QUINA VERGONYA¡

No ho puc evitar, sempre que la veig la miro amb desig al temps que avergonyit.

No vull ni imaginar-me el posat que dec fer.

D'un cantó semblaré un obsés i de l'altre un home encongit, tímid. El resultat no ha de ser bo. No son maneres.

Crec que si alguna vegada ens quedéssim sols em posaria a córrer, només amb un problema, no puc córrer ja com abans. Els anys no passen en va.

Em veig al mirall. Voleu què surt. Un home calb, prim, amb la cara que frega els ossos, raquític, lleig, esdentegat, amb els ulls que em surten. A més a més m'estic tornant geperut.

El desig no és que sigui carnal, tal volta filosòfic, potser metafísic però va creixent de mica en mica, com els arbres, el meu desig creix a la velocitat d'un cargol. Quan arribi al zenit ja no hi haurà dona, ni dia ni tampoc nit. El mon s'haurà acabat ja cansat d'esperar.

Ahir vaig tenir un somni: <> I em vaig despertar del meu somni. No hi trobo cap relació amb la realitat però els somnis són així.

No puc deixar de pensar en ella. El seu cos de gitana abrandada de pell bruna, el seus ulls enormes, l'abundor de tot el que pot ser abundós en qualsevol femella que té abundors.

Si vingués la voldria de seguida però tremolo com un adolescent davant aquesta possibilitat, encara que davant la experiència que tinc, sé que mai passa allò que desitjo amb fermesa.

Ara, endemés, ser controlar les meves embranzides, vull dir que, he aprés com s'ha de preparar una til·la o com m'haig de prendre un vàlium. Llavors es quan em controlo, m'és igual que hi sigui, que no hi sigui, m'és igual.

Ella, si llegís això qualsevol dia sabria que és per a ella. Ja em comença a conèixer una mica. Sabria que és ella. Puc imaginar-la amb els fulls a la mà preguntant-me altiva i seductora "Aquesta que surt aquí, al teu conte, soc jo, oi?. Però li diré que no, que no hi ha res a veure. Sabré mentir. Em somreirà i em tornarà els fulls despectiva i ferotge i abans em dirà "millor". I veuré com abans de marxar la seva faldilla és molt curta i el seu cabell molt llarg.

Quina vergonya¡ Tremolo només pensar-ho.

Truquen a la porta ara. Qui deu ser a aquestes hores? Són més de las dues de la matinada. No és normal. No són hores. M'aixeco del sofà, em poso una bata damunt el pijama, faig una breu mirada l'espill i la imatge lamentable que reflexa, travesso el passadís i obro la porta. Són dos Mossos. Un d'ells se m'encara: "Perdoni, senyor però em rebut una queixa d'un veí seu. Li faria res baixar el volum de la seva televisió? El veí m'ha dit que està fart de vostè, que cada dia fa igual i m'ha dit també que potser es tracta de que té posada una pel·lícula porno i que ell té nens petits.

-Bona nit, senyor-s'acomiada un d'ells-.

Els Mossos marxen.

Només soc un passat patètic dins el teu futur.

Quina vergonya¡