Rebel sense causa

Un relat de: grantour
Aquesta època de l’any –la tardor: finals d’octubre i novembre– té moltes significacions per mi, m’aboca a molts records, de vida i de mort, no només perquè hi vaig néixer, sinó perquè també hi han mort, hi van morir, els meus pares: la meva mare un 24 d’octubre, el meu pare dos dies després del meu aniversari ara fa dinou anys. Quant al pare, l’enyorança em porta automàticament al cinema, al cinema de Hollywood. Llavors em vénen ganes d’anar a la Biblioteca Pública de Maó a cercar alguna pel·lícula, o senzillament començo a remenar entre alguns DVDs que tinc a casa.

Em trasllado de retruc al cinema del poble, l’únic que hi havia a finals dels anys 50 principis dels 60 as Mercadal, al cine de Can Serra, el nom pel qual tothom el coneixia, encara que tingués oficialment un altre nom, ben esvelt: El Cisne, gairebé homònim. El meu pare sempre havia tingut una bona dosi de cultura –popular, si és vol– i lletraferidura, tot i ser fill d’un mestre de cases com ell, provinent de la pagesia, com sa mare, la meva àvia. Encara el veig assegut en una cadira els matins de dissabte al costat de la finestra de casa que donava al carrer, amb un llibre a les mans, en temps del meu batxillerat, un llibre d’aquells que acumulàvem a casa i que ens havien regalat –dèiem– a una caixa d’estalvis i pensions –deien. En arribar de l’Institut de Maó tard a la nit, perquè hi cursava estudis a partir del capvespre, el recordo immers en la Roma del Jo, Claudi –I, Claudius–, de Robert Graves. En efecte, les sèries i les pel·lícules.

Però el que jo no havia viscut mai, tot i que n’hi havia sentit a parlar moltes vegades i me les imaginava –me les imagino encara–, són les seves sessions de cinema de cap de setmana quan encara era fadrí, a les quals també hi assistia la seva germana, que hi donava un cop de mà abans i després de les projeccions, al bar i després a la taquilla. Aquella cultura cinematogràfica adquirida al cinema des Mercadal –d'avantguarda en aquest sentit per l’època– l’havia dut a ell, com també a la seva germana, a identificar després títols de pel·lícules i noms d’actors i actrius pronunciats amb literalitat poc anglesa en reaparèixer ara a la petita pantalla del menjador de casa. Durant aquells anys de pel·lícula –ell havia començat a sobrepassar la trentena– coneixeria la meva mare al poble, hi festejaria durant cinc anys i l’any 60 s’hi casaria, el mes d’octubre també.

El cinema nord-americà dels darrers anys 40 i dels 50 representa per mi, per tant, un estret lligam amb el pare i la tia, que va molt més enllà de l’època. Veure una pel·lícula hollywoodenca sobrepassa llavors els límits de la pantalla, de l’entramat, de la història, de l’acció, de la fotografia o de la música i assoleix caires emotius, sentimentals i íntims que es fan molt enfora d’aquells que es puguin desprendre del relat cinematogràfic intrínsec. Els dos únics aspectes que m’hi separen del tot són la llengua, l’idioma original i, sobretot, la censura, l’estisorada d’escenes que de fet anaven molt més enllà d’un bes.

En resum: el record de mon pare com a estímul íntim i personal per retornar als mites del cinema i a partir d’ells descobrir –amb l’evocació d’un interlocutor que ja mai més no em respondrà– les qüestions que em sorgeixen i que més d’una vegada em duen a exclamar interiorment: “Si ell ho hagués sabut, això!” Es tracta aleshores del meu particular cel·luloide ocult. Això és el que m’ocorre en veure sobretot les pel·lícules de Joseph Leo Mankiewicz o d’Elia Kazan o en llegir les memòries de Gore Vidal...

Un dels DVDs que aquesta vegada he rescatat d’entre les poques pel·lícules de l’època que tinc a casa és Rebel Without a Cause –Rebelde sin causa–, de Nicholas Ray, que vaig adquirir segurament de segona mà al mercat des Freginal de Maó. El diàleg imaginari s’estableix en aquesta ocasió amb motiu d’una de les cintes que no era entre les seves preferides, però això també és al marge, perquè a mi em proporciona tanmateix allò que normalment em duu a la recerca, és a dir, l’anhel de descoberta de la seva visió, contrastada –més que no contraposada– amb la meva. I d’altra banda, emperò: com no l’havia de reconèixer ell, i admirar –pensava jo innocentment–, la pel·lícula, amb James Dean i Natalie Wood, en tornar a reaparèixer retransmesa un dia passats els anys, molt probablement en una sessió de dissabte capvespre en què tots dos –pare i fill– sèiem al sofà del menjador davant del televisor.

Tot i que s’inserissin en un mateix espai de temps, la realitat de la societat nord-americana reflectida a la pantalla, la d’aquells tres joves estudiants universitaris rebels i conflictius de casa burgesa, no tenia res a veure amb la seva realitat d’aquells mateixos anys 50. Al cap i a la fi –i aquí rau la flagrant extemporaneïtat d’aquell cinema de poble– el context d’aquell espectador accidental era ben diferent. Com s’entenia que aquella joventut que ho tenia tot –inclosa la bona educació familiar i acadèmica que s’havia fet normativa en el cinema– fos tan malcriada, es rebel·lés contra els pares i l’autoritat, es barallés a navallades, fes carreres de cotxes a tota velocitat a fi de demostrar qui era el valent que els conduís fins al límit abans de despenyar-los? Quin problema tenien si, per una altra banda, ho tenien tot? Com s’explicava l’ambigüitat d’aquell triangle amorós i d’amistats? Tot plegat massa desconcertant, massa sortit de rosca.

El meu pare no s’hi hauria pogut identificar mai amb aquells joves, mai no hauria pogut tractar d’aquella manera els seus, de pares, a qui no només parlava de vós, sinó per qui, a més, tenia un respecte inqüestionable; mai no hauria pogut fer tals animalades. L’ídol ètic i estètic del meu pare no era James Dean, ni fer-hi prop, sinó més tost Humphrey Bogart. Així i tot, en Dean hi vaig descobrir el seu mateix gest de pentinar-se els cabells laterals amb la mà contrària i el braç alçat per damunt del cap.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: