Cercador
Quelcom sense sentit
Un relat de: Atzur.- Compartir:
Aquella joventut es va veure esbocinada per una intensitat blavosa de núvols ballant per la immensitat celestial, grisosa tornava a la pàtria, aquella presencia, tot transformant la llum en foscor, recreant unes funestes roses pansides en un cant llagrimós. La primavera s'havia fos, s'havia clos, s'havia reclòs humiliada per la fredor que continuava existint dolorosa per a tot un jardí verd, empobrit i sense flors on hi poguessin despertar. Quedà ell mut. Queixós. I decebut va mirar per la finestra amb el puny a la mà. ¡I com li agradava aquella intensa sensació, amb aquella soledat, de força, de enfortiment del seu cos! Mentre la primavera es fonia, moria, es deixava extingir la llum per la penombra i la insuficiència de la terra, per la pobresa dels éssers que la compartien, i per la dolçor tendre d'una veu prodigiosa, que tot tocant el violí vell feia la crida a la resurrecció. I ell l'escoltà, amb el puny ben arran del seu cor, amb l'anima vençuda, amb l'ànima immensa.
I llavors, una maleïda única frase: "no tenir absolutament res"; va significar realment no tenir res.
l´Autor
2 Relats
1 Comentaris
1442 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Estels il·luminaren camins, y llunes d'argent segrestaren danses profanades de bogeria amb els seus ballarins absorts ballant valsos mai promesos, ballats únicament amb l'última campanada, recreant així els prínceps, les donzelles, les fades fantasioses impossibles del pintor assolellat a l'estiu y cobert de roses als jardins regalats de vida.Ell vaig ser jo mateix, i quan cercava el blau falç encara podia sentir-me verge, pur. Encara que tot es transformà, i amb la mort del passat feixuga a sobre meu, encara puc ser aquell, que de vegades, una vegada al mes, novament, desapareix sense deixar rastre admissible.
"La salutació de la Gavina des de llunyanes platges va saber trobar el camí al niu de l'Àguila, duent balancejant tals records."
Aquest és el meu últim desig.
le_premier_yeux@hotmail.com