Històries de San Francisco

Un relat de: grantour
Dimecres, 26 de juliol de 2006

Armistead Maupin

Des de dijous passat som a San Francisco i només tornaré a Fènix per agafar l'avió de tornada a Menorca. Som al barri de Castro, en un Bed & Breakfast del número 24 de Henry Street, tot i que el cap de setmana l'hauré de passar en un altre B&B perquè aquest està ple. Ara mateix estic a punt de sortir per anar a sentir Armistead Maupin, que llegeix el seu darrer llibre a la llibreria Cody's.

Som de tornada al B&B i fa una estona m'he atrevit a demanar-li un autògraf a Armistead Maupin. En realitat no n’ha llegit gaire, del seu llibre. Ha començat parlant de la trama de la seva darrera novel.la, The Night Listener, la versió cinematogràfica de la qual és a punt de sortir, el protagonista n'és Robbin Williams -l'actor també és de SFO. Maupin ha respost a les preguntes de l'audiència, menys nombrosa del que m'esperava. Malauradament el meu anglès no és prou bo per entendre tot el que deia, però em sentia pròxim a les històries que explicava, sobretot m'ha impressionat la capacitat d'anàlisi psicològica dels seus personatges en aquesta ciutat bigarrada. Ara me'n vaig a fer un mos, tenc gana.

Divendres, 28 de juliol

Oren

Me n'havia oblidat, de les resurreccions: som al Cafè Flore (since 1973), confluència Market amb Noe. Afamat, m'he pres una sopa calenta de pollastre -sec a la terrassa i aquí fa fresqueta- i una ensalada d'avocat. Al meu costat s'havia assegut un tio amb el seu ordinador portàtil. Les mirades eren furtives per part meva, fins que després de menjar ens hem somrigut. Ha reconegut tot d'una que som a San Francisco de visita i el primer que m'ha aconsellat ha estat la Leather Parade d'aquest cap de setmana. Es israelià i viu a Sonoma, al camp, a la Toscana californiana. Es dedica a l'art, a programes d'educació artística en els museus. Treballa amb museus espanyols i catalans. M'ha recomanat el "de Young". Demà l’aniré a visitar. El seu nom es Oren, com el nom del restaurant jueu que hi ha a l'Oranienburger Straße de Berlín -li he dit. Era la meva única referència. Coneix el restaurant. M'ha deixat la seva adreça electrònica: demà li escriure. Viu amb la seva parella i té dues criatures, fills biològics de l'altre. En resum, i així com s'ha resumit ell mateix: leather and art.

Diumenge, 30 de juliol

Tales of the City: The de Young

El de Young es el museu més interessant que he vist fins ara a la ciutat. El dilluns 24 vaig visitar el Museum of Modern Art (SFMOMA): em vaig arribar a posar nerviós de tanta modernor incomprensible... El dimarts 25 vaig anar al Legion of Honor: l'emplacament al Lincoln Park amb vistes al Golden Gate Bridge i a la ciutat és bellíssim. És un museu clàssic, amb algunes obres importants, poques. Vaig poder contemplar dues pintures de Pietro Longhi. La col.leccio d'escultures de Rodin és molt àmplia. El més interessant, l'exposició temporal de "Monet in Normandy". L'edifici del de Young, de color de ferro oxidat i amb la torre, és impressionant, modern i funcional. És situat al Golden Gate Park. Hi ha representades obres de totes les cultures: Egipte, Oceania, Àfrica, l’Amèrica precolombina... El que més em va agradar: la col.leccio de pintura moderna i contemporània dels segles XVIII i XX i la col.leccio de fotografies des dels inicis. Hi ha retrats de Victor Hugo, Baudelaire, Toulouse Lautrec... Em va colpir la foto de dos parisencs disparant des de l'habitació contra els soldats alemanys ocupant la ciutat el 1944. L'exposició temporal és sobre la cultura llatina als EEUU: "Chicano". Entre d'altres, en un espai tancat i amb projeccions a les parets, es qüestiona sobre la identitat. Sorprenent el comentari d'una jove a la pantalla, dient que ella no es considera chicana, sino hispana, perquè la seva família prové de Barcelona, per llogar-hi cadires…

Tales of the City: Baker Beach

Quin greu! He berenat plàcidament en aquest cafè, Sánchez amb 17th Street, com ja comença a ser habitual als matins de San Francisco. Seia defora. M'he canviat de taula perquè el sol em pegava massa de ple. Em disposava a continuar llegint tranquil.lament a l'ombra, quan de cop s'han assegut tres tios a la taula del costat. Els sentia parlar: un d'ells, tot i que ho feia en anglès, era inqüestionablement espanyol, de Madrid. No m'he girat, però això m'ha descentrat un munter. Cadascú té el seu accent, és clar!

