Rera la Boira Lila (I)

Em trobo sola, immersa en aquesta intensa teranyina de llum, intentant recordar. On sóc? No ho sé. Què hi faig aquí? No ho sé. Els últims records que afloren més vivament a la meva memòria provenen de fa mesos, potser un any i tot. El meu germà, en Keian, com agafava la moto, com s'allunyava pel cel, foradant els núvols, trencant la barrera del so fins desaparèixer per complet a la subtil i desdibuixada línia de l'horitzó. Recordo també la meva actitud davant aquell rampell inesperat. Vaig sentir com la carcassa de la moto es tancava sobre seu, el dèbil murmuri ofegat de l'ordinador d'arrancada i la seva veu, que em recordava tant a la del pare, donant ordres mentre que teclejava la seva clau d'accés. Només em va sobtar la rapidesa que ho va aconseguir. En Keian i les màquines són incompatibles. Era com si ho veiés, però igualment el vaig observar de reüll per la petita finestra del meu taller, mentre treballava en un dels meus projectes davant de l'ordinador.

No hi vaig donar gaires voltes a l'assumpte. Des de que el pare i la mare van morir ja deu fer ben bé sis anys a la guerra biològica contra el Primer Continent, també anomenada Ciutat Atzur, ja no tenia cap lligam que l'impegués fer el que el cos i l'ànima li demanaven. Aquella guerra ens va afectar profundament a tots dos, i va deixar alguna ferida oberta, amarga i contundent, que persistia a través del temps impenetrable. Tot i que Keian ho intentava oblidar secretament, jo no podia. Més ben dit, jo no volia oblidar als meus progenitors. A vegades se'm feia difícil de creure que havien mort a aquella horrible guerra. Encara recordo dolorosament la mort del pare. Va ser amfitrió d'un bacteri que s'alimentava d'alvèols del pulmó. No va tardar a morir. Una agonia lenta i ben remarcada, una agonia que no desitjo ni al més retorçat dels assassins. Maleeixo una vegada i una altra als creadors d'una arma d'aquestes característiques.

Els PalMur, els nombrats per ells mateixos Semidéus, van ser els responsables de la destrucció, de parcial a total de cadascun dels Continents Sotmesos. Entre aquests quatre continents està el nostre, el Tercer Continent. La Ciutat Atzur està just entre el Tercer Continent, al qual jo procedeixo, i el Quart Continent, que es consecutiu a aquesta. Suposo que per aquest motiu no es va arribar a catàstrofes inimaginables, com va passar amb el Segon Continent i el Cinquè Continent. Juro que si no m'haguessin impedit que participés a la guerra per la minoria d'edat, ho hagués fet. Encara recordo les bombes, el seu soroll devastador. Recordo també els enormes carros i robots de combat dels PalMur, com destruïen els nostres amb una sorprenent facilitat.

El que recordo amb més odi va ser la brutal idea dels PalMur : convertir als presoners de guerra, amb la maquinària adient, en cyborgs explosius. Aquesta és, precisament, la sort que va patir la mare. Ella va ser un dels presoners que sabia exactament on teníem nosaltres, els llavors anomenats Proscrits, els nostres refugis, les nostres fàbriques de robots i armes, els allotjaments dels civils. Justament va ser seleccionada per això, ens la van tornar. El pare, que s'encarregava del muntatge, funcionament i del pilotatge dels robots de guerra, ens ho va explicar, en el refugi de civils després de l'atac. El vehicle bombarder de la mare havia aterrat a línies enemigues a causa d'un error del sistema, i després d'això hi va haver una explosió al lloc de l'aterratge. La va donar per morta. Però els PalMur ho van aprofitar. Van capturar algunes persones a més de la mare, els hi van implantar xips d'obediència al cervell i al sistema nerviós, una potent bomba a l'estómac i un petit detonador en forma de braçalet, que ells mateixos detonaven quan arribaven al lloc de conveniència. Ella i altres presoners i presoneres, gràcies a la informació que els hi van poder sonsacar, els van enviar rera les nostres línies. Van passar desapercebuts, i es van encaminar cadascú al seu destí. I la mare, precisament ella, va ser destinada al refugi on jo, que aleshores em mancaven tres anys per poder combatre, convivia durant el dia juntament amb més menors, víctimes de guerra i avis. Nosaltres ens encarregàvem d'ajudar a les persones ferides, a estudiar temes relacionats amb robotica, química i d'altres temes que ens ajudessin a combatre la guerra més endavant, quan fóssim aptes pel combat. Recordo que aquell va ser també el primer dia de combat de Keian, acabava de complir la majoria d'edat. Jo era prop de la porta d'entrada, estudiant quan vaig sentir que algú teclejava la contrasenya requerida per entrar a l'edifici subterrani. Ho vaig ignorar, però quan la porta es va obrir, vaig alçar la vista i la vaig veure. Ostres, la mare seguia viva, quina alegria tindrien els altres...! No m'ho podia creure, vaig córrer cap al seu encontre, quan la vaig abraçar, van notar quelcom diferent. Estava freda, distant. La vaig mirar de cap a peus. La meva mirada se li clavà als ulls. Uns ulls que estaven freds, distants. Me'n vaig retirar, sobtada. De cop i volta, els ulls de la mare es tornaren diferents. Tornaven a ser els tendres i maternals ulls de sempre. Però només va ser un instant. L'instant propici per mormolar-me a cau d'orella, amb veu suau i metàl·lica : "Corre, fuig d'aquí!". És desplomà contra el terra. Sense consciència, vaig córrer cap a l'ordinador central, que era a pocs metres, i vaig donar l'alarma. Tothom corria, la gent ajudava als ferits com podia, però tots vam arribar a temps a la cambra hermètica. Des de la porta d'aquesta cambra, vaig observar de lluny, com la mare s'incorporava i es pitjava quelcom al canell. Ja no recordo res més, només una llum molt intensa, semblant a la que em trobo submergida ara, un espetec enorme, una forta sotragada i foscor. Foscor.

Després de la foscor, van venir les imatges. La mare, com obria la pota del refugi subterrani, seguida del pare i de Keian. Sonava l'alarma, i la gent m'arrossegava. No només la gent, sinó que també una força devastadora, desconeguda, m'empentava cap a la cambra hermètica. Per la porta els vaig observar un a un, aterrada. Tots tres tenien els ulls freds, distants. Seguidament, tots tres alhora, amb moviments sincronitzats, es pitjaven quelcom al canell. Una intensa llum, aquesta vegada d'un color violat, lilós, que ho emboirava tot. I la llum d'uns ulls, freds i distants, que sobrevivien a l'espessor de la boira lila i que esclataven quan hi fixava la mirada.

Em vaig despertar espantada, suant. El pare restava al meu costat en silenci. Em va explicar el que havia passat. Alguns presoners dels PalMur, entre ells la mare, havien estat modificats, suposadament, amb xips d'obediència i explosius als seus cossos. Desprès d'això, els havien ordenat que trobessin llocs d'importància els fessin esclatar, gràcies a la informaria que els PalMur havien descobert prèviament. D'aquesta manera, mataven dos ocells d'un sol tret : es desfeien dels presoners i dels edificis vitals per a ells.

Després d'aquestes maquinacions tant inhumanes i cruels, quan pensaven que ja no se'ns podia fer més mal del que havien fet, van venir les armes i les bombes biològiques. Els Pal Mur van agafar un moment en el qual estàvem més desprotegits. Tot estava racionat, fins i tot les hores de son, ja que quasi tota la nostra tecnologia estava exempta a feines relacionades amb la vigilància, i d'altres qüestions de més o menys importància. Fins i tot van preparar per al combat als menors més qualificats, entre els quals estava jo. Però no vaig arribar mai a combatre. Va succeir poc temps després, quan ajudava a retirar la runa d'un antic laboratori, per veure que es podia recuperar. Jo estava concentrada a treure runa, quan vaig sentir una remor xiuxiuejant sobre meu. Vaig alçar-me, fixant la vista al cel. Una meravellosa estela d'un color violat passava rabent damunt meu. De cop i volta s'anà engrandint, i els cel s'omplí d'un mantell lila, que ha perdurat fins als nostres temps. Tot i que em vaig quedar captivada de tanta bellesa, em vaig imaginar que això no significava res de bo. Efectivament, al cap de molt poc temps, cap al vespre, els entesos van donar la notícia de la crua realitat : una potent malaltia havia estat enviada pels PalMur amb l'objectiu d'acabar amb la nostra raça. Es tractava d'un bacteri intel·ligent que actuava segons la feblesa de l'organisme de l'ésser viu. Es va trobar un antídot suficientment potent, però no hi havia suficients medis per posar-ho en pràctica amb tots els supervivents. Ho van injectar a tots els menors i als adults més joves, entre ells el meu germà i jo, a més dels adults que tenien un càrrec important, i que podien ensenyar a futures generacions els seus coneixements bàsics, com ara de medicina, construcció, ...

Però per al meu pare, tot hi que era a la llista dels seleccionats, van arribar massa tard. El bacteri ja havia atacat al seu sistema immunitari, ja no se'n podia fer res. Va morir talment com un criminal. Vam haver de suportar els últims moments de la seva agonia, una agonia dura i lenta. Els seus últims deliris van tenir molt de sentiment. Recordo perfectament les seves últimes paraules. Primer va demanar al meu germà que s'atansés al llit i que tingués cura de mi quan ell no hi fos. Va ser un moment solemne, que recordaré durant la resta de la meva vida. Jo vaig restar a l'ampit de la porta, amb la cara inflada i els ulls plorosos, sense atrevir-me a entrar, perquè no volia que em veiés plorant. Després va demanar que jo també m'hi acostés. Les últimes paraules procedents de la seva expiració van ser : "Cerqueu rera la boira lila i trobareu la veritat." Fins ara no he sabut que van voler dir exactament aquestes paraules. Ni en Keian ho ha arribat a saber, per desgracia.

Just abans de que els PalMur llancessin la boira lila, plagada de malalties, sota la resta de continents, la Ciutat Atzur va ser coberta per una cúpula espai-temporal dividida en dues fronteres : la que estava al nostre co
stat era anomenada Frontera Alpha, i la que donava al Quart Continent era la Frontera Omega. Així ells mateixos es protegien de les seves pròpies accions i maleses. Encara no he trobat res més covard que els PalMur. I gràcies a ells, ens veiem obligats a prendre l'antídot un cop a l'any, amb una agulla intravenosa. I no es pot beure aigua directament de les fonts, ni la flora ni la fauna. Tot amb el que ens alimentem és de laboratori. Tot, els animals i les plantes, van morir o bé van sofrir mutacions irremeiables. Però no tot acaba aquí. Per poder entrar a Ciutat Atzur havíem de passar la quarantena, i un munt d'exàmens mèdics, ens tractaven talment com objectes. Van protegir tots els continents amb una altra frontera espai-temporal, Andròmeda, però això ja sortirà més endavant. Sigui on sigui i sigui quina sigui la meva missió, de veritat espero que això s'hagi aturat o que s'aturi en un futur pròxim.