Porta'm a la fi del món

Aleshores tot semblava posssible. Havia assolit, a la fi, de fer les tardes seves, i la cita sempre ara al mateix lloc, al mateix xamfrà.
Ell hi arribava primer, amb la seva increïble lambretta de color groc .
Duia la barba llarga, rogenca, i l'amor li espurnejava a l'esguard.
Quan ella arribava, contemplava l'esclat del cel en els seus ulls;
de llurs somriures en sorgien petits llampecs.
Ella s'enfilava a la moto, abraçada a ell, i, tot omplint-se el cor d'aquell aire novíssim, li deia: "porta´m a la fi del món¨.

I partien, al bellmig del blau de la tarda, vers l'horitzó.
Tot; tot semblava possible.
Aquelles tardes blaves, aquelles nits de llàgrimes i de rialles,
de tristor i de dolcesa infinita,
varen començar a fer-se el seu món de llum i d'ombres,
varen fer-se un niu etern cadascú al cor de l'altre,
als ulls, als llavis, a la pell.

La commoció era profunda: havien trobat la seva llar.