PORTA 18

Porta número divuit de l'edifici Walter de Manhattan. Si algú es mira amb atenció la xifra que hi ha suspesa a la porta s'adonarà de la imperfecció del vuit, com si hagués sofert un lifting d'última hora o una mutació. Deixant de banda el fet genètic de la mutació, per raons lògiques, tot fa pensar que algú segurament el propietari de la porta, ha arrodonit les arestes del 3 amb una plastilina grisa, fins convertir-lo en un vuit.
Tothom sap que el número 13 fa més por que una escala de parking a les tres de la matinada, però si a més te'l trobes a la porta d'un psicoanalista tothom s'exclama.

Avui és una tarda d'aquelles que no ve de gust ni respirar, tot cansa. El Dr. Partner és assegut a la seva butaca mentre escolta de fons la remor d'una veu. Una veu que no li resulta desconeguda, és més, n'està farta d'ella i del que diu. Però com diuen, la feina de psicoanalista és això, fer veure que escoltes algú amb atenció, i finalment, donar un parell de consells del tipus: - Miri, jo de vostè no posaria els dits a l'endoll o si té vertigen no pugi al telefèric.
Avui toca visita amb en Jeffrey Golper, un executiu d'una empresa de la construcció. Una bèstia parda dels negocis amb desequilibris emocionals. La seva patología no és desconeguda, es queixa de tot i de tots. No és feliç amb la seva vida, creu que els seus fills li amaguen coses, odia la seva familia materna i no li agrada el seu psicoanalista. Només confia en les excavadores perquè, com diu ell: - Si la saps portar fas forat on vols.
Avui és queixa de la seva sort, de la seva vida sexual i del poc olfacte que té amb els vins.

-Vostè no sap com en sóc de desgraciat doctor. L'altre dia volava de Nova Iork a Chicago i no s'imagina que em va passar -va emfatitzar en Jeffrey Golper-
-El van atracar?
-Que diu home! M'han atracat dos vegades a la meva vida, i sé molt bé com portar aquestes situacions. Molt pitjor…
-El seu avió va caure desde 10.000 peus d'alçada?
-Tan de bo! Ara no tindria tantes preocupacions. Tinc una arruga doctor!

El doctor Partner mira cap a la finestra pensant que allò que ha escoltat venia de fora, perquè tot plegat era difícil de creure que hagués sortit de la seva consulta.

-Bé, jo també en tinc. - va respondre- Això forma part de l'evolució dels éssers humans.
-Però és que no és una arruga qualsevol, és aquí, miri!
-A on?
-Coi aquí. No la veu?
-Escolti senyor Golper…

En Jeffrey Golper s'aixeca de la cadira i comença a passejar-se per la sala. Es posa les mans al cap i respira profundament.

-Senyor Golper, una arruga no és motiu per posar-se així.
-La tinc aquí, al front, entre cella i cella, és una arruga estranyíssima. Això és perquè fa mesos que no faig l'amor amb la meva dona.
-Potser el problema son les seves relacions sexuals. - Respon el doctor amb sobrietat -.
-No, no. L'altre dia vaig estar tres hores amb una cambrera del Charlie's i encara em tremolen les cames.
-Aleshores de què es queixa? No l'entenc.
-No ho sé doctor. Vostè pensa que sóc un home atractiu?
-Home, jo no sóc… com diria… a mi els homes no… però bé, penso que és vostè un home atractiu, si.
-I com és que la meva dona no em desitja? - Es fa un silenci d'aquells que venen ganes de marxar d'allà volant o de viure a Kènia amb una familia Massai -.

El senyor Golper es posa les mans a les butxaques i treu un mocador per aixugar-se la mica de saliva que li ha quedat als llavis. Quan es posa nerviós genera saliva com si fos un adolescent.

Tancant el ulls i mossegant-se el llavi el doctor Partner diu: - Vostè ha d'acceptar la seva situació. I sobretot el que necessita és fer un canvi d'actitut. Sigui més permeable.

-I la meva dona què? No ha de ser més permeable ella?
-Senyor Golper! Miri'm als ulls i deixi de fer aquest ball, que em deixarà la catifa arrugada… - el senyor Golper acostuma a fer pastes de ball quan es posa nerviós, recorda a les passes de claqué-. L'única persona que el pot ajudar de veritat, és vostè mateix i… déu si creu en els miracles.

De cop sona un timbre, un so característic, com una trompeteta infantil que indica que la sessió ha acabat. Els dos s'aixequen i queden l'un davant de l'laltre.

-Senyor Golper li recomano canalitzar millor les seves frustracions. I recordi, no fiqui els dits al'endoll sota cap concepte i pujar al telefèric em sembla una mala idea.
-Moltes gràcies doctor. Ara ve la meva dona, oi?
-Escolti, fa més d'un any que s'ha separat de la seva dona, quan entendrà que de propietat ara, només li queda el seu Chevrolet del 98?
-Em va deixar perquè no sé diferenciar un cabernet d'un criança, oi?
-El va deixar perquè sap tallar el pernil. Va home, va!
-Ho sabia! Trossos més petits, sempre m'ho deia.

El doctor Partner acompanya fins la porta d'entrada la neurosi compulsiva del senyor Golper. S'acomiaden i la porta es tanca de sobte. Del cop part de la restauració del número divuit cau per desvetllar un tretze pelat. En aquell moment un crit va retronar per tota la planta:

-Merda! Doctor obri, ja sé perquè em va deixar la meva dona!