Res, o quasi res, acostuma a ser com voldríem!

Abandonats Barbagelata i Lorsica, i la muntanya lígur, aquell havia de ser un viatge de llarga durada, sense pressa en l’eixida, però sense que hom hi volgués, tampoc, posar mai final. I encara, amb molts de mocadors blancs acomiadant-nos al port, havíem pensat. Però res, o quasi res, acostuma a ser com voldríem, i menys allò sotmès al moviment de les aigües o dels vents, sempre tan indeterminats, sempre tan incerts, sempre tan imprevistos!