Que no perdi

La situació començava a ser dramàtica. Mentre intentava mantenir com fos la meva expressió impassible, vaig notar com la suor em començava a regalimar per diferents parts del cos. A la meva dreta podia llegir la mateixa desesperació, tot i estar molt ben dissimulada sota un rictus hieràtic de jugador expert. A la meva esquerra, el pànic es podia llegir d'una manera ja clara i evident, ja no quedava ni rastre d'aquell aire atrevit i despreocupat d'una estona abans. I, just al meu davant, la Jana, com tota l'estona absolutament insondable, amb la mateixa expressió enigmàtica e sempre.

Calia evitar que ella perdés. Com fos. Jo ja no sabia què fer. Aquella escala de trèvols que tenia en aquell moment a la meva ma dreta amenaçava amb la pitjor de les fatalitats. I, desgraciadament, el malson es va fer real quan tots els jugadors vem ensenyar les nostres cartes. A la Jana li tocava fer de reina de l'espectacle.

I va complir perfectament amb el seu paper: amb moviments lents i precisos, sense ni tan sols la més lleugera insinuació de sensualitat, es va anar desfent, d'una en una, de totes les peces de roba. El seu cos fastigós, arrebossat gairebé tot amb la seva saliva pudent, es va anar fent cada vegada més visible als nostres ulls, mentre ens esforçàvem titànicament per a evitar expressions excessives de fàstic. L'última cosa que recordo d'aquella partida és la visió d'un pubis molt més repugnant del que et puguis arribar a imaginar. Després, res, devia ser en aquell moment quan vaig perdre el coneixement.

Després d'aquella experiència, no he tornat a jugar mai més a les estacions de servei de cap ruta intergalàctica. T'ho ben asseguro: només hi ha una cosa pitjor que jugar una partida de strip poker amb una bavosa andromedana. I és que ella perdi.