remor de mar

Remor de mar
que embolcalla, persistent,
sortosament incansable,
la feblesa inevitable dels temors

Em deixo envaïr pel silenci
i alleugerit de tant de pes
que em fereix l'ànima
em disposo a sentir...

... Cóm s'em fa d'evident
l'infinita petitesa de la meva essència!
Tanta Vida, tant de dolor,
tant d'Amor, tanta poesia
que per sempre em seran desconegudes

Maleeixo les pròpies limitacions
que em tanquen l'accés a la follia,
la dolça follia de la veritable consciència.
I, tanmateix, cal que agraeixi
cada dia, a cada instant,
poder sentir que visc,
intuir la força de l'Amor,
saber plorar sense saber-ne el motiu.
I, tanmateix, cal recordar
la pregonesa d'aquell esguard intens,
cal mantenir el nen dins l'home
i estimar el somriure que neix expontani...

El temps passa.... la vida s'escola
pels forats dels dies i les nits
mentre la remor de les onades
em convida al poema...