Raons?

Avui.
Demà.
Ahir.
Jo.
Ella.
Tu.
Casa.
I?
Això què és? La vida, què és? La mort?
No ho sé. Fa poc varen dir-me que la raó, la raó absoluta, no existeix o que ningú encara ha sigut capaç de descobrir-la. Deu ser per això que tots tenim tanta "pressa" o la necessitat per a trobar de on venim, què i fem aquí, a on anirem a parar quan ens morim, o un seguit de dubtes indefinits que tots i sovint ens fem. No us donaré la resposta de cap dels dubtes que us pugueu estar qüestionant sobre algun d'aquests temes; no tinc cap resposta, al contrari, potser tinc massa dubtes.
Sovint ens aferrem a la possibilitat de que existeixi algú, ell, el salvador, el qui ens a creat a tots. Però no tots, no tothom s'aferra a aquesta possibilitat, n'hi ha que sovint volen o volem creure'ns que no ens cal creure en algú, que es superior, que ens pot ajudar. Només intenten creure-s'ho. Quan la teva filla està apunt de morir per culpa d'un accident de trànsit inconscientment demanes a algú que t'ajudi, algú superior a l'ésser humà. Tots, vulguem o no, necessitem aquest persona capaç de tranquil·litzar-nos quan realment ens cal, o sovint cagar-nos en ell (perdó per l'expressió però es així), per tant penso que tots tenim al nostre, de Déu. Quan me'n vaig a dormir penso i em pregunto, moltes vegades, què caram i faig aquí en aquest món? (De vegades m'enfado, penso perquè m'ha hagut de tocat a mi tenir dos exàmens el dia següent...) Sense decaure en cap costat, vull intentar transmetre una idea o un intent d'idea. Els meus avis van a missa, resen rosaris, i es confessen quasi cada diumenge. Els meus pares només van a missa, de tant en tant. Jo vaig a missa quan és imprescindible, casaments, batejos, comunions etc. Parlo dels meus avis, pares i jo, referint-me a l'espai de temps que van o estem ocupant. Els homosàpiens, dibuixaven a les parets les preses més apreciades per a ells. Creure més o menys en Déu, les persones riques, segurament no tenen tants dubtes com les pobres, de fet, no necessiten ajuda, no han de demanar menjar a aquest algú tant esmentat en aquest grapat de lletres ordenades o potser desordenades, no ho sé... El grau de necessitat, una necessitat general, ja sigui econòmica, moral, o qualssevol tipus de necessitat, deu influir també, en creure més o menys en aquest algú. Els meus avis i besavis, varen viure en temps de guerra, van passar gana, deu ser per això que ara van tan a missa o resen tants rosaris Segurament no hi ha cap Déu més verdader que un altre.
Vulguem o no, alguna cosa ens fa pensar en el més enllà, en el sobrenatural, les nostres ments, igual que no estan capacitades per imaginar les magnituds de l'univers, tampoc estan capacitades per entendre perquè carai ens hem de guiar per un "nord" imaginari.
Un seguit d'idees, expressades per un ignorant de la vida, confós i ple de dubtes, esperant trobar alguna resposta...