Relíquies

-No,no- Em va dir l'amic
Jo estava carregat de suor de la carrereta que havia fet amb la vida.
-Sí, si et plau- Vaig demanar-li. Em mirava amb una mirada penetrant que deixava cec a tot ulls curiosos que l'observessin.
L'amic va girar-se i començà a caminar pausadament. De cop va aturar-se en sec.
-D'acord- Em va dir. Aquesta paraula em va fer eliminar les angunies. Va fer néixer un altre jo. Un jo que cada cop que somreia un infant naixia de puresa Immaculada.
Banyat al llac dels somnis. Somnis de rei. Rei de la vida. Vida cada nit. Nit de sorpreses.
Per fi, el fi ha finat sense ensopegar amb mi. Em barrejo amb els gasos nobles: heli, neó, argó, xenó, criptó, ranó.
Bellesa en mi ha fet créixer el meu cor. Una bellesa amb una aura descomunal. La natura creixia al voltant meu.
El meu amic encara em mirava. Contemplava l'escena de l'evolució del meu cos. Va treure l'objecte tan preuat que jo anhelava. Va treure una clau i un cofre. La clau, tan vella com jo ,era recoberta de plata. I el cofre ,d'igual vellesa i bellesa, era de fusta de faig, clara.
Em donà el cofre sense apartar la seva mirada. Mirava els meus ulls, en aquell moment llagrimosos d'alegria. Vaig deixar el cofre a la sorra de la plana. Em va donar la clau. Era freda. Freda perquè les mans de cobdiciosos, indecisos i incompresos l'havien agafat. Aquelles mans, ara mortes de pena, agafaran la clau per ser feliços quan ja ho eren. Jo, en canvi he estat a punt de caure al precipici de la vida. Havia estat a punt de perdre les persones més estimades.
Vaig posar la clau al pany del cofre. Estava fet malbé. Era vell i també, com ja se sap, l'aigua rovella el metall. El cofre havia plorat tant que s'ha fet mal ell mateix. Un plor incansable que per culpa de tals persones ja no pot distingir entre el mal i el bé. Ha fet desgràcies impensables. Ha arrasat ciutats enormes, ha extingit espècies molt nombroses.
Vaig obrir el cofre. A l'instant va sortir una llum resplendent. El meu amic va tapar-se la cara amb la mà. Jo, en canvi, no vaig parpellejar. Em vaig quedar veient la llum blanca. Al final, els meus ulls es van acostumar. L'amic va mirar a l'interior del cofre. Estava buit. El meu amic es va pensar que tindria una cara de pena o com a molt de sorpresa. Em va mirar. Jo tenia una gran cara de felicitat.
-Per què ets feliç quan el que buscaves, lo que tan desitjaves, no hi és?
El vaig mirar. Ell aguantava la mirada tant com podia. Al final la va enretirar i va mirar el cofre. L'observava. Semblava com si busqués una cosa molt petita. Em va tornar a mirar.
-És clar que no hi ha res. Aquest cofre guarda una cosa molt important entre tos els éssers vius. Sentiments. Aquest cofre sempre ha estat buit.