Vull repassar ara el diumenge d'avui fa una setmana. Em vaig allotjar per primer cop al B&B del 24 Henry Street. Després d'instal.lar-me, esportives i calçons curts, vaig comencar a caminar amb destinacio fixa. Vaig enfilar Divisadero i vaig pujar al turó de Buena Vista, un mirador increïble sobre la ciutat, amb una vista boníssima, s'entén... Vaig continuar pel Haight Street, un carrer forca popular: cafès, botigues de tot tipus, alternatives i de tot color... Em vaig endinsar en el Golden Gate Park: un fumadero de maria, gent jaient a la gespa, tocant tambors, social i cumba. Més enllà, un grup de “gay guys” fent voleiar teles de colors al so de la música tecno. Em vaig arribar a perdre. Em van reorientar a fi d'anar a sortir al barri de Richmond. El vaig travessar a ple sol fins arribar finalment al meu objectiu: la Baker Beach. Era mitja tarda, la gent començava a arreplegar per partir, vaig recórrer la platja sencera fins al Golden Gate Bridge. Això és a la banda freda de la badia, com se l'anomena. L'aigua freda del Pacífic em mig congelava els peus. Un cop vaig arribar sota el pont, després de peripècies per les roques, em vaig despullar i em vaig remullar tot a la vorera, alerta amb la força de les ones d'aquest oceà. Vaig eixugar-me al sol, no duia tovallola, no en tinc... Per tornar vaig demanar ajut a un noi negret d'ulls immensos, vivits i mig espantadissos. Finalment vam fer el camí de tornada junts i amb bus. Va ser un dels dies de San Francisco per recordar: el paisatge marítim -la sorra negra, l'aigua i el cel de diferents tons de plom, el vermell del pont imponen impressionava la retina. Jo pensava en tu…

Dimarts, 1 d’agost

Tales of the City: The Greek Theater

El divendres dia 28 de juliol vaig agafar el metro -a poc a poc aniré aprenent a desfer-me bé dels transports públics de San Francisco, el MUNI i el BART: el "cable car" F des de Castro per anar al centre, Downtown, o per arribar fins al Fisherman's Wharf; el tren N per anar al de Young, el metro per anar a Berkeley, fins al campus de la University of Califòrnia. Exactament alla era el concert al qual volia assistir, concretament al Greek Theater del campus. No havia aconseguit entrades online, però havia decidit arriscar-m’hi. Quan vaig arribar, vaig assabentar-me del que em temia, les entrades eren esgotades. Vaig aventurar-me a la revenda: les entrades, que costaven devers 30$ per internet, es venien a 150$. Finalment vaig aconseguir-la més barata, però tot i així la vaig pagar cara. El teatre grec de Berkeley és immens, així i tot a les nou del vespre era reple de gent, una bona majoria hispanoparlant, capaç de cantar a cor les cançons de Manu Chao, algunes de protesta a ritme de reggae i dedicades a l'EZLN. Em vaig emocionar amb la rumba catalana Barcelona. Manu escalfava el sentit ciutadà dels "franciscans" amb reiterats "sube San Francisco!", intercalats amb altres "sube San Pancho, sube San Panchito", incomprensibles per a alguns. Al final, molta ballaruca. L'auditori era gairebé insaciable i va arribar a esgotar l'energia de Manolito.

Dimecres, 2 d’agost

More Tales of the City: Barbary Lane

Brian spent the morning in Washington Square, sunning his body for a person who would probably never know the difference. As he trudged back up Union Street to Barbary Lane, he suddently decided that it was time to confront his fantasy face to face. He turned off Union at Leavenworth and walked a block up the hill to Green Street, where the Superman Building shimmered magically in the sunshine.

