Prou, un relat d'Èvuc

Sempre lluitant per tenir una vida social i professional intenses i un dia es lleva i se sent estressat. Ha dedicat tota la setmana als altres i aquest dia se'l vol dedicar a ell mateix. A la feina que el desmotiva i on no el valoren té una sensació d'asfixia que no la desitjaria ni per un peix fora de l'aigua. I diu prou. Li agradaria fer-ho l'estil Hollywood: aixecar-se, dir-li ben alt al seu cap que és un incompetent i tancar la porta de sortida de cop.

Però mai ha fet les coses així i decideix reunir-s'hi: "no és el que esperava", un eufemisme qualsevol per no dir que de fa dues setmanes se sent com l'última merda de l'empresa. És un dit i fet; avui plega abans i se sent una mica més lliure. Arriba a casa i repassa l'agenda del que queda de dia. Un dia molt apretat. Torna a tenir la sensació d'estar fent allò que volen els altres que faci. Vol recuperar el timó de la seva vida i hi posa remei: una a una, anul·la totes les cites que l'encotillàven. El dinar amb la pelma de la seva cunyada: fora. Les canyetes al bar amb els amics superficials: descartat. El sopar amb l'escalfabraguetes de la seva ex: a prendre pel cul. Ha dedicat tota la tarda a jeure al sofà, i amb un somriure d'orella a orella no pot evitar sentir-se alhora malament: la finíssima línia que sovint divideix l'egoisme i la llibertat.