Realitat o virtualitat

Junts hem obert l´ entrada al món intel·ligible, al món virtual, al món irreal, miratge del sensible. Des d´ aquí no podem saber si seguim junts en el món real o si una onada de desconeixença i fredor ens ha dut a ribes diferents. Aquesta inquietud per saber si has travessat la frontera, si he acaronat el teu cor o sols un plàstic protector em duu a imaginar-te ,absent en el meu terra i el meu sostre, propera a tu, propera al teu somriure que tantes vegades he vist silenciat, buit de color i que ara en el pensament, resulta l´ arc de sant Martí rera un dia de pluja.

Què son sentiments si es viuen lluny del seu objecte? Allò que en puc dir amistat prop teu podria ser coneixença o la mirada d´ uns estranys. Sobra molt més que la distancia, sobra un vidre fred i opac, sobren paraules ben lligades, sobren hores i hores de mans esteses que no saben si s´ estan tocant.

Falten mirades, rialles, somnis, abraçades, calor i realitat. Sé que la nostra veritat és en algun lloc i em nego a pensar que estigui encara per escriure´s. Tu i jo no hem inventat res però hem creat sensacions del no-res.

Aquestes sensacions intenten construir la meva confiança però ve la ventada de llunyania, silenci i boiror a ensorrar-la. Necessito saber si sóc dins el teu cap o sols una joguina més per configurar el teu món efímer d´ alegria i idealisme. No vull jugar a ser aquella peça que no saps si va en el buit que falta. No vull tibar més del fil per veure si queiem tots dos.

Per tot això ara penso en tu, en el viatge que hem iniciat per camins de núvol i estels fugissers i en el moment futur però proper del retrobament on sabrem si la veritat i la realitat són en els nostres ulls o ens hem perdut en el vol. Així, seguiré imaginant- he fins el moment que mirant- he als ulls el teu rostre reflecteixi la meva ànima i el meu cor segueixi el ritme de les teves passes.

I ara, rera aquest instant en que ja conec el destí de les nostres mirades, sento que tu, font de miratges, de castells de sorra i de paraules ensorrades en acer, has caigut en la virtualitat del món que et confereix, ets una peça més dins la irrealitat del moment, de la foscor del passat o de la nit de somnis que ja no formen part del meu present.

He decidit, i si el teu cor no té suficient seda per coneixer la veritat, segueix movent fils i fils de la teva propia titella perque és precisament la teva màscara la que, caient al buit, t´ha portat de nou a la foscor. Potser mai vessaràs cap llagrima pensant en mi però si per el contrari, ho fas, pensa que llavors, jo ja seré algú feliç en un món real, lluny de la teva virtualitat.