És certament magnífic poder visualitzar mentalment les localitzacions de Tales of The City, ara mateix More Tales of the City. Dissabte dia 29 vaig començar a patejar la ciutat una altra vegada. Vaig tornar a partir de Castro, sentit nord. Alamo Square va ser el primer mirador del dia. Vaig continuar per Pierce Street: cases victorianes rere cases victorianes. Vaig trobar els dos parcs que cercava: Alta Plaza Park -de nom tan evocador com Alamo, Buena Vista o Divisadero per designar l'altitud- i Lafayette Park. Les vistes des de la bocana de la badia fins a l'illa d'Alcatraz són millors des del primer d'aquests dos parcs de Pacific Heights. Vaig anar a parar al Hyde Street, just al restaurant -Hyde Street Seafood Restaurant- on vaig veure Shawn per penúltima vegada. Vaig entrar-hi, tornava a ser Happy Hour d'ostres. Me'n vaig crospir una dotzena per 12$. Les vaig acompanyar amb una copa de vi: "cheers!". Jackson Street, Washington Street, Jones Street... Que ningú es perdi la vista de Downtown des del punt més elevat de Broadway Street si algun dia visita SFO! Vaig asseure'm damunt de la paret amb la voluntat d'acabar d'extasiar-me per la contemplació, fumant una cigarreta. Em sentia un dels personatges de la novel.la, Michael Tollivier naturalment. Maupin va dir l'altre dia que la seva darrera obra se centrava en aquest personatge. Vaig demanar per la Green Street, era a devers vuit illes de cases. Vaig capir l'encert de localitzar la novel.la en un carrer d'aquella part elevada de la ciutat: Russian Hill. Vaig descobrir el carrer de Barbary Lane, en realitat Macondray Lane, tot davallant per Laevenworth Street. És un carrer petit i del tot diferent: ple de vegetació exuberant i frondosa. En qualsevol moment podia aparèixer Anna Madrigal entre la verdor prenent cura de les seves plantes de maria colombiana.

Divendres, 4 d’agost

Tales of the City: Mission Dolores i Ocean Beach

Ahir: són les nou i mitja del vespre i som a Osaka, un restaurant japonès de Castro Street, el carrer més gay de San Francisco, el carrer més gay del món? Però quan he sortit del 24 Henry Street, és a dir del B&B, no he vingut directament cap aquí. He volgut acostar-me a la Mission Dolores, no t'ho perdis: la missió fundada a San Francisco pel pare, francisca naturalment, Juniper Serra, situada només a un parell de carrers mallorquins -petrers, petrencs?- d'aquí.

Avui: tot va començar dilluns passat. Era a l'habitació preparant-me per sortir i tenia la televisió encesa, sense posar-hi gaire atenció, de fet només la necessària per assabentar-me de les temperatures del dia, per tenir-ne una lleugera idea, no del tot exacta, perquè aquí els graus es compten amb graus Fahrenheit, no amb Celsius. Diguem que la mitjana d'aquests dies es de 70º F, devers 20º C. És a dir que fa un temps boníssim, sobretot a jutjar per les notícies meteorològiques que arriben des de les Illes. Dilluns passat feia un dia de vent, l'aire feia moure les branques dels arbres de l'hort del darrere i feia vibrar els vidres de la finestra, encarada cap a l'oest. Entre bufada i bufada em va semblar sentir un nom en boca del periodista televisiu: Juniper Serra. Em vaig quedar palplantat intentant seguir la notícia, però el locutor havia passat a tractar un altre tema. Un cop espassada la primera sorpresa, quan les neurones es van tornar a interconnectar, vaig començar a lligar caps. És clar: Califòrnia, San Francisco, Mission District, Mission Dolores... Tot d'una que vaig poder asseure'm online, vaig començar a cercar-ne informació, concretament a Viquipèdia, primer en anglès i després en català. Efectivament, Juniper Serra va ser el fundador de la primera misión de San Francisco, el 1776.

Però aquell dia no vaig -diguem-ne- continuar la investigació. Tenia ganes de caminar i vaig enfilar el carrer de Castro en sentit sud, amb la intenció d'arribar fins a Sunset District tot seguint la caiguda del sol. Quan vaig ser a Diamond Heights vaig virar cap a ponent, era primera hora de la tarda. Quan vaig ser al mont Parnàs -Parnassus-, vaig veure un hospital. Vaig decidir entrar-hi: un petit problema d'irritació de la pell, però com que aleshores no sabia a què es devia volia consultar un metge. En realitat havia anat a parar a l'ambulatori d'una clínica privada: la broma em podia costar entre 200 i 600$. Sort que la recepcionista em va donar les senyes d'un servei d'emergència on m'atendrien de franc. Hi havia un servei d'autobús que hi duia, pero al final vaig desistir, vaig decidir continuar el passeig i anar-hi un altre dia pel meu compte si la cosa persistia. Des del Parnassus, amb vistes sobre el Golden Gate Park, vaig enfilar el carrer de Judah, tot resseguint la línia del tren. Una alternativa era pujar-hi, pero vaig pensar que l'agafaria de tornada. El carrer era llarguíssim, el vent de ponent em venia de cara, pero no m'importava, tenia ganes de caminar i caminar fins a esgotar-me. Vaig creuar Sunset Boulevard, encara em faltaven unes quantes illes de cases -planta baixa i primer pis, disposades geomètricament- per arribar al final: allà on s'acabava o comencava la línia del tren. Vaig creuar l'últim carrer, en realitat una autovia ampla. De cop i volta, dunes d'arena i vegetació. El vent continuava bufant amb forca i aixecava una capa fina de sorra a l'alçada dels peus. Inesperadament -sabia positivament que allà hi havia la mar, ja feia una estona que la veia a l'horitzó, però...- inesperadament: se'm va obrir el Pacífic, salvatge, fred, agitat i ensordidor per la força del vent i de les onades. Acabava d'arribar a l'Ocean Beach, immensa.

