Pollastre a l'est

-Tenim bunyols de crema i de crema cremada i de vent i de brisa empornanencs i per emportar.
-Amb llustrós sucre llustre?

Van riure, el client i la botiguera. Començava un feeling que duraria cap a dos lustres fins que la relació finés amb un tipus de crisi apresa-imitativo-social, sobretot, sent ambdós de mena tirant a mediocres. Una bessonada se'n veuria afectada més menys, menys més. I passaria a dependre força-molt dels avis paterns, els que encara vivien, qui els tindrien a quasi tothora.

Es va despertar angoixat. Va moure la cresta d'aquell color tan viu que perdia-moria sense la llum natural. Els ulls es van inquietar, molt més del que hi estaven terriblement avesats, com a resultat del malestar del malson. L'au ni de corral sinó de granja industrial, oprimida entre els altres pollastres -centenars- va passar a esperar, per calmar-se, per oblidar l'oníric, el pinso d'olor desagradable amb què els anaven farcint les carns.

El pollastre, però, estava atent, alerta, conscient. Escoltava.

-Se n'enduran cinc-cents. Per a una rostisseria, la majoria seran fets a l'ast.

Li va venir una suor freda des del canó de cada ploma. Terror. I aquell entendre d'on li venia? La certesa de la mort imminent va transformar el nerviosisme en ràbia: una energia que pugnava, alliberadorament. Va fer un salt inusitat ajudat per les ales poc importants, força impotents. Va picar l'ull d'un treballador. No va mirar enrere, fugint entre corrent i un xic volant a baixíssima alçada. Si li haguessin preguntat com ho havia dut a terme, l'ocell no recordava gaire res que no fos sentir-se impulsat, la fugida per la vida. No copsava que el malson d'experiència d'una altra existència o vida paral·lela o què coi...l'empenyia. Sabia que...què sabia? Que per acabar sense cap ni potes amb el cos travessat per un eix metàl·lic, amb el cos daurant-se prop del foc, acabar a l'ast, no el plaïa gens. Per això li venia de fer via cap a l'est.

No hi entenia, de punts cardinals, no era cap pecat. El pollastre es deixava guiar per la intuïció sumada a una rapidesa passa-com-puguis. Va arribar a una furgoneta tronada pintada de colors. No sabia llegir, però ho va fer: " Putxinel·lis amb xinel·les'. El nom divertit i amb rima l'acollia i emparava. Es va obrir una porta del vehicle. Un nen i una nena van exclamar:

-Que maco! Vine!

Li van donar pa i que bo que era. I aigua clara. L'animal, confiat, es va ajocar en un racó, convidat a passar a dins.

-Continuem cap a l'est, avis?- van preguntar alhora les criatures de rostre idèntic.

-Sí. Anirem aturant-nos a les escoles i centres que ens esperen. Ja sabeu què ha de fer el titella que us toca, quins moviments i sense dir cap paraula? Heu assajat?

Van somriure. Van agafar, cadascú, un putxinel·li preciós, vestit amb teles orientals, i hi van passar la mà per dins, per manipular-los. Cada personatge tenia les cames penjant i els peus estaven calçats amb xinel·les brodades i amb lluentons. Aquells ninots tenien les galtes amb dues rodones vermelles com cireres i la mirada molt expressiva.

Però la del pollastre somnolent ho era més.

El pollastre que va copsar que havia mort i que tornava a estar amb els seus fills, dels quals no havia tingut cura i que l'acabaven de salvar. Agraí i deixà que el trajecte cap a l'est l'il·luminés encara més.