Reflexions anuals-vitals-essencials

Fa un any… era un cos amb l'ànima molt fosca. No, no fosca. La foscor pot arribar a ser bella i magnifica, era, més aviat una ànima amb l'interruptor espatllat.
Sentia un nosequè a la panxa que em menjava el cervell i em consumia les forces. I sense forces vivia, sense forces tirava, amb penes i treballs, d'un carro que no em duia enlloc. Era una lluita constant, diària, per sobreviure a mi mateixa.
Al meu cos.
Als meus pensaments.
Uns pensaments que no m'acceptaven, que no em volien deixar viure en pau. "Tonta", "idiota", "lletja", em repetien. "Perdedora" no podia més amb mi.
Cada respiració em punxava el pit.
Cada aclucar d'ulls em sumia en la foscor de la que no sortia mai.
Cada passa la feia per inèrcia.
Cada batec del meu cor m'esgotava l'ànim.
Cada reflex de mi mateixa m'esmicolava a llàgrimes.
Si l'èxit és mirar-se al mirall i poder aguantar-se la mirada, jo no podia i em sentia una fracassada. Tenia una vida decepcionant, no hi havia un príncep blau, ni unes grans amistat que m'acompanyaven a cada moment, a l'institut no em sentia ningú, ni mai. Els estudis anaven cada cop pitjor. Cada dia més avall, avall, al fons d'un no res que em deixava baldada al caure, i que quan hi arribava, s'obria un nou fons d'un nou no res, que em tornava a destrossar, i així sempre, sempre.
Fins a l'infinit.

Ara sóc una persona nova. Torno a ser jo, torno a ser lliure. La foscor ara és llum, color, contrastos, pinzellades grosses i petites. Cada dia és un dia diferent. Un dia per viure, no per sobreviure!
Em miro, i em veig a mi, estimant-me, acceptant-me, valorant-me.
Avançant amb fermesa, sense por de caure. Perquè ara sé, que si caic, puc tornar-me a aixecar, que si trabuco, no tinc perquè fer-me mal, que si se m'obre una ferida, jo mateixa la puc tancar.
En qüestió de mesos, he arribat a veure els meus propis horitzons. Les meves idees, les meves passions.
He deixat de pensar només en els altres, per pensar una mica més en mi.
Cada respiració és un regal.
Cada aclucar d'ulls em renova la vista.
Cada passa em fa avançar.
Cada batec del meu cor em fa sentir viva.
Cada reflex de mi mateixa em diu t'estimo.
Em miro al mirall, i no ploro, somric. No em veig morta. No em veig perduda. La foscor no és una cosa que em faci por, perquè ja sé com sortir-ne. Les coses van bé, rutllen, i si alguna cosa falla, no deixo que tot rodoli avall perquè un petit cargol de la meva ànima s'hagi desajustat. Reajusto, i els altres, els afermo, per si a cas.
Segueixo caminant, endavant, pujant, sempre amunt, i sempre a punt. Mirant el cel, els núvols, les estrelles, el Sol, la Lluna i pensant decidida, que puc arribar fins al blau d'allò que mai s'acaba.