Tales of the City: Terratrèmols

Som al parc de Buena Vista, contemplant San Francisco a posta de sol. Qui ho diria, que la ciutat que s'estén davant meu, amb els carrers que pugen paral.lels fins a Pacific Heights, un dia de fa més de tres centuries havia estat un extens sistema dunar? Més enllà: el corn d'or bizantí de l'entrada al port, des de la bocana, la Golden Gate, fins on s'obre la immensa badia. I encara, mirant cap al nordest, un situa la desembocadura del l'American River. La vista s'arriba a perdre entre la successió de turons de Sonoma. No importa si la descripcio geografica no es del tot exacta ni molt manco. Aquí la geologia també s'equivoca, o tal vegada no i senzillament ens enganya amb la capacitat de poder mudar en qualsevol moment al ritme de la dansa mortal de les plaques tel.lúriques. Fa uns quants dies, era dia 2 d'agost, vaig visitar l'exposició, majoritàriament fotogràfica -Jack London- sobre el terratrèmol de San Francisco de 1906, a la California Historical Society, emplaçada al Mission Street. Acabava de trobar-me amb Henry en el Cable Car F que davalla Market. Les fotografies mostren l'impressionant holocaust. En una d'elles es pot contemplar la Mission Dolores del pare Juníper Serra, que sorprenentment va restar intacta, tot i ser l'edifici més antic de la ciutat, del 1791. Després de visitar el museu, que m'havia donat la primera idea clara de la història de la ciutat, vaig agafar un taxi fins al General Hospital de Potrero Avenue. Sense que ell ho sapigués, l'encontre amb Henry m'hi havia esperonat. Va ser on finalment he sabut a què es devia la meva irritació epidèrmica. Com ja he dit en un altre moment, finalment no ha estat res greu. Tampoc tenc temps ara d'il.lustrar la meva experiencia sobre el sistema sanitari de San Francisco... El sol es a punt de pondre's i vull pujar fins al cim de Buena Vista. Només diré que no en tenc cap queixa ni una, mes tost el contrari. Però sí que diré que mentre esperava que em cosultessin a la sala de l'hospital, el terra es va sacsejar durant uns segons i amb molta força. La primera reacció que vaig tenir va ser expressar el següent, en veu alta i en espanyol perquè m'entenguessin els pacients més propers que esperaven amb jo: Que bo, quina sort i quina casualitat que el terratrèmol hagi ocorregut quan som a l'hospital, sens dubte estem salvats! En realitat no va passar res, és clar. Cinc minuts més tard a la televisió de la sala d'espera informaven que la sacsejada havia estat de 4,4 graus a l'escala de Richter.

