De les cendres, si cal, recuperem el dinar

Un relat de: Barbagelata
“L’instint –Si la casa crema, fins i tot oblidem el dinar. –Cert: però també mirem de recuperar-lo de les cendres” (Nietzsche)

Assegut en un trespeus a l’era de la Fona, reposava el Caminant davant l’antiga borda rònega. Hi ha uns clemàstecs amb unes lleves sense olla, en aquell canó de xemeneia de sutge antic. Fa massa temps del foc i del fum, en aquell lladre dels nostres hiverns que fou aquella llar terrera. Només uns molls de fulles despuntades i un atiador revinclat, li deuen fer companyia encara.

La seva ombra, que tornava rabent del farigolar de la coromina, li féu: -No és lladre d’hiverns només, el foc, sinó lladre de dies també, amb el llenyer dels tions i de les estelles. Per això, tan prests com estem a abandonar-ho tot, quan la casa crema, així mateix estem disposats a recuperar-ho tot, un cop s’ha apagat el foc. I esperem i esperem, i no veiem ni trobem l'olla.

Comentaris

  • Bon relat.[Ofensiu]
    unicorn_gris | 27-05-2015 | Valoració: 8

    M'ha semblat un bon relat.

    És interessant la observació que fas sobre com intentem, malgrat sembli absurd, recuperar les coses que aparentment s'han perdut per sempre. No ens desanimem mai. Sempre lluitant.

    Em fa pensar en Tintín al Tïbet, on el Tintín busca en Xang a la desesperada, el seu amic estimat, quan tothom li diu i li torna a dir que no hi ha res a fer. Però el troba, no obstant.

    Cal lluitar per no perdre res del que encara tens. O això crec jo.

    Ens veiem, Barbagelata.