Pocahontas a París

És que la Pocahontas ara és hostessa de vol (s'ha hagut de posar a treballar la pobra, s'ha independitzat!), i no para d'anar amunt i avall.
Un dia Roma, l'altre Barcelona, i Madrid, i New York, i Amsterdam. Aquest cap de setmana la parada és París.

La ciutat que, entre totes les que a pogut a penes trepitjar, més li agrada.
La ciutat de l'Amor li han dit que és.
S'hi vol quedar.
Té una raó de pes.

Un dia, abans d'haver conegut París i just quan començava a treballar, en un dels vols, un viatger tímid, es va quedar penjat de la cabellera morena de la Pocahontas, i de les seves llargues cames, i tot i que no duia el seu vestit model illa deserta, el vestit blau d'hostessa de vol li esqueia la mar de bé. Vencent la seva timidesa i decidit a no deixar passar més oportunitats, va atrevir-se a escriure el seu nom i el seu telèfon en un paperet i el va fer lliscar quan la Pocahontas va passar pel seu costat una de les tantes vegades.

La Pocahontas també s'havia fixat en aquell viatger tímid de mirada una mica poruga. Tenia els ulls bonics i petitons, i el cabell curtet i fosc. Li va causar una bona sensació aquell noi. Després de la relacions tempestuoses producte d'haver sortit amb homes narcisistes i violents com el John Smith i el John Rolfe aquell noi tenia un aire diferent. Li va agradar la petita inseguretat que transmetia.

Es van estar creuant les mirades tota l'estona que va durar el vol.

La Pocahontas es va sorprendre més tard, quan canviant-se de roba, es va trobar en una de les butxaques el paperet amb un nom i un telèfon, francesos. Jean Jeambert.
Ella no tenia ni idea de francès, però va pensar que amb el seu anglès xapurrejat potser arribarien a entendre's.

Així doncs, va començar tot un seguit de trucades que es convertirien en factures quilomètricament astronòmiques en que el Jean i la Pocahontas es van començar a conèixer, i a millorar notablement el seu anglès, i cada vegada que ella havia de passar per París es trobaven.

Després de moltes trobades, l'inevitable va passar. Un "clinc" entre ells va sorgir i es van enamorar. Ja no podien passar un dia sense parlar-se, sentir-se, i cada vegada que es trobaven a l'aeroport de París, no es veia una parella més feliç en quilometres. Tot i que les trobades eren curtes, eren intenses, els seu ulls es clavaven l'un en l'altra i sovint no els feia falta res més, l'atracció era mútua.

I finalment, va passar. Un dia en que havien especialment parlat per telèfon i en que ella havia sentit encara alguna cosa més per dins, es va llençar i li va fer un petó, una mica discret. Després d'aquest en vindrien molts d'altres, no tant discrets i molt més apassionats. Aquell dia, les seves pells i les seves ànimes per fi es van trobar. Una explosió d'amor, un riu de felicitat els havia envaït. Van gaudir de les pells i les olors, de les mans i les carícies, maldestrament perquè encara no es coneixien del tot bé en aquell camp, es van estimar com ningú no els havia mai estimat.

I així des d'aleshores. Es troben de tant en tant, parlen, riuen, fan l'amor, es coneixen, es fan feliços l'un a l'altre, quan tenen unes quantes hores fins-i-tot van al cinema, o a passejar, o a una exposició, el Jean li ensenya París, la Pocahontas li parla de la seva terra. Quan ella tingui uns quants dies, aniran al pis del Jean. La Pocahontas aprèn a parlar francès, i cada vegada millor.

La vida de la Pocahontas ha canviat doncs. I és molt feliç. Quan el seu contracte acabi i els viatges constants del Jean arribin al seu final, ho té decidit, es quedarà a París.

No només és la ciutat de l'Amor.
És la ciutat del Seu Amor.