Records d'una tarda de març

El matí havia estat tranquil i atípic, però no havia passat res del que jo volia que passés.
Jo l'estimava, però quan estàvem junts, intentava oblidar-ho, perquè no volia que allò interferís en la bona amistat que teníem. Però cony, el desitjava tant...
Fos com fos, el cas era que estàvem aquella tarda de març en la platja de Benirràs, que per la nostra sort, estava deserta. Feia sol, encara que l'aire era fred, cosa que de totes maneres no va evitar que ens treguéssim les sabates, les deixàssim juntes damunt l'arena, i caminéssim per la vorera per tal de sentir l'aigua del nostre Mediterrani en els peus. Després d'aquell humit passeig, ens calçàrem, i ens dirigírem a les roques des de les quals podíem tenir una altra perspectiva de la cala, i del món, en general. Ens asseguérem en una d'aquelles grans pedres que era plana, i ell preparà un porro que després de fumar-nos-el a mitges, omplí de marihuana les nostres ànimes i instints.
Baix els efectes de l'herba, el món semblava molt menys tràgic del que en realitat era, i el meu amor pel meu amic era cada cop més fort. No sé si a ell li passava el mateix que a mi, però en aquell moment m'agafà la mà, l'acaronà, i la portà fins al seu pit, on vaig poder sentir els batecs del seu cor. Eren suaus, com els meus, i pareixien tenir un missatge ocult. Jo mirava la mar, però notava la seua mirada, i em vaig girar per observar-lo. Els nostres ulls es mantengueren units per una línia imaginària durant segons, minuts. I la meua mà seguia damunt el seu pit, mentrestant. Aquell era el moment, havia d'aprofitar-lo, no podia negar els meus sentiments... Quan em vaig decidir a fer-li aquell anhelat petó, encara sense moure'm, ell apropà els seus llavis fins als meus, i em besà. Durant segons, minuts. Jo havia mogut el braç que em quedava lliure per abraçar-lo i allisar-li els cabells. Ell havia fet el mateix, i recorria la meua cintura, les caderes... La mà que sostenia els meus dits damunt el seu cor també m'abraçà, i jo vaig fer el mateix. En aquells moments ens trobàvem asseguts de cara a la mar, però girats l'un cap a l'altre per abraçar-nos i petonejar-nos. Era una posició incòmoda, però jo no en feia cas, estava al cel. Ell sí que ho devia notar, de manera que per uns segons va apartar el seu rostre del meu, durant els quals em va tombar damunt la roca, i s'assegué dalt jo, sostenint el pes del seu cos en els seus genolls. Una vegada col·locats, tornàrem a intercanviar saliva i sentiments durant uns minuts més, fins que ja no necessitàvem més besades per demostrar-nos quant ens estimàvem. Després ell s'ajagué al meu costat, de cara cap a mi, i passejà les puntes dels seus dits per la meua cara, el meu coll, el meu pit, els meus pits, la meua panxa... Ho feia sense pensar, com hipnotitzat, de la mateixa manera que jo estirava suaument alguns dels seus cabells. Em digué algunes coses, i jo també, però no record exactament les paraules que ens dirigírem... Sé que es poden resumir en un "t'estim" etern...
I a l'exterior, fora del nostre micromón, la nit anava guanyant al dia, i una lluna plena amb ganes de vigilar la terra i la mar que tenia als seus peus ens saludava subliminalment.
Però naltros érem feliços sense veure més enllà dels nostres cossos, i passàrem tota la nit estirats en aquella roca, devora la mar... Feia fred, molt de fred, però sé que em vaig adormir. Ho sé, perquè quan vaig despertar, estava tota sola, i estant desperta no hauria deixat marxar-lo. Però em vaig adormir, i se'n va anar. I no tornà mai més.