Quan marxi

Sonaran tedioses les nits
a ritme de plors fins que acabi el teu dol,
cansat d’esperar-me,
de tenyir-te el llençol
de l’afany dels teus dits d’atrapar-me i ser un de sol.

Volaran tranquil·les les hores
com els mesos que alteren el seny,
com les ones que banyen les roques,
com les vores del vestit que pertoqui
si el càstig no empeny.

Quan marxi ompliré les parades,
les boques, les cares,
seré a tot arreu,
a debades veuràs i sabràs que era teu,
no sóc, i les llàgrimes salades
cauran als teus peus.

Quan marxi cauré en la desgràcia
i les meves accions es veuran malenteses,
un rastre d’un home-fal·làcia
mancat de gràcia i dotat de falses promeses.

Un dia riuràs, com una boja irreprimible
i trobaràs en cada rastre de mi
la invencible certesa que el temps se’ns menja,
ens penja d’un fil que és tan fi,
tan fi,
que vaig haver de marxar d’aquí.