb una figura de granit que tenia, còpia del Crist del Corcovado, record d'un viatge d'una tieta lligona amb el seu amant nombre mil i u (que casualment es deia 'Míliu').
El material-icona va obrir un esvoranc que va anar engrandint..amb l'embranzida, el veí va abraonar-se sobre la mestra, que de l'impacte va perdre sis esperits malparidets que duia adossats per descuidada en dies de post menstruació, quan perdia les defenses. L'estàtua de mida gos salsitxa va anar a petar sobre la peixera de la classe: cinc peixets d'un taronja vívid i innocent van passar a ser víctimes, que mai hi ha res perfecte.

Tanta acció inesperada amb aquella energia incombustible -i, sí, amb la pena pels traspassats aqüàtics- s'ho passaven teta. No volien que arribés l'hora d'esbarjo.

Quan la dona es va aixecar se sentia alleugerida, va arraconar l'home -tot i mirant-lo amb un somriure de lluç de pelangre extingit, sense parentiu amb els morts- va exclamar:

-Què ha passat aquí? Respons, Abilitat?????

I és que algú havia de tenir-ne la culpa.

-Doncs el que havia de passar, com vostè bé sap.

Allò va ser una inspiració divina que van copsar tots els presents i els va quedar adherit fins a la medul·la més pregoníssima.

-I ara que continuaran passant coses -va afegir la nena- faci el favor de no dir-me el nom que no vull, pesada!

-Com ho saps que em dic així?

-Pesada?

-Bé, Sospesada. Però com que sempre demanava ajuda, em van treure el 'sos'.

De cop, la campana per l'estona lliure es va fer sentir. Sonava amb un volum superior a l'acostumat. Com per aclarir que s'aclarissin i que, si us plau, ordre, i a ser responsables: les nenes a jugar i esmorzar, la docent a avisar un paleta, l'ecoeco a excusar-se a direcció i assumir la despesa. I l'escriptora del relat...a no dir com fina???...un esperit punyeter em diu que no en sigui res-pon-sa-ble...tot i que tiro a happy ends.

(a més...a vegades -moltes- el bonic és la història i no el final -diuen, rediuen...i no són els de la Renova Pera ni Poma...).