ReRenaixement - Cap (III)

Assegura una antiga dita de l’anarquisme rus que “quan dos estan d’acord, un dels dos esta equivocat”. Com lliure pensador considero molt encertada aquesta reflexió. En una societat sana la llibertat no mes ha de ser limitada per la necessitat d’organitzar i garantizar la convivència. Posem que per aquest motiu es lògic renunciar a un vint per cent de la llibertat individual. El restant vuitanta per cent de llibertat intima i personal, en una societat saludable no hi han motius per limitar-la.
Els tants per cents son exactament a l’inrevés de com tant uns com altres ens han dit durant anys i panys que havia de ser.
Quan intento imaginar com hauria de ser una futura utopia del planeta Terra no tinc cap dubte que serà fruit del consens de la gran majoria dels que seran vius en aquell precís moment formant l’ Humanitat. I això, com adverteix la dita russa, pot portar temps.
No es pot negar que el repte es engrescador. Plantejar-nos un altre mon com possible es una tasca il•lusionant i, mentalment, situar-nos a la casella de sortida del gran joc de “Reinventar l’Humanitat” es quasi irreverent. La regla fonamental d’aquest joc es que sempre s’ha de mirar de no caure mai captiu en les caselles fosques de l’antiga i amortitzada Tradició.
Tal i com jo m’ho panteixo, fer l’instant cero d’una nova raó de ser dels essers humans en aquest planeta, salvant totes les distancies i per entendre’ns, per mi vindria a ser com si volguessin fundar un nou club esportiu.
El primer que cal decidir majoritàriament es quin esport volem practicar. Una vegada resolt aquest detall important, caldrà tenir un camp o una pista o un lloc adient on practicar l’esport escollit.
I, finalment, desprès d’haver acordat i superat aquestes dos imprescindibles qüestions, còmodament assentats en les ja inaugurades instal•lacions del Club volgut per la majoria, serà llavors quan tots podrem dedicar-nos a discutir com jugarem. Al atac? Defensiu? Farem un joc creatiu o dur?
Generalment en la política es tradicional encetar qualsevol procés a l’inrevés. Primer es discuteix el tipus de joc a desenvolupar i com en aquest punt mai s’arriba a un mínim consens, no es defineix un camp de joc i d’aquesta forma mai es concreta quin club esportiu es el que es vol gaudir. Així es com els politics, els il•luminats i els militars, per aquest ordre o per un altre, sempre ens han portat històricament a remolc de les circumstàncies, sense mes objectiu que enriquir a uns pocs i imposant la dura supervivència a la resta.
Es per aquest motiu que he decidit fer un suggeriment. El meu suggeriment. La meva proposició d’utopia per el planeta Terra repensada en secret durant mes de mig segle. I l’explico per aportar el meu gra de sorra i deixar que tots la puguin valorar.
Abans d’entrar en els detalls mes concrets m’agradaria aclarir tres qüestions que considero fonamentals perquè se m’entengui be.
La primera. Des d’on ho explico. Des d’un cos humà? Des de alguna nova fe? Des de l’absoluta saviesa? Des d’un nou moviment polític?
La segona qüestió. Perquè tinc l’atreviment d’escriure aquest suggeriment. Es l’ inconsciència d’un boig? Es un ego sobrepujat? Tot es una broma?
La tercera qüestió que vull deixar clar d’inici es la velocitat del canvi que proposo i les raons per les que crec que es bo que així sigui. Cal fer una revolució? O tan sols cal evolucionar?