Cercador
Raimon a casa
Un relat de: conrad- Compartir:
Raimon a casa
El 17 d’abril de 2016, els meus germans, el meu cunyat i jo vam gaudir d’un recital de Raimon al Teatre Principal de València. No era un qualsevol ja que a l’artista ens l’havien arrabassat durant molts anys... tants anys, que alguns no arribaren a hora per a veure’l i ja descansen... esperant-lo. Polític manifassers entre d’altres, difuminaren la seua existència i quasi l’extingeixen del País Valencià, però nosaltres, afortunadament i gràcies de govern autonòmic, ens vàrem retrobar amb l’estimat cantautor com tots aquells que omplírem el Principal durant tres dies d’orgull i de passió, exhaurint-se totes les entrades molt abans de la data prevista: abraçant-lo amb un ple absolut, fins a la bandera, com calia.
Tasca àrdua i difícil, però no menys important serà en el futur difondre la seua obra perquè perdure en els temps a les nostres comarques.
La repercussió mediàtica de l’esdeveniment als mitjans valencians fou, com quasi sempre, insuficients i mesquina, ja que entre els que tenen por a difondre-ho, els que no volen i els que ja no estan, gairebé sembla missió impossible; molt ens queda per llaurar.
Dels mitjans estatals, ni parlar-ne.
A Raimon, de tot cor, gràcies.
Aquell dia fou inoblidable; al teatre ens tornaren un trosset de l’òrgan vital que ens palpita allà dins i que fou arrencat de les nostres vides durant massa temps satisfent gairebé així un deute pendent que no guareix la ferida perenne difícil de reparar.
Les cançons d’aquell 17 d’abril ens enlluernaren amb la seua meravellosa veu. A les 19:30 h en les butaques de la quinzena fila començava la màgia que ja crèiem morta i que de sobte, florí envoltant-nos de felicitat en la nostra llengua i a casa.
El 17 d’abril de 2016, els meus germans, el meu cunyat i jo vam gaudir d’un recital de Raimon al Teatre Principal de València. No era un qualsevol ja que a l’artista ens l’havien arrabassat durant molts anys... tants anys, que alguns no arribaren a hora per a veure’l i ja descansen... esperant-lo. Polític manifassers entre d’altres, difuminaren la seua existència i quasi l’extingeixen del País Valencià, però nosaltres, afortunadament i gràcies de govern autonòmic, ens vàrem retrobar amb l’estimat cantautor com tots aquells que omplírem el Principal durant tres dies d’orgull i de passió, exhaurint-se totes les entrades molt abans de la data prevista: abraçant-lo amb un ple absolut, fins a la bandera, com calia.
Tasca àrdua i difícil, però no menys important serà en el futur difondre la seua obra perquè perdure en els temps a les nostres comarques.
La repercussió mediàtica de l’esdeveniment als mitjans valencians fou, com quasi sempre, insuficients i mesquina, ja que entre els que tenen por a difondre-ho, els que no volen i els que ja no estan, gairebé sembla missió impossible; molt ens queda per llaurar.
Dels mitjans estatals, ni parlar-ne.
A Raimon, de tot cor, gràcies.
Aquell dia fou inoblidable; al teatre ens tornaren un trosset de l’òrgan vital que ens palpita allà dins i que fou arrencat de les nostres vides durant massa temps satisfent gairebé així un deute pendent que no guareix la ferida perenne difícil de reparar.
Les cançons d’aquell 17 d’abril ens enlluernaren amb la seua meravellosa veu. A les 19:30 h en les butaques de la quinzena fila començava la màgia que ja crèiem morta i que de sobte, florí envoltant-nos de felicitat en la nostra llengua i a casa.
Comentaris
-
A raimon, de tot cor, gràcies!!![Ofensiu]jovincdunsilenci | 07-05-2016 | Valoració: 10
I gràcies a tu, Conrad, per haver expressat els teus sentiments d'una manera tan preciosa i sincera; per haver publicat un relat tan sentit. El passat 17 d'Abril no l'oblidarem mai i ja era hora. Una abraçada, que dic, un bes molt gran i felicitats.