Petites melangies

És l'hivern,
el temps del fred
i dels carrers gèlids
orfes de gent i plens d'obagues.
Carrers plens d'ancianitat
i de mirades còmplices,
miratges d'una vida
que fan repòs en silenci,
d'un temps exhaurit
i buit de respostes.
Són petites melangies.

És tard, molt tard
el dia s'esgota amb rapidesa,
he passejat a ple sol pels carrers
i ara espero amb serenor
que el cel s'enfosqueixi
per gaudir del reflex
de la meva estimada lluna,
faig repòs i faig repàs
és l'hora de refer i escoltar
les paraules de l'amic.
Són petites melangies.

Sento el batec d'un cor noble
i li responc des de la més austera sinceritat,
i li dic, que em faré contrabandista,
de somnis i viatges,
doncs, no està feta la soledat
per compartir-la.
I és debades que no sabem,
que som molts
els que volem trencar solituds permeses,
des de la senzillesa de la presència,
i des del convenciment de ser per voler ser.
Són petites melangies.

Són petites melangies,
estimar mar endins
amics de terra ferma?
Són petites melangies,
voler ser ostatge del teu vaixell
i mariner de les teves riuades?
Potser sí, potser sí,
però el que he pretès
ha estat resta importància
a les petites melangies.
Al cap i a la fi, hi podem conviure
com ja ho fem amb la solitud i el silenci.


DIONÍS LLUCH I PONS