Reflexions a mitja tarda

Última lletra, última pàgina. Les mans clouen el llibre.
Surto de casa i en un moment em planto al lloc on hem quedat. Miro el rellotge: com era que el duia? Avançat o endarrerit? Ves, he arribat una mica massa d'hora.
Recolzada a la paret pretenc aprofitar la poca estona que tinc per veure què s'hi cou pels meus carrers. Així que em trec un dels auriculars de l'orella i deixo de viure com una habitant d'aquest món per ser-ne una simple observadora.
Són les cinc en punt de la tarda, els primers en sortir d'escola ja tornen cap a casa: ara passen els avis amb els néts, ara en passen dels que ja poden tornar solets, tot d'una un parell de motxilles d'adolescent tan pintades com el seu propietari ha pogut... En definitiva, el que qualsevol es pot imaginar una tarda de dijous en un carrer principal.
I de cop em pregunto: Què farien totes aquestes persones? Què farien tots aquests nois i noies, homes i dones, senyors i senyores si els portessin en un lloc com el que es descriu a les línies del llibre que tot just he acabat? Quines traurien el millor de dins? Quines el pitjor? Quines viurien i quines no?
Fa calor, però no m'afecta. Tinc l'ajuda d'anar desabrigada i del vent tan i tan lleuger que arriba a ser digne de ser anomenat brisa, o briseta. És una sensació agradable. Els pocs cabells que poden ballar lliures ho fan constantment i el meu rostre, tot solet, de cop mostra un petit somriure. Perquè m'adono que, malgrat siguin desconegudes, aprecio aquestes persones. Les aprecio perquè són properes a mi, per la vida de poble que duen, pel gust que han agafat a la seva rutina.
I jo? Què faria si em privessin d'aquests petits moments de tendresa i em duguessin al vertader infern, al mateix indret i a la mateixa agonia que m'ha estat narrada fa un instant? On anirien, llavors, els núvols del meu cervell? Què se'n faria del què sóc i el què deixo de ser?
Mig-desperto un segon, he identificat una cara coneguda. Un somriure i una salutació recíproca. Al cap de no res torna a passar algú de qui feia temps que no en sabia res, no em veu o no em reconeix. I, per descomptat, la vena existencialista que duc a sobre torna a fer de les seves i diu: "mira, aquesta és la prova del "res és per sempre": qui ahir era una gran amistat, avui ja no et recorda. Què se'n farà, doncs, demà, del que ara veus i del que ara vius?".
Em desvetllo definitivament, ha arribat qui esperava. Les cabòries del meu cap s'esfumen, no ho fa però el nus que duc a la panxa des que he acabat aquest llibre.
Però no ens entretinguem. Som-hi a enganxar cartells, que a això hem vingut. Per on comencem?



Amb intenció de recomanar a tothom el llibre K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, i en memòria dels oblidats.