Records de la badia

1811.04.02

Mariona

Encara porto, dins meu, ancorat al cor, el record dels raigs de sol banyant la badia, i la remor de les onades, fort com una olivera centenària, segueix ressonant en les meves orelles, com les teves paraules quan vas dir "adéu, Marcel, aquí es separen els nostres camins. "Despertant, el record em porta a aquells dies joves, quan els pètals encara tenien el seu color suggeridor i les rialles brollaven com si l'ànima fos una font, d'emocions generosa.
Eren dies de pau, dies càlids, assolellats, on la vida es resumia a sortir del cau, com guineus de marees, just quan el primer centelleig del sol matutí s'infiltrava per entre les esquerdes de les casetes de fusta, recollint xarxes i canyes , fent-nos fora a l'aventura diària de la pesca, però sobretot, Mariona, es resumia a estimar-te.
Els petits corrien, descalços sobre la sorra, els homes pescaven i construïen, els ancians al costat de la llar, feien volar la imaginació de grans i petits amb les fines historietes que passaven de generació en generació, les dones, acomiadaven els marits a la matinada , venien el peix i tenien cura dels més petits. I tu i jo ... ai! Mariona, tu i jo érem dos desconeguts que s'estimàven, perquè si tu haguessis conegut els meus sentiments no hauries pres un camí diferent al meu i si jo hagués sabut que m'estimaves tan poc, no m'hauria llançat a la gran aventura de fer-te meva. Han passat anys, i tal com diuen que el assassí torna tard o d'hora al lloc del crim, aquesta vegada ha estat la víctima que ha tornat a aquesta illa, on tu una vegada, fa més de vuit anys em vas matar en vida, perquè des que em vas deixar desemparat en braços del vent que em portava i em duia, en cercles, al voltant del teu amor, no sóc més que una ànima buida que camina pel món, en pena, buscant la seva impossible salvació.

Ara i sempre, t'estima.
Marcel.