Dimarts, 8 d’agost

Tales of the City: Victorian Walks

M'he aixecat amb la ferma decisió de participar en una de les visites guiades de la ciutat, Victorian Walks. Feia dies que en tenia la intenció, però no aconseguia llevar-me prou prest. I no perquè la ruta comenci tard, sinó perquè m'era difícil rompre l'hàbit dels darrers dies: berenar tranquil.lament al B&B o al Cafè H, llegir una estona, connectar-me a internet per cercar informacions sobre la ciutat, escriure... Però avui ho he aconseguit, tot i que he hagut de córrer. No diré l'hora de trobada perquè em fa un pèl de vergonya confessar-la. El lloc: The Westin Saint Francis Hotel, a la Union Square. La primera vegada que vaig consultar l'adreça d'aquest hotel per anar-hi, no en tenia ni idea, d'on era. Després el vaig identificar mirant fotografies, també sobre el terratrèmol de la ciutat de 1906, d'una exposició diferent a la de l'altre dia, la del Wells Fargo Museum del carrer Mongomery, un carrer impressionant per l'altitud dels gratacels al bell mig del Financial District, allà on es troba la seu dels bancs i les empreses més importants dels EEUU. En fi, el Westin Saint Francis Hotel va restar dempeus malgrat la forta sacsejada, però el foc que va succeir el terratrèmol se'l va menjar per dedins. La trobada era al lobby, perdoneu l'ús de l'anglicisme degut a l'habitud del les darreres setmanes, vull dir al vestíbul, sota el gran rellotge. Allà ha estat on ha començat el recorregut. El primer que hem fet ha estat agafar l'autobús. L'hotel és situat a la part que va restar devastada, així com també ho van ser les barriades de North Beach i South of Market. Per trobar cases victorianes, construïdes totes amb fusta, havíem d'anar més enllà de l’avinguda de Van Ness. Hem davallat de l'autobús 45 just a la cantonada de la primera casa victoriana que havíem de visitar, actualment el Queen Anne Hotel, aleshores escola de senyoretes. L'estil victorià és realment kitsch, cursi, i el rerefons burgès i conservador un pèl desagradable, sobretot en relació a la liberalitat que després ha sobrevingut a San Francisco. Per això el contrast és potser el que fa interessant la visita. Les barriades són naturalment opulentes: Lauren Pacific Heights i Pacific Heights. No m'abelleix fer un repàs ara de les característiques dels tres tipus de cases victorianes, construïdes entre mitjans i finals del segle XIX. Potser un altre dia intentaró trobar fotografies per il.lustrar-les. Un d'ells pren el nom de l'hotel: Queen Anne. No hi ha fotos en els meus últims textos perquè això em reportaria molt de temps i doblers i tant l'un com els altres preferesc aprofitar-los per conèixer més a fons la ciutat ara que som aquí. És a dir, que si algun dia n'hi ha serà perquè m'hi hauré entretingut a posteriori. Hem gaudit d'una vista meravellosa des de la confluència dels carrers de Union i Filmore. El dia s'havia aixecat amb boira, the fog, però havia aclarit cap a migdia. Copsava per primer cop el barri de Marina, citat reiteradament a Tales of the City degut a la proximitat amb Barbary Lane, el carrer on se situa la novel.la. Segons he cregut entendre, el barri va ser guanyat a la mar amb les runes del terratrèmol i, curiosament, és un dels símbols de la ciutat fènix, de la ciutat que reneix de les cendres, allà on es va celebrar The Panama Pacific International Exposition el 1915, creada també per commemorar el final de la construcció del Canal de Panamà. Encara és allà el Palast of Fines Arts. L'última casa victoriana que hem vist ha estat la residència del director de cinema Francis Ford Coppola. Es veu que ara viu al camp, a Sonoma County. Indecís de si arribar-me al Palast of Fines Arts o no , quan s'ha acabat el tour finalment he decidit fer un cafè i agafar l'autobús de tornada a Union Square. Volia anar al cinema a veure Devils wears Prada, cosa que després he fet. He passat una molt bona estona, veient la pel.lícula.

Jordi in the City

Hi ha dies que sembla que es resisteixin a reeixir, però tampoc no seria el primer que començant essent pèssim s'acaba tornant magnífic, i això m'ha ocorregut unes quantes vegades ja, a San Francisco. M'he enredat davant l'ordinador i faig tard per tot, vull dir que d'aquí a un parell d'hores tanquen museus i altres institucions culturals. Anyway, som a Columbus Avenue i m'he resistit a tornar a entrar a The Stinking Rose, un restaurant de preu un pèl elevat però boníssim, especialitzat en all, a garlic restaurant s'especifica a la façana sota el nom: el gelat d'all es extasiant. Som al cafè del davant, més modest. Columbus Av. és plena de restaurants amb regust d'all, és a dir amb baf mediterrani, italià. D'ascendència italiana són molts dels americans que viuen des de fa una centúria en aquesta barriada, North Beach coneguda com a Little Italy. Hom sent parlar italià, i també espanyol d'Amèrica. Ahir vaig estar xerrant amb un sant-franciscà, sanfranciscan -especimen mal de trobar- mentre esperava l'Street Car. La majoria de cuiners són hispans, llatins, "chicanos" o així com se'ls vulgui o es vulguin anomenar ells mateixos; el venedor de carrer a qui he comprat el braçalet de pell per regalar m'ha dit que era de Palestina i està molt content de ZP; qui regenta el cibercafè del Carrer Taylor és jordà i m'ha dit que era cosi meu, així com el taxista argelià de l'altre dia. La veritat és que jo accept complagut el parentiu. Qui em va entrar l'altre dia al Moby Dick era turc, Oren és israelià; Henry, asiàtic; un parell d'assidus com jo al Cafè H, brasilers. Amb aquests dos darrers vam estar parlant una bona estona de qüestions socials i cíviques a Califòrnia i als EEUU. La primera gran impressió d'aquesta societat bigarrada és que sembla irreconciliablement bipolar: rics i pobres, limusines i captaires.

Sis hores més tard: sabeu... saps com pot acabar un dia que presumiblement ha començat malament? Trobant-te per causalitat el teu ex de més d'una dècada pels carrers de San Francisco, anant a menjar ostres i a beure vi blanc de Nova Zelanda per celebrar el sorprenent i inesperat encontre -al solpost i a la vora de la mar amb vistes a l'altra banda de la badia en una terrassa d'un restaurant d'Embarcadero-, acomiadant-lo després tot desitjant-li el millor del món perquè d'aquí a poques hores agafarà l'avió cap a Nova York. A San Francisco la realitat supera la ficció de les gairebé impossibles coincidències de Tales of the City. Aquella nit era lluna plena d'agost: Cheers! Salut!

Divendres, 11 d’agost

Tales of the City: Bay Times

Mary Ann's anxiety over Michael severely hampered her efficiency at Halcyon Communications.

Aquestes són les primeres línies que he llegit avui. Michael es al St Sebastian's Hospital de resultes d'una paràlisi sobtada. No és que vulgui comentar res en relació a aquest episodi ara, el cas es que jo mateix m'he sentit paralitzat quan he llegit la paraula "ansietat". Intent evitar el síndrome de Florència convencent-me a mi mateix del fet d'haver aprofitat el temps a bastament durant aquestes tres setmanes que he passat a San Francisco. Me'n vaig demà passat molt de bona hora. Ben segur que una de les finalitats d'aquests escrits es ajudar-me a esdevenir-ne conscient i, conseqüentment, a disminuir el neguit. Tampoc vull ara començar a córrer amunt i avall espasmòdicament a la recerca compulsiva d'alguna activitat turística. De totes maneres, la sensació deu ser inevitable quan s'intueix el final segur d'una estada en una ciutat diferent del lloc on habitualment s'escola la vida. Sent ansietat per llegir fins a l'última pàgina d'aquesta ciutat i per recórrer cadascun dels carrers d'aquest llibre. Potser no és ansietat sinó simplement “excitament”, deler sembla més afortunat que excitació per traduir la paraula. Em pos a llegir i not que no estic del tot tranquil i les línies no transcorren espontàniament. Pens en aquells llibres que vull llegir. Entr al Cody's Bookstore de Downtown, al Different Light Bookstore de Castro o al City Lights Bookstore de Columbus i compr un llibre i amb el segon a les mans pens que en realitat no tenc prou temps per llegir tant i que en el fons ara mateix tampoc pass tanta estona fent-ho. Repàs mentalment les pel.licules que he anat a veure aquests dies i m'emprenya que The Night Listener, ahir, no hagi estat a l'alcada de les expectatives, tot i que John ja me n'havia advertit durant un dels berenars al B&B -n'havia llegit la critica al San Francisco Chronicle. Tampoc no crec que la desil.lusió sigui solament conseqüencia del nivell linguístic, tot i que això també pot suposar una barrera emocional. Però després pens en Beach Blanket Babylon, un espectacle de -com ho diríem- cabaret, show, musical... hilarantment crític amb la societat americana. És veritat que em van fugir moltes de les referències polítiques i socials, com m'havia advertit Michael Di Pietro després de l'única nit sexualment memorable de San Francisco, però un arriba a convèncer-se d'una vegada per totes de la gran capacitat analítica i irònica de la societat nord-americana, a pesar que la majoria de les vegades Europa no ho percebi així. Les veus, a més, no són solament crítiques, sinó també precioses i ben modulades, la qualitat de l'espectacle rau en la professionalitat de les cantants i els cantants. La parodia i l'esperpent són servits sobretot a través de pentinats exageradament exhuberants, amb perruques amb qualitats de gratacel i amb capells descomunals, enlairats sobre mecanismes que conflueixen damunt del cap, fins al grau d'ocupar l'espai sostingut de mig escenari. Em fa disminuir la sensació d'ansietat el fet de descobrir que som capaç d'identificar tots i cadascun dels edificis del Skyline de San Francisco que coronen el pastitx barretaire: el Golden Gate Bridge, la Transamerica Tower, la Coit Tower de Telegraph Hill, la de Young's Tower, la Chinatown Gate, Embarcadero…

I ara una altra cosa: el que en realitat m'estira d'aquest cafè, el Cafe H on som ara, és la sensualitat de contemplar tant de guy entotsolat davant el llibre obert, la pàgina en blanc o l'ordinador encès. Aquesta atracció l'he sentida sempre, però s'accentua en llocs com Nova York o San Francisco. És solament comparable a un dels moments més eròticament íntims i solitaris de l'home, per a mi. I encara un altra: tenc la intenció d'escriure sobre relacions humanes -socials- a San Francisco i el fet de posposar-ho deu ser directament o indirectament proporcional -tant se val- a la por o al respecte davant del repte. De rerefons se sent la música de Bjork.

Dissabte, 12 d’agost

Tales of the City: flashback

Últim dia a San Francisco, flashback al primer dia en aquesta ciutat: vaig arribar-hi acompanyat, però posem que ho vaig fer tot sol i que tal companyia s'hagi desintegrat en el temps. Des de l'aeroport vam anar amb taxi a l'Hotel Caremont de Berkeley, potser l'hotel més luxós de tota la badia. Des de la finestra o des de la terrassa del cafè restaurant es pot contemplar el Skyline de la ciutat a contrallum del sol a ponent: una vista excessivament espectacular per compartir l'estada amb la persona equivocada. Vam agafar el BART, el metro de San Francisco que tapona les orelles en enfonsar-se sota el llit de la badia, i vam davallar a l'estació de Civic Center, no gaire enfora del City Hall. Vam caminar fins a Market i vam enfilar el carrer, que travessa la ciutat des d'Embarcadero fins a Castro. A mig camí van començar a aparèixer les banderes amb l'arc de Sant Martí, símbol de la Gay Community -diguem-ho així ara, sense ensumar les flaires que es desprenen del terme. Els estendards són penjats verticalment a cadascuna de les faroles. Feia llum mediterrània de mig capvespre, llum groga que perfila els elements geogràfics i urbanístics directament o els retalla nítidament a contrallum: successió de valls i turons, Noe Valley, Twin Peaks... A la cruïlla entre de Market amb Castro, la immensa bandera que oneja horitzontal -erecta- per la força del vent del Pacífic.

Dissabte, 26 d’agost de 2006

L'alga als llavis

Som a Binigaus. Fa un capvespre esplèndid i esplèndida ha esta també la regeneració d'aquesta platja. Avui és dissabte, hi vaig venir dimarts i la platja de la bellesa va representar el primer rencontre. L'endemà dimecres va bufar vent fort de llebeig i semblava que les ones s'havien de menjar la platja: arrossegar tota l'arena enduent-se-la cap al fons marí. L'aigua ho inundava tot i deixava una pàtina humida i reflectant sobre la sorra. S'hi reflectia vermell el sol salvatge. Avui això sembla que sigui un altre lloc ben diferent. La platja és plena d'alga, que ha impedit que el mar s'endugués l'arena. La ventada, contràriament al que semblava que passaria, no ha causat la desaparició de la platja -com ocorre tot sovint a Binigaus-, sinó que l'ha feta més ampla.

La nit que vaig arribar d'Amèrica -sense maleta i per tant sense llibre de lectura- vaig acudir a les prestatgeries de la petita biblioteca de ca meva a la recerca d'un llibre per llegir mentre no em fos possible continuar amb More Tales of the City. El llibre a la maleta va passar la nit a Londres. El llibre que vaig agafar de la prestatgeria va ser L'Adoració perpètua de Lluís Maria Todó. La història d'amor que hi narra és en paral·lel semblant a les meves relacions breus d'amor, encara que aquestes no van començar essent tant patètiques com la que conta Todó. Però al final el meu comportament era tan patètic com el del "jo" de la novel·la. Puc identificar Ramon amb el picapedrer d'Esporles, amb l'immigrant moreno de l'Uruguai, amb el pretenciós pijo alemany o amb el rebel noi txec. Tots llevat d'un eren més joves que jo. En el cas de l'uruguaià, si bé sobrepassava els trenta es fa difícil dir amb exactitud quina edat tenia perquè crec que ni ell mateix la sabia. La correlació inversa, jo l'estimat i l'altre qui estima, també s'ha donat en un nombre semblant de casos, darrerament, en la meva vida. Una relació amorosa més o menys equilibrada no l'he experimentat des de fa què? uns tres o quatre anys?

More Tales of the City, la segona novel·la de la sèrie va arribar de Londres l'endemà a la nit. Tales of the City, l'he abandonat de forma covarda a Phoenix després de llegir-lo. Pens molt en ell, com ara mateix, i amb fort sentiment de culpabilitat, amb remordiments. I la pregunta és ara: es pot sentir més afecció per un llibre que per una persona, per un antic amant? La resposta és sí, però això fa qüestionar amb força la condició d'amant del meu darrer.

La meva estada de tres setmanes a San Francisco és unida a les històries de Maupin, que vaig començar a llegir devers un mes abans d'arribar-hi. Ara, després d'una setmana a Menorca i havent acabat el segon llibre de la sèrie, crec haver de deixar la lectura. No explicaré ara mateix per què: no és important, tot i que em sap greu. De fet, podria continuar amb Further Tales of the City, el tercer llibre de la sèrie, que vaig comprar l'últim dia a San Francisco i que acompanyava l'altre dins la maleta extraviada.

Per mi, doncs, San Francisco és Tales of the City, com ho és també per a molts altres lectors. Aquests dies a Menorca m'ha sabut un poc de greu no haver acabat el llibre abans, de no ser encara a la ciutat mentre succeïa l'episodi del culte dels caníbals a la Grace Cathedral i que feia recuperar de sobte la memòria a Burke. L'episodi m'hagués esperonat a visitar-la per dedins. Per defora la vaig veure aquella horabaixa mentre acompanyava Jordi amb taxi fins al seu B&B, perquè havia de recollir la maleta abans de partir cap a l'aeroport. Tampoc no vaig visitar per dedins l'hipermoderna St Mary's Cathedral, ni Presidio, ni el Cable Car Museum, ni el Palast of Fine Arts de prop, ni el Maritime Museum perquè era tancat per reformes, o així com finalment tampoc no vaig creuar el Golden Gate Bridge a peu d'una banda a l'altra... Tot això no em provoca ànsia però sí el desig urgent de tornar.

Dimarts, 10 de febrer de 2015

Canvi de Rumb

(...)
The Kiss of the Spider Woman va comportar el meu descobriment de William Hurt fent el paper de Luis Molina, un dels dos protagonistes de la novel·la El beso de la mujer araña, de l’escriptor argentí Manuel Puig. Després també he llegit ara farà un parell d’anys La traición de Rita Hayworth del mateix autor. Tampoc no veig que la primera novel·la sigui a les prestatgeries... Puc recordar, això sí, que la vaig llegir a Menorca abans que morís mon pare. The Kiss of the Spider Woman va ser en cartellera en un teatre de San Francisco l’estiu de 2006 en què jo era a la ciutat.
(...)

Dilluns, 26 de novembre de 2018

Entorn de Harvey Milk

Harvey Milk va ser assassinat el 27 de novembre de 1978 a San Francisco als quaranta-vuit anys, però molt difícilment la notícia podia haver arribat aleshores a les orelles d’un al·lot d’un petit poble de l’illa de Menorca que acabava de fer els onze. De fet, aquell al·lot no sabria de l’existència d’aquell primer polític electe, activista i defensor dels drets de la lgtbiq+ community de San Francisco i dels EEUU, fins trenta anys més tard, gràcies a Milk (2008), la pel·lícula de Gus van Sant protagonitzada per Sean Penn, el Gus van Sant de My Own Private Idaho (1991), aquella altra pel·lícula tan idolatrada pel jove de vint-i-cinc anys que llavors era a punt d’acabar els estudis a Barcelona i que havia quedat bocabadat davant la relació d’amistat entre River Phoenix i Keanu Reeves. Puc suposar amb qui vaig mirar aquesta primera pel·lícula i em demano insistentment on i quan exactament.

Quan en va tenir trenta-vuit, aquell al·lot -que per edat ja no era cap al·lot- va visitar San Francisco, dos anys abans de l’estrena de Milk. Era el juliol de 2006, però aleshores encara tampoc no en sabia res, doncs, del polític: la capital californiana va ser sobretot per a ell un combinat entre la Mission Dolores fundada pel franciscà mallorquí fra Juníper Serra i els Tales of The City d’Armistead Maupin, les històries de San Francisco publicades en llibre per primera vegada aquell mateix 1978 de l’assassinat.

La punta dels dits de la generació beat va posar-la sobre el llom de la novel·la On the Road, de Jack Kerouac, comprada en una evocadora -i evocada- llibreria: ja no existeix, Cody’s Books, de fet probablement la mateixa de la presentació de The Night Listener de Maupin, amb presència de l’autor, qui finalment va signar el llibre. Aquí és, a la meva biblioteca. La novel·la de Kerouac va acabar anys més tard in the air, oblidada en el seient d’un avió, molt probablement de retorn a l’illa.

Howl (2010), la pel·lícula de Rob Epstein i Jeffrey Friedman, del mateix títol d’un poema d’Allen Ginsberg, sí que recordo haver-la mirat en un cinema de l’antic Berlín de l’est: Kino Central, també antic i alternatiu. Encara existeix. Epstein i Friedman són també els directors de The Celluloid Closet (1995), el documental basat en el llibre de Vito Russo que desvela les afinitats sexuals electives dels mites hollywoodencs del pare d’aquell al·lot, durant la segona meitat dels anys 1950, en aquell mateix poble d’aquella mateixa illa. Rob Epstein va dirigir un documental sobre Harvey Milk, que tinc moltes ganes de conèixer, però que encara no he trobat: The Times of Harvey Milk (1984).

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: