Esclat

No sé quant temps porto atrapada dins aquesta escletxa freda i humida. Segons, minuts, hores, potser un dia sencer. Aquest recarregant, inhabitable i claustrofòbic paratge m'ha fet perdre totalment la noció del temps. L'incessant murmuri de les masses d'antics companys de viatge abocant-se en el camí cap a quelcom desconegut no em deixa concentrar-me en d'altra cosa que no sigui el sentit de la nostra presència en aquesta llóbrega cova. Els veig, amuntegats els uns sobre els altres, avançant a un ritme vertiginós. Centenars i milers de cossos dirigint-se sense ordre cap a qui sap on, per própia inèrcia. Els seus semblants denoten indiferència, i potser en algun cas, un mínim resquitx de sorpresa, o fins i tot de por. Ningú sap perquè pertany a aquesta munió, a aquest enorme tren sota un tenebrós i asfixiant cel metàl·lic.
Temps abans hi pertanyia, i probablement el meu rostre reflexaria les mateixes emocions. Només ara, quan veig el conjunt, i no hi sóc a dins, puc distingir cada individu com a ésser únic i com a part d'un tot, tenint en compte les quasi inexistents diferències físiques. Com havia estat jo temps ençà, quan formava part d'aquest rabent batibull de cossos, sense plantejar-me cap qüestió i amb tant sols un pensament que travessés la meva ment : avançar. Sense cap motiu, sense cap raó. Sense tenir en compte allò que era ni allò que podia haver estat. Sense records, sense idees. Sense individualitat. Tant sols com un instint.
La irregularitat que feu que el meu cos quedés atrapat en aquesta minsa escletxa ha fet replantejar-me moltes coses, com ara el sentit de la meva existència, i la dels meus companys. D'ón hem sortit? Qui ens envia? Quina és la nostra finalitat dins aquest inhóspit joc, d'aquest camí sense final incert?
A poc a poc, mentre que dins meu es plantejen totes aquestes preguntes, noto com el meu cos rellisca a cada segon que passa. El temps d'estar inmovilitzada s'acaba. Tornarè allà on he estat desde que la meva memòria és clara, i finalment sabré què em depara el futur pròxim.
Finalment, em desplaço lleument i torno al lloc d'on provinc. Un moviment àgil, veloç i marejant s'apodera del meu cos i el meu esperit. En l'espai de temps que he passat aliena d'aquest torrent, no el recordava tant i tant ràpid. Miro els rostres dels meus companys, i veig la seva mirada endavant, el seu posat indiferent, la seva por mal continguda. Ara ja no hi trobo tanta diferència.
De sobte, veig un punt de llum cegadora a l'horitzó, entre milers de milions de caps que córren davant meu. Veig com el punt s'extent a gran velocitat, fins cobrir-nos per complet a tots. En un instant, veig el meu cos, completament transparent, que es confón amb el dels meus iguals. I en un altre instant, m'adono de quelcom esgarrifós : veig els companys esclafar-se damunt una extensió blanca i brillant, refulgent com la mateixa llum que ens envaeix a tots i a tot. Els òrgans d'uns, la sang d'altres, tot forma un macabre i estripat aplec d'individus, que s'estén per moments en la inmensa i inmaculada superfície i s'esvaeix dins un enorme forat, negre com la nit i el nostre inminent desenllaç. Només llavors, mentre m'acosto inevitablement cap al meu dissortat final, m'adono de la meva vanitat. Al cap i a la fí, no es podia esperar un destí millor per a un trist rajolí d'